Des d'aquest bloc hem estat analitzant l'ascens que ha fet l'independentisme durant els darrers anys. Hem dit que ha estat el resultat de la combinació dels esforços fets des de l'acció política i des de la societat civil. Ara ens trobem en aquell punt en què els dos terrenys es troben: les eleccions. El diumenge 28 de novembre els catalans som cridats a les urnes per decidir la nova composició del nostre parlament. Per tant, ara és el moment en què la societat civil decideix quines seran les persones que portaran a terme l'acció política des de la primera fila durant la propera legislatura. Què en podem esperar els independentistes d'aquestes eleccions? Quin paper poden tenir en la progressió ascendent que la nostra opció està seguint? És natural que ens preguntem si el creixement del suport a l'independentisme que mostren els estudis demoscòpics més recents es traduirà d'alguna manera a la nova composició del Parlament.
Si mirem a les diverses enquestes que tenim a la mà la intenció de vot als dos grans partits del país, veiem que totes coincideixen a pronosticar que CIU guanyarà les eleccions còmodament, però sense arribar a la majoria absoluta, i el PSC patirà una davallada molt considerable. Això, juntament amb el fet que tant el PSC com ERC han descartat públicament repetir el pacte tripartit per la diferència estratègica abismal que actualment els separa (que és precisament l'aposta per, o el rebuig a, un referèndum per la independència), ens fa concloure que és ben segur que el proper president de la Generalitat serà Artur Mas. D'altra banda, a les enquestes també hi veiem que la diversificació de l'oferta electoral independentista provocarà una divisió de vot i que és molt possible que una, o dues, de les noves candidatures independentistes obtingui representació al Parlament. Com que això depèn en gran part de l'índex de participació que, en general, és un paràmetre poc fiable a les enquestes, el nombre i la distribució dels escons independentistes que sortirà del 28N encara és força incert.
Ara que encara falten uns dies per la votació, crec que els independentistes ens hem de plantejar serenament amb quines expectatives hi anem. Tinguem en compte que venim d'una dinàmica clarament ascendent, tant pel que fa al nombre de diputats independentistes com pel que fa al suport social a aquesta opció. Pensem també que l'independentisme polític ha estat decisiu a les dues darreres legislatures: ha estat l'àrbitre de la política catalana i ha pres unes opcions que han servit per poder tancar definitivament la via autonomista i per descartar per sempre la utopia de l'Espanya federal. Per tant, per tal de no fer ni un pas enrere en aquesta progressió i per no frustrar l'esperit de la manifestació del 10 de juliol, em sembla que ens hauríem de marcar dues fites pel 28N:
-
El nombre de diputats independentistes, sumant els de les diverses candidatures que obtinguin representació, no hauria de ser inferior al que hi ha actualment. És a dir, els diputats de ERC + RCat + SCI haurien de ser com a mínim 21.
-
L'independentisme hauria de continuar sent l'àrbitre de la política catalana. Tot sembla indicar que tindrem una CIU en situació de formar govern que necessitarà un suport (parlamentari o per fer govern de coalició) d'alguna altra força. Ens interessa que no busquin aquest suport al PP, sinó que el busquin a l'independentisme. Per tant, és molt important que el PP no sigui la tercera força al Parlament.
Si aquestes dues fites s'assoleixen, em sembla que tots ens en podrem felicitar, perquè l'independentisme continuarà la via ascendent i continuarà marcant l'agenda política d'aquest país. Podrem continuar el pols amb l'estat espanyol i d'això en resultarà un increment cada vegada més gran del suport social a l'independentisme.
En canvi, si en falla una, o totes dues, haurem de concloure que la decisió d'haver presentat tres candidatures diferents amb un mateix objectiu haurà estat errònia. Haurem d'admetre que un mal plantejament electoral ens haurà fet perdre una embranzida sensacional.
Espero, doncs, que els electors que arribat aquest punt, després de la sentència del TC, pensin que ja no té sentit continuar pensant que es pot recuperar l'Estatut i les lleis que en depenien, que no val la pena insistir en la federació amb aquells que ja els va bé la situació actual, que limitar-se ara a demanar un concert econòmic és senzillament fer curt, apostin ara per la independència. Que examinin les propostes de les tres candidatures independentistes que es presenten a les eleccions i que triïn la que els agradi més, la que els sembli més seriosa, més rigorosa, més sòlida i amb millor estratègia per aconseguir efectivament l'objectiu. La llista que vulguin. Però que votin independència.
foren incapaços de sumar esforços. Tants caps, tants barrets. Com
sempre. Ens han fet el pitjor servei possible, en el moment més crític de les darreres dècades.
Tant si els percentatges de participació globals són baixos com alts, és innegable que l'atomització de l'oferta sobiranista no pot mai resultar en bons resultats en una contesa electoral. Per la simple aritmètica d'Hondt, és més que probable que (fins i tot ignorant la més que probable ensulsiada d'ERC) el nombre de diputats sobiranistes totals sigui significativament menor que l'existent fins ara.
Opino que a hores d'ara l'únic joc que els votants sobiranistes es poden permetre (suposant que no siguin atrets pel miratge Mas, com probablement passarà) és mirar de concentrar vot, per tal de contribuir a que CiU no obtingui la majoria absoluta. Com? Això ja depèn de la reflexió de cadascú. Jo encara m'ho estic rumiant, ara que ho hauria de tenir més clar que mai.
Moltes gràcies, senyors líders d'ERC, SC i Reagrupament.
Dir, en aquesta conjuntura, que hi ha cap perill de coalició de CiU i PP només es pot fer des del doctrinarisme més esbiaixat de la realitat.
I en el terreny pràctc, dir que és important que ERC quedi tercera i no quarta és cedir a les anàlisis màgiques. Home, per descomptat que és millor que quedin per davant del PP, però de cara a fer coalicions, això és irrellevant.
Més: des d'un punt de vista egoista, si cal fer una coalició, millor fer-la amb un de ben petit, que no exigirà tant. Vist des d'aquesta perspectiva purament numèrica i utilitarista, per a CiU seria millor que ERC quedés quarta.
No oblidem que el darrer govern es va formar amb el segon, el tercer... i el cinquè!
Però tot això és irrellevant. El que de veritat compta és si CiU i ERC - i SI i R arribat el cas - troben un camp comú d'entesa i decideixen jugar-hi.
"Per una avaluació freda dels resultats electorals" que heu publicat
avui i estic d'acord amb moltes coses de les que dieu. Suposo que el meu
articulet us semba esbiaixat perquè faig dues preses de posició
determinants: (1) parlo des del punt de vista de l'interès global del
moviment independentista, i (2) parlo el 21 de novembre dels possibles
resultats del 28 de novembre que encara no tenim, que encara poden ser
diferents del marquen les enquestes i als quals, encara, vós, jo, i tots
els que escrivim, amb trellat o sense, podem mirar d'influir-hi una
miqueta. Per això dic el que dic. Perquè encara podem tenir esperances
de fer, entre tots, uns resultats que no ens obliguin anar al desert
vestits de sac. Després del 28N en podrem parlar tots des del vostre
punt de vista postelectoral. Llavors mirarem de donar per bo allò que
aquella nit no ho sembli tant. Llavors mirarem què es pot fer des del
lloc on cadascú hagi quedat. Llavors enviarem al desert a qui li toqui
anar-hi. I, el més important, llavors ho valorarem tot des del punt de
vista dels moviments de fons més profunds i difícils de desxifrar. Ara,
però, encara tenim uns quants dies per fer, entre tots, el que bonament
puguem per tal que el 28N hi hagi uns resultats que ens acostin més a
l'horitzó de llibertat que cada dia més gent d'aquest país albira.