labelendemadrid |
Apunt de caramel per la independència... |
diumenge, 21 de novembre de 2010 | 15:15h
- Coi! Espavila que ja són anys i panys (molts panys!) així. Se't passa la vida!!!
- Ai! Però és que...
- Que mira que te lo tengo dicho, cienes y cienes de veces! Que passa de tu!
- No sí...
- Que va a la seva. Que l'oblidis! Que t'utilitza!
-Si passo d'ell, jo vaig a la meva... Que ja sé que com menys cas li faci millor...
-Això mateix.
-Però i si en passo massa i se'n va? Que no hi està acostumat...
-Doncs si se'n va millor, a veure si és veritat, d'això es tracta! Tu com si res...
-Però...
-Ni peròs ni peres! Te n'has de desfer, que aquesta relació ja et surt molt cara i ell ho sap prou bé. Molt cara sí: sangre, sudor y lágrimas! Nena, no callis més!
-Ja, però són tants anys! Tants lligams...
-Lligams? Cadenes!!!!! Bonica espavila, que mentre tu hi estàs lligada i amb la boca tancada, ell fa el que vol, te maneja a su antojo! I a més no ets l'única!
-Que no sóc l'única? NO!!!! No pot ser!
-Como te lo cuento!
-Vols dir que li haig de demanar el divorci?
-Demanar-li? No, no, a ell no, pregunta-t'ho a tu mateixa i tot seguit derechita als tribunals. No et cal el seu consentiment. De moment surt al carrer que t'estàs florint! I si pel "dret" resulta que la cosa es complica, doncs igualment te'n vas de casa i au.
-Tu creus? Tampoc ha sigut tant dolent...Va fer tant per mi, em va ajudar tant...
-Ah sí? Com quan et va prometre que... i quan et va dir que... mira, no em facis parlar! Jo no hi estaria ni encara que la gàvia fos d'or, ni la corretja de diamants! (de diamants? Ja! no caerá esa breva!) Que no hi veus la xuleria? La falta de sensibilitat?
-Potser li provoco jo, potser no li he sabut entendre... potser m'ho mereixia...
-Lo cualo!!!! No fotis! Però tu t'estàs sentint? Cóm pots continuar amb ell? Tu tens síndrome d'Estocolmo! (Esto-es-el-colmo!)
-És que... de vegades diu que m'estima.
-I de vegades NO!!! No te jode! Segons l'interessi! Por el interés te quiero Andrés! I després si te he visto no me acuerdo!
-I que serà de mi? No puc...
-Però no deies que feies la teva...?
-Sí, sí... és clar...
- I do?
- No sé... és que sense ell sento que no sóc ningú...
-Que no ets ningú? Nena, és ell qui no està a la teva alçada, a veure quan te n'adones!
-Ja, però... Qui m'estimarà llavors?
- TUUUUUUUU, i els teus! Que ELL-NO-T'ESTIMA!!!
-Però em quedaré sola...
-Sola? Mira quin repertori de somriures atractius i guapos, tots disposats a fer-te feliç i tenir-te com a una reina!
-Ja però...
- Mira, i si no t'agraden aquests -que no seran perfectes però s'hi esforcen- segur que no te'n faltaran d'altres pretenents. Per això no t'amoïnis. Con lo guapa que tu eres, nena!
-Està bé, està bé. Que em ruboritzo...
-I si no, val més sola que mal acompanyada, no fos cas tornis a caure amb un d'igual o pitjor: un encisador de serps disfressat de xai i amb intencions de llop, i mentider...
-No, no, una y no más, Santo Tomás... ja no hi confio més, s'ha acabat la bona fe! M'has convençut, me'n vaig...
-Però has d'estar preparada, no serà fàcil, no te'n deixarà escapar fàcilment...
- Ah, no?
- No, no t'ho posarà fàcil i no li caldrà la força; el xantatge emocional, subliminal i manipulador, i la mentida, són la seva eina més eficaç. No hi caiguis, en el parany.
-Ho intentaré.
-Però fes-ho ja, el moment és ara. Mira que encara estàs a temps, no fos cas que un dia te'n penedeixis, de no haver-ho fet a temps, i potser ja sigui tard...
Una setmana després...
- Què? Què n'has fet?
- Ja ho tinc clar, meridianament clar. Demà vull començar una nova vida... Sense ELL!!! No diu que se basta y se sobra i que no necessita ningú? Doncs que es quedi sol... Ja n'hi ha prou de fer-li el joc... I el que és més important: sóc JO qui no el necessito a ell! NI EL NECESSITO, NI EL VULL!!! Tan si m'estima com si no.
- Ah, SI? Molt ben dit!
- SI. Me'n vaig. I faré una festa per celebrar-ho, espero que no falteu ningú. Ara és quan més us necessito. Sola no me'n sortiré.
- Doncs compta-hi. Ja veuràs com d'aquí no res finalment te'n deslliures...
- Això espero.
- SI, Catalina, ja ho veuràs, el somni se't farà, la teva felicitat no està tant lluny.
- SI, només em cal dir: adéu....
---------------------------------------------------------------------------------------
SOVINT, PERÒ, LA REALITAT SUPERA LA FICCIÓ, I LES COSES NO SÓN EL QUE SEMBLEN (O SÍ). VET ACÍ EL VERITABLE DIÀLEG (O NO) ENTRE LA CAT.ALINA I LA SEVA AMIGA (recomanable entrar als enllaços)
- Que tal nena?
- Ja veus, com sempre...
- I "la cosa" que tal...?
- En fi, val més no parlar-ne...
- Coi! Espavila que ja són anys i panys (molts panys!) així, Se't passa la vida!!!
- Ai! Però és que...
- Que mira que te lo tengo dicho, cienes y cienes de veces! Que passa de tu!
- No si...
- Que va a la seva! Que l'oblidis! Que t'utilitza!
-Si passo d'ell, jo també vaig a la meva... Que ja sé que com menys cas li faci millor...
-Això mateix.
-Però i si en passo massa i se'n va? Que no hi està acostumat...
-Doncs si se'n va millor, a veure si és veritat, d'això es tracta! Tu com si res...
-Però...
-Ni peròs ni peres! Te n'has de desfer, que aquesta relació ja et surt molt cara i ell ho sap prou bé. Molt cara sí: sangre, sudor y lágrimas! Nena, no callis més!
-Ja, però són tants anys! Tants lligams...
-Lligams? Cadenes!!!!! Bonica espavila, que mentre tu hi estàs lligada i amb la boca tancada, ell fa el que vol, te maneja a su antojo! I t'estafa!
-No!
-I a més no ets l'única!
-Que no sóc l'única? NO!!!! No pot ser!
-Como te lo cuento! Això li ho diu a totes.
-Qué me dices!!!
-Si, però a aquestes les estafa menys...
-Vols dir que li haig de demanar el divorci?
-Demanar-li? No, no, a ell no, pregunta-t'ho a tu mateixa i tot seguit derechita als tribunals. No et cal el seu consentiment. De moment surt al carrer que t'estàs florint! I si pel "dret" resulta que la cosa es complica, doncs igualment te'n vas de casa i au.
-Tu creus? Tampoc ha sigut tant dolent...Va fer tant per mi, em va ajudar tant...
-Ah sí? Com quan et va prometre que... i quan et va dir que... mira, no em facis parlar! Jo no hi estaria ni encara que la gàvia fos d'or, ni la corretja de diamants! (de diamants? Ja! no caerá esa breva!)
-No sé...
-Que no hi veus la xuleria? La falta de sensibilitat?
-Potser li provoco jo, potser no li he sabut entendre, o ell a mi...
-Si clar...
-O potser m'ho mereixia...
-Lo cualo!!!! No fotis! Però tu t'estàs sentint? Cóm pots continuar amb ell? Tu tens síndrome d'Estocolmo! (Esto-es-el-colmo!) O complexe d'inferioritat que no sé que és pitjor.
-És que... a vegades diu que m'estima.
-I a vegades NO!!! No te jode! Segons l'interessi! Por el interés te quiero Andrés!
-Ja...
-I després si te he visto no me acuerdo!
-I que serà de mi? No puc...
-Però no deies que feies la teva...?
-Sí, sí... és clar...
- I do?
- No sé... és que sense ell sento que no sóc ningú...
-Que no ets ningú? Nena, és ell qui no està a la teva alçada, a veure quan te n'adones!
-Ja, però... Qui m'estimarà llavors?
- TUUUUUUUU, i els teus! Que ELL-NO-T'ESTIMA!!!
-Però em quedaré sola...
-Sola? Mira quin repertori de somriures atractius i guapos, tots disposats a fer-te feliç i tenir-te com a una reina!
-Ja però...
-Mira, i si no t'agraden aquests -que no seran perfectes però s'hi esforcen- segur que no te'n faltaran d'altres pretenents. Per això no t'amoînis.
Con lo guapa que tu eres, nena!
-Està bé, està bé. Que em ruboritzo...
-I si no, val més sola que mal acompanyada, no fos cas que tornis a caure amb un d'igual o pitjor: un encisador de serps disfressat de xai però amb intencions de llop...
-No, no, una y no más, Santo Tomás... ja no hi confio més, s'ha acabat la bona fe! M'has convençut, me'n vaig...
-Però has d'estar preparada, no serà fàcil, no te'n deixarà escapar fàcilment...
- Ah, no?
-No, no t'ho posarà fàcil i no li caldrà la força... Per això no pateixis, que no.
-Ah, no?
-No, el xantatge emocional, subliminal, fals i manipulador, i la mentida, són la seva eina més eficaç. No hi caiguis, en el parany.
-Ho intentaré.
-Però fes-ho ja, el moment és ara. Mira que encara estàs a temps, no fos cas que un dia te'n penedeixis, de no haver-ho fet a temps, i potser ja sigui tard...
Una setmana després...
-Què? Què n'has fet?
-Ja ho tinc clar, meridianament clar. Demà vull començar una nova vida... Sense ELL!!! No diu que se basta y se sobra i que no necessita ningú? Doncs que es quedi sol... Ja n'hi ha prou de fer-li el joc...
-Ben dit.
-I el que és més important: sóc JO qui no el necessito a ell! NI EL NECESSITO, NI EL VULL!!! Tan si m'estima com si no.
-Ah, SI? Me n'alegro que te n'adonis! Ja era hora.
-SI. Me'n vaig. I faré una festa per celebrar-ho, espero que no falteu ningú. Ara és quan més us necessito. Sola no me'n sortiré.
-Doncs compta-hi. Ja veuràs com d'aquí no res finalment te'n deslliures...
-Això espero.
-SI, Catalina, ja ho veuràs, el somni se't farà, la teva felicitat no està tant lluny.
-SI, només em cal dir: adéu....
Gràcies a tots i cadascúns dels dibuixant(e)s i humoristes enganxats/des i enllaçats/des. Així com a tots els "copiraigs" corresponent, etc, etc, etc... (I que l'SGAE em perdoni)
Per contrapesar la barretina d'en Jordi i venint d'on ve (els chulos com cal porten boina oi?).
També t'haig de dir que en el format post, tanta feina no llueix prou i si no fos perqué encara no s'ha resolt com clicar en paper i que s'obri, et recomanaria publicar-ho en format de cómic.
Et felicito per la feina i per la teva integració intercultural.
Pero no te quites el guito, nichi, que no es pa tanto...
Sí, els chulos (o chulapos) com cal porten parpusa. Sovint també li diuen palpusa en castizo (que és diferent del cheli) per transferència fonética en fer líquida l'erra, fenòmen que abans era freqüent al foro (altrament dit Madrid).
Por otro lao, una chulapa, una gachí del foro, fetén y como tié que ser, lleva un pañuelo blanco en la cabeza, un safo al cuello, clavel rojo en la frente, falda de percal y un mantón de manila chipén si avillala un talego de varos y cangrejos pa pagarlo... (pa chanar más véase "como ser castizo en tres dias" o diquelar aquí o aquí)
Pero dejemos de puchar de los madriles y trajinemos el post que es lo que nos traemos entre palas... Tens raó, en format post no llueix prou, els enllaços ajuden, però cansen. I en paper s'hauria de ser molt ingeniós. Se m'acudeix... no sé, com els contes aquells infantils que aixeques requadres o finestretes retallades i a sota hi ha un altre dibuix... seria la versió en paper dels enllaços o hipervincles.
Però per a còmics i dibuixants que publiquen ja estan els que en saben. Encara que... mai se'n sap. La veritat, però, és que servidora només ha buscat i rebuscat, i n'he agafat d'ací i d'allà i els hi he donat forma dins d'una història. Però els acudits i vinyetes gràfiques ja hi eren (y que no me trinque la SGAE, que me crujen, me empapelan, o me enchironan y acabo en la trena de camino al abanico). Per això, sí, la feinada, el text, i la integració cultural, és "madeinlbdm"; però el (suposat) mèrit és relatiu. Tot i així s'agraeixen moltíssim les felicitacions.
Moltes gràcies i abur!
Salut.
Signat: Mi menda (lerenda)
Em trec la barretina
No sé si és bo. Hauria pogut quedar millor. Potser és massa llarg. Però si és cert que té molta feinada, això sí. N'he fet tres versions diferents. La primera versió consistia en eliminar el segon diàleg i substiuir-lo (les vinyetes) per enllaços al primer diàleg (encara la conservo).
Però sóc conscient que entrar a tants d'enllaços és cansat i trenca la lectura. La versió que he penjat finalment, tot i que per força ha de ser més llarga (amb dos diàlegs i el doble de vinyetes) és, però, més gràfica i una mica més àgil de llegir. Intentant alhora mantenir l'ambivalència fins al final. Al post de fa un any, me'n sortí amb més "soltura" però ja saps que en diuen de les segones parts, que nunca fueron.... En aquesta he fet el que he pogut.
Pel que fa al contingut, la realitat dona per això i per a molt més. Que sembla que vivim encara en un vodevil social i polític
Salut i gràcies de nou.