Apel·lant a la pluralitat de Catalunya, la senyora de les ungles llargues i el noiet a qui li agrada despullar-se --que ja comença a quedar-se una mica calbet, pobret, tot i que no passa res, per això--, van començar a bramar i a emetre frases subordinades en llengua castellana. El debat no es pot dir que fos avorrit. Hi havia una miiiiiica de foc creuat. Previsible, certament. També hi havia somriures còmplices entre el catalanista de dretes i l'espanyolista de dretes. Alguna tirada de canya del republicà cap al catalanista de dretes. A veure si podem seguir mamant de la gran teta, devien pensar. En canvi, el socialista del Baix Llobregat reia nerviós i va estar a punt, un parell de vegades, de perdre els papers. Estava a mig camí de la ironia. Em sembla que li costa ser graciós.
Però el que realment vaig trobar a faltar va ser l'aranès. Tanta pluralitat i tanta insistència amb el castellà, per després oblidar-se de l'oficialitat que té aquesta llengua a Catalunya. És clar que, si fós per mi, declarava la independència ahir mateix i retornava a Occitània el trosset de la Vall d'Aran. Ai, si la política no fós una professió!
Però el que realment vaig trobar a faltar va ser l'aranès. Tanta pluralitat i tanta insistència amb el castellà, per després oblidar-se de l'oficialitat que té aquesta llengua a Catalunya. És clar que, si fós per mi, declarava la independència ahir mateix i retornava a Occitània el trosset de la Vall d'Aran. Ai, si la política no fós una professió!
Si no te l'has llegit te'l recomane! :P