A les properes eleccions del Parlament de Catalunya hauríem pogut visualitzar en escons la força creixent de l’independentisme, però encara som aquell corral ple de baralles entre els que es diuen germans. Sembla ser que, una altra vegada, era demanar massa que hi hagués una única candidatura independentista. Queda molt lluny l’eximpli de la mata de jonc amb què Ramon Muntaner lloava la força de la unitat necessària. Però sembla ser que no en sabem més, i una vegada més, ens permetrem el luxe de perdre un bon grapat de vots, concretament aquells que vagin a Reagrupament o a Solidaritat Independentista i no es tradueixin en escons que, segons sembla, poden ser un munt.
Mentrestant, haurem de diferir, encara més, la visualització de l’embranzida que ha pres l’independentisme a la nostra societat. Mig milió de vots recollits en consultes parcials, un bon grapat d’ajuntaments que es declaren al marge de la Constitució espanyola, la bona feina del Cercle Català de Negocis i un desacomplexament transversal que fa possible que dir-se independentista no sigui cap excentrecitat, sinó que permet identificar-se amb bona part del nostre poble. Tot aquest capital pot quedar minimitzat per aquesta incapacitat de poder fer una llista única.
Construir el país no és una feina fàcil, hi hagut molta gent picant pedra de diverses dureses, hi ha l’esforç d’un bon grapat de generacions que, des de diferents perspectives, hi han invertit esforços i temps. Em dol molt de veure que repetim una vegada i una altra els errors que ens han caracteritzat en tota la nostra història. I val a dir que, des d’ERC fins a Solidaritat, per presentar-ho en ordre cronològic, passant pel PSAN, les CUP o Reagrupament, hi ha una majoria de gent honesta i honrada que treballa per la independència, amb encerts o errors palmaris, si més no des de la meva perspectiva. Sembla que demanar la unitat és demanar massa. Sembla com si tinguéssim por o vertigen per les possibilitats d’èxit d’una iniciativa unitària i coherent. Però, fins a finals d’agost, tenia la secreta esperança que Reagurpament i Solidaritat s’entendrien, uns i altres eren la plasmació d’un front patriòtic amb l’objectiu clar i explícit de proclamar la independència. Però tot plegat se’n va anar en orris.
Des de l’agost podem parlar d’una nova modalitat de català emprenyat: l’independentista emprenyat que, des de la desconfiança cap a una ERC que ha jugat a fer de partit de govern, amb la qual cosa ens ha decebut, malgrat les afinitats polítiques i personals que poguéssim tenir amb moltes de les persones que impulsaven l’acció d’ERC al govern. Tot plegat ens ha portat a allunyar-nos de l’estructura, no pas de les persones, i a esperar que els esdeveniments ens permetin tornar a confluir políticament i personalment. Però les dues forces emergents havien generat moltes expectatives, especialment si considerem que parteixen de la suma de les aspiracions dels que desconfiàvem de l’efecte corrosiu de l’autocomplaença per l’exercici d’una part marginal del poder. Però no, no ha estat possible. Tothom et pot donar raons, no sempre comprensibles per explicar aquesta falta d’unitat. Amb això, ens deixen orfes d’entusiasme, i ens tornen a situar en el grup dels independentistes emprenyats, no només amb ERC, sinó amb les altres dues organitzacions que es presenten a les eleccions reivindicant l’espai independentista. Ens obliguen a pensar quina opció pot ser més útil a la nostra circumscripció, a fer càlculs que sempre resten, especialment si penses en què es podrien traduir els grapats de vots que es perdran i no es traduiran en escons independentistes.
Una de les coses que més m’emprenya és que em faran triar entre dues opcions que, vistes per separat, totes dues podrien satisfer les expectatives, i que, faci el que faci, sempre em quedarà la recança d’haver pogut triar l’altra opció. I, mentrestant, el país per endreçar una temporada més.
L'independentisme es mou en les mateixes coordenades actuarials que l'extrema esquerra dels anys 70: quan semblava que un partit tenia una certa implantació, immediatament en sortia una escisió...
Serà curiós veure com en el moment en què hi ha més sobiranisme en la societat, la representació política d'aquest serà més minsa que 8 anys enrere. Algú dirà (ja ho diu) que CiU inclou al seu si bona part d'aquest sobiranisme, però tots sabem de quin pal van els d'aquesta coalició i tots podríem dir quin serà el preu que es cobraran per amortir no sé si definitivament l'independentisme.
De totes maneres per a mi el problema és un altre. No crec en històries transversals, que sempre acaben beneficiant a la dreta (i crec que això és el que busca Solidaritat: Laporta és un freaki de dretes i m'ha decebut molt el PSAN afegint-se encara que sigui simbòlicament a l'aventura; i Carretero no és una persona d'esquerres, i ara queda clar que tampoc no pretèn semblar-ho).
En fi, sé que no ho arreglarem pas. Tinc clar que votaré, però encara no m'he decidit per qui ho faré. Si em deixo dur pel vot útil potser acabaré fent-ho per un partit que no sent independentista em fa sentir còmode en el missatge (ICV); si he de votar en consciència, tinc clar que votaré els de "Des de Baix".