Si mai em canso de la Recherche, faré un recull de pàgines selectes de la sentència del TC sobre l’Estatut. Un dels passatges estel·lars és el vot particular del magistrat Ramon Rodríguez, que, per exemple, confia que amb la desactivació del deure de coneixement del català "se haga imposible el absurdo de que un jubilado de cualquier otra parte de España que quiera ir a residir a la Costa Brava tenga que ponerse a estudiar catalán".
El mateix vot particular defensa la inconstitucionalitat de la referència a la nació catalana, per molt que -recalca- l’hagin aprovat en referèndum “los ciudadanos españoles inscritos en el censo electoral de la Comunidad Autónoma catalana”.
Aquesta amable al·lusió als catalans em recorda el famós circumloqui que consta a la Llei de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Per a dir que que el valencià forma part del "sistema lingüístic" català però sense usar la paraula “català”, la llei fa servir aquesta fórmula admirable:
“El valencià, idioma històric de la Comunitat Valenciana, forma part del sistema lingüístic que els corresponents Estatuts d’autonomia dels territoris hispànics de l’antiga Corona d’Aragó reconeixen com a llengua pròpia”. Amen.
Almenys no van amb altaneries, ni prepotències catalunyeses.
Anònim |
dimecres, 17 de novembre de 2010 | 19:30h
A mí hem sembla molt més ridícul atiar la polèmica i la confrontació esterils. I no n'hi ha per què dir una paraula més alta que l'altra.
Els catalunyesos no només semblen altaners i prepotents, encara fan molt pitjor i sempre volen la seva més alta. i si les anomenen és per posar la seva encara més alta que ningú.
Un valencià |
dimarts, 16 de novembre de 2010 | 16:41h
Tots els valencians tenen llengua i al País Valencià té un nom que la sap tothom des de fa segles que a arribat fins els nostres dies per transmissió oral entre d'altres.
Pot ser tots els catalans també tinguen llengua i tinga un nom que ells el saben i la denominació valenciana de la llengua la discriminen i desprecien de forma esclussiva i escluient com la forma d'anomenar un dialecte menor, en volta de ser fidels a la filologia, és a dir, la forma valenciana d'anomenar la llengua que hi ha al País Valencià i els valencians.
I no veig que cap català diga que un portugués parla gallec, sent del mateix sistema lingüistic.
marcel campa |
dimecres, 17 de novembre de 2010 | 10:53h
A mi em sembla bé anomenar "valencià" a la variant de la llengua comuna que es parla a València. El que trobo ridícul és la manera com la llei es refereix al nostre "sistema lingüístic". És com si els gallecs diguessin que la seva llengua forma part del sistema lingüístic de la llengua que proclama com a oficial la Constitució de l'estat més occidental de la península ibèrica. Trobo millor dir "portuguès".
Anònim |
dimecres, 17 de novembre de 2010 | 09:10h
I un escriptor tant poc sospitós com l'historiador Francesc Ferrer i Gironés estava d'acord amb la denominació valenciana de la llengua com a primera pedra per enllistir un grau de pacificació entre catalans i valencians.
Anònim |
dimecres, 17 de novembre de 2010 | 07:50h
La nació des d'un punt de vista democràtic, només podrà cohesionar-se des del respecte a la seva pluralitat. I no per imposició uniforme d'uns territoris a altres i des de la uniformitat.
Marcel, si et decideixes a fer la sel.leccció mirare de visualitzar-la, si et sembla :-P
Els catalunyesos no només semblen altaners i prepotents, encara fan molt pitjor i sempre volen la seva més alta.
i si les anomenen és per posar la seva encara més alta que ningú.
Pot ser tots els catalans també tinguen llengua i tinga un nom
que ells el saben i la denominació valenciana de la llengua la discriminen i desprecien de forma esclussiva i escluient com la forma d'anomenar un dialecte menor, en volta de ser fidels a la filologia, és a dir, la forma valenciana d'anomenar la llengua que hi ha al País Valencià i els valencians.
I no veig que cap català diga que un portugués parla gallec, sent del mateix sistema lingüistic.
Per tant pot ser el galaic també podria considerar-se correcte, encara que aquesta no siga la qüestió de fons.
I no n'hi que dir una paraula més alta que l'altra, ni més parauletes que les que són.
I un escriptor tant poc sospitós com l'historiador Francesc Ferrer i Gironés estava d'acord amb la denominació valenciana de la llengua com a primera pedra per enllistir un grau de pacificació entre catalans i valencians.