josepselva |
dilluns, 15 de novembre de 2010 | 15:52h
Ja és ben xocant que
pugui ser a Kenya, a Nairobi, on el nostre fet diferencial casteller
aixequi l'anxaneta que ha de tocar els núvols amb les
mans.
S’estan fent mans i
mànigues per tal que la castelleria catalana rebi el titol material de
patrimoni cultural immaterial, i un reusenc de prò com el (encara) President
parlamentari Benach, encapçalarà el safari que intentarà caçar el trofeu.
Res a dir en quant al
safari, que serà incruent, ni al trofeu de caça que passarà a ser exhibit en el
catàleg de patrimonis culturals i en tirarem un tros a l’olla en comptes del
consabut explorador (ara que ja som tots igual ja es pot dir que “sí wanna”
volia dir “sï, cabronàs”) i molt a dir respecte a la papanatería dels títols catalogats que hom pensa que
serveixen per donar-nos a conèixer al mon, i si realment és així no passen del
tipisme folclòric que, a sobre, serà etiquetat com a “español”.
“Fer castells a l’aire” i
“tenir terra a l’Havana” son dues dites populars que retraten
perfectament l’idiosincràsia catalana i espanyola però, a més, el lema
casteller de “força, valor i seny” és nostrat i descriu apropiadament nostres
màximes aspiracions: arrencada de cavall i parada de burro.
Actualització del post 16/11/2010 a les 17:48h.:
No calia ser profeta per endevinar que els castells anirien acompanyats dels folklore español, tot en un mateix paquet etiquetat com a "español".
No n'aprendrem mai.
No haviem pas d’anar tan lluny per ser proclamats “orbi et orbe” efímers constructors de l’esforç titànic d’un poble que per construir un efimer castell ha de pujar a coll i bé uns dels altres, serrar les dents, mossegar-se el coll de la camisa, anar descalç, empènyer el folrre, collar les manilles, fer pujar la canalla per fer “l’aleta” i desconstruïr ràpidament l’alçada assolida per no fer llenya.
Això som, constructors de l’inútil, sacerdots d’una litúrgia que deixa embadalits als turistes japonesos davant les nostres puntes castelleres i sagradafamiliaresques que projectem cap al cel, reservori de mil anys d’història (desgraciada) i filàntrops per força d’Espanya com el metge a garrotades de Molière.
Molt apropiat doncs Nairobi, on hi viuen els nostres futurs clients el turisme d’olla, que un cop ja van deixar enrrea el taparrabos i l’explorador a mig coure vindran a arrepanjar-se al mostrador del hotel i cridar: “Wannaaaaa!!!!”, nomès perque tenen un Estat i poden fer el que esl roti.
Potser no ho veuré, però ja sento al recepcionista del 3 Estrelles i al Manuel: “ Sí, senyors negres..”
Hi haurà algú que abans de la fi dels segles i de la vinguda del Messíes cridi: Castellers!: força, valor i... pit i oo!! ?????
El problema de tot això no és pas el flamenco. Que haig de dir que m'agrada, no només perquè és un art que conec, entenc, ballo una mica, i em ve de família sinó també perquè "objectivament" és un art que transmet, i no precisament l'esència "espanyola" (que ves a saber que és això)
Si no m'equivoco (hi tenia alguns coneguts) existeix un moviment nacionalista, amb vincles de camaraderia i solidaritat amb el nacionalisme i independentisme català (basc i castellà) que es diu Nación Andaluza, que critica precisament l'assimilació i anulació de la cultura andalusa en pro de l'espanyolisme més ranci. Andalusia i els seus costums, cultura, i arts, van més enllà de la peineta, i la castanyeta i olé, amb les que Franco les va furtar la seva identitat per muntar-se la paradeta de pa i circ, de toros i vestits de faralaes (curiosament després, els més flamencs de tots, els gitanos, eren desterrats, discriminats o detinguts per la benemèrita sense que els salvés "lo mu español" del seu cante "jondo").
El problema, com deia, i com tu ben dius, és "mezclar las churras con las merinas". Fer un entrepá de "chantillí con anchoas" o de "nata con chorizo". I ficar-ho tot en el mateix sac sota la mateixa etiqueta. Si això fos un (dos) país(os) normal(s) (és a dir: dos països i dos estats diferents) no hi hauria cap problema. Però no ho son pas. I finalment s'han de fer aquests "encajes de bolillos" per lligar (ni con cola) l'Espanya una grande y libre (?) on tot queda barrejat i diluït sota la cultura pàtria comuna...
Llàstima. Potser un dia ens podem reconèixer mútuament com a iguals i diferents i diferenciats, amb respecte, i el flamenc no serà demonitzat pel desconeixement sota una etiqueta que realment no és tal; i els castells i el cant de la sibil·la (patrimonis de la humanitat o de l'univers) no seran subsumits sota concepcions imperialistes i culturalment anihiladores.
Marreca |
dilluns, 15 de novembre de 2010 | 19:47h
Si haguéreu sigut casteller segur que hauríeu trobat la manera de dir el mateix amb una mica més de respecte pel fet casteller. Personalment crec que va més enllà de simples torres humanes... Possiblement hi ha mil i una formes de descriure-ho.
Dit això, he d'afegir que habitualment és un plaer la lectura del seu bloc.
josepselva |
dimarts, 16 de novembre de 2010 | 18:07h
Tot el meu respecte i admiració pels castellers, no els menystinc ni molt menys, ben al contrari. Nomes els he fet servir com a paradigma d'un fet que en el cas dels castells es justifica per si mateix, i és admirable com demostració que que l'esforç, la unió i cooperació assoleixen fites impressionants, en contraposició a l'esforç que com a poble ens exigeixen sense que en porti enlloc. Tenim el defecte d'il·lusionar-nos amb poca cosa i no ser capaços de proposar-nos i assolir objectius mes ambiciosos. T'agareixo que llegeixis el meu bloc amb bons ulls. Cordialment,
Com sempre un apunt molt fí, punyent i no dic pas que no tinguis raó, però a mí m'agraden els castells; si els converteixen en Patrimoni de no sé què, tant se m'en dona, i si els polìtics es volen fer la foto al seu costat, doncs que hi ferem ... però m'agrada la gent que fa castells. Ara, escollir Nairobi ..... el món està capgirat, la veritat.
El problema de tot això no és pas el flamenco. Que haig de dir que m'agrada, no només perquè és un art que conec, entenc, ballo una mica, i em ve de família sinó també perquè "objectivament" és un art que transmet, i no precisament l'esència "espanyola" (que ves a saber que és això)
Si no m'equivoco (hi tenia alguns coneguts) existeix un moviment nacionalista, amb vincles de camaraderia i solidaritat amb el nacionalisme i independentisme català (basc i castellà) que es diu Nación Andaluza, que critica precisament l'assimilació i anulació de la cultura andalusa en pro de l'espanyolisme més ranci.
Andalusia i els seus costums, cultura, i arts, van més enllà de la peineta, i la castanyeta i olé, amb les que Franco les va furtar la seva identitat per muntar-se la paradeta de pa i circ, de toros i vestits de faralaes (curiosament després, els més flamencs de tots, els gitanos, eren desterrats, discriminats o detinguts per la benemèrita sense que els salvés "lo mu español" del seu cante "jondo").
El problema, com deia, i com tu ben dius, és "mezclar las churras con las merinas". Fer un entrepá de "chantillí con anchoas" o de "nata con chorizo". I ficar-ho tot en el mateix sac sota la mateixa etiqueta. Si això fos un (dos) país(os) normal(s) (és a dir: dos països i dos estats diferents) no hi hauria cap problema. Però no ho son pas. I finalment s'han de fer aquests "encajes de bolillos" per lligar (ni con cola) l'Espanya una grande y libre (?) on tot queda barrejat i diluït sota la cultura pàtria comuna...
Llàstima. Potser un dia ens podem reconèixer mútuament com a iguals i diferents i diferenciats, amb respecte, i el flamenc no serà demonitzat pel desconeixement sota una etiqueta que realment no és tal; i els castells i el cant de la sibil·la (patrimonis de la humanitat o de l'univers) no seran subsumits sota concepcions imperialistes i culturalment anihiladores.
Una salutació mu flamenca, tot fent-vos pinya.
Dit això, he d'afegir que habitualment és un plaer la lectura del seu bloc.
Pit i amunt!
Tenim el defecte d'il·lusionar-nos amb poca cosa i no ser capaços de proposar-nos i assolir objectius mes ambiciosos.
T'agareixo que llegeixis el meu bloc amb bons ulls.
Cordialment,
Ara, escollir Nairobi ..... el món està capgirat, la veritat.