enricborras |
diumenge, 21 de novembre de 2010 | 22:58h
Enric
Borràs Cubells —el meu pare— al seu despatx de l'Editorial
Teide revisant amb Jaume Vicens Vives (que parla per telèfon) un
plec imprès
A
vuit dies de les eleccions regionals ens cal entendre perquè som
al fons del pou
El dia 27 en Pere Ribot, mossèn poeta desterrat a Riells del Montseny, farà cinquanta-sis anys que casaria els meus pares. També aquell novembre del 1954
aparegué el llibre Notícia de Catalunya: el seu autor seria
el padrí d'aquelles noces. No fou pas cap casualitat atès el
retrobament, cinc anys enrere, del meu pare —just sortit de la
presó— amb el seu antic mestre de Geografia a l'Institut-Escola
del Parc de la Ciutadella el curs 1932-1933. Jaume Vicens Vives li
donà feina quan no ningú en volia saber res de l'ex presidiari
«rojo separatista».
De
primer només eren correccions i alguna feina de redacció per a fer
a casa i, des del 1952, ja treballant fix a l'Editorial Teide, al
Carrer de Regàs de Barcelona. Fou així com es coneixerien amb la
meua mare perquè ella era, a la mateixa editorial i en aquell temps,
secretària del soci i cunyat de Jaume Vicens Vives, en Frederic
Rahola d'Espona. Al 1954 el pare ja era, com li plaïa recordar, «la
mà dreta» de Vicens, el qual només a ell li confiava les
traduccions de les seues obres. A casa dels meus pares en Jaume
Vicens Vives era, senzillament, venerat.
Amb
aquests antecedents familiars podeu comprendre la dificultat
d'escriure el present apunt: fa mesos em volta pel cap i l'he
començat pel davant i pel final diversos cops, i no me'n surto. Des
del passat mes d'agost, quan la senyora Nati Muñoz Espinalt em féu
arribar còpia d'un article del seu pare, la necessitat d'enllestir
aquest escrit s'ha fet urgent. I, sobretot, els actes i discursos al
voltant del centenari del naixement de Vicens Vives —promoguts pels
adscrits i devots al sistema colonial que ens sotmet— m'han
apressat i collat més i més...
Ja és hora de fer caure aquestes estàtues falsament intel.lectuals, aquestes patums que interessadament ha enlairat el regionalisme. Aquest article és el segon en poc temps que desemmascara Vicens Vives. M'ha aclarit les coses. Per cert, encara guardo algun número de la revista El Llamp.
Primer he preferit llegir el llibre abans d'opinar i m'he quedat amb no molt bona impressió de l'autor. Fa temps, després de llegir, Quina mena de gen som vaig escriure una carta a un setmanani ganxó, sobre l'autor, Gaziel i em vàren dir de tot les setmanes posteriors. Sembla que en aquest país hi han personatges intocables i no pots dir-los res. Vicens Vives, a l'igual que Gaziel tindrien coses bones, però també coses dolentes que crec que cal donar a conèixer. en aquest mon no tot és blanc o negre, hi ha grisos i la gent en determinades circunstències actua de diferent maneres. Respecte al llibre, a vegades notava com si l'autor volguès justificar-se d'alguna cosa. Potser el seu acostament al poder polític durant el franquisme? perquè ho va fer, per feina? per ideologia? No ho sé, hauria de fiar-me del teu article o llegir més coses sobre ell. De tota manera i després de les eleccions i el nou govern "dels millors" de Mas, cada vegada tinc més clar la solució: independència.
Homenatge als maulets valencians de nació catalana que junt amb el general Basset defensaren la capital de Catalunya fins al darrer alè l'Onze de setembre del 1714
Informació esbiaixada? sí. Discurs sectari? sí. Aleshores, si és com la resta de mitjans, per què m'interessa? Dóna veu als més desvalguts, als sense-poder; això ho valoro. I és útil per a contrastar
Per cert, encara guardo algun número de la revista El Llamp.
Respecte al llibre, a vegades notava com si l'autor volguès justificar-se d'alguna cosa. Potser el seu acostament al poder polític durant el franquisme? perquè ho va fer, per feina? per ideologia? No ho sé, hauria de fiar-me del teu article o llegir més coses sobre ell.
De tota manera i després de les eleccions i el nou govern "dels millors" de Mas, cada vegada tinc més clar la solució: independència.