Un vídeo (recomanat per l'amic Borinotus) previ a la reflexió, i abans que m'invaeixi definitivament la mandra electoral...
Efectivament, quina mandra de campanya!
I atès la mandra que em provoca, ningú diria que sóc politòloga i m'he passat uns quants anys a la facultat de Sociologia estudiant com fer-ne anàlisi política, sociologia electoral, tècniques d'investigació sociològica i politològica, una mica d'estadística i munt d'estadisme (que no són el mateix però sonen semblants)...
O tot just per això, perquè sé de que va que va la pel·lícula em fa tanta mandra. Visto lo visto, i leido lo leido, qualsevol que no hagués captat l'esència de l'article d'en Jaume, podria deduir -equivocadament- que això de la investigació social no és gens seriós, que el ball d'enquestes (siguin poques o moltes les convidades al ball) és
irremeiablement una eina mortífera de manipulació d'opinions on tot es
redueix finalment a una sort d'interpretacions relatives i
condicionades...
Però, realment és així? Potser sí. O potser no. Tot depèn de la intenció final, i d'un procès de cuinat on controlar totes les variables es fa una tasca de titans i trobar l'objectivitat adient i la subjectivitat necessària (som subjectes socials, no ho oblidem) sembla un labor improva. Però traquils que no n'hi ha per tant.
Però, realment és així? Potser sí. O potser no. Tot depèn de la intenció final, i d'un procès de cuinat on controlar totes les variables es fa una tasca de titans i trobar l'objectivitat adient i la subjectivitat necessària (som subjectes socials, no ho oblidem) sembla un labor improva. Però traquils que no n'hi ha per tant.
La investigació social -unes metodologies més que
altres i depenent de l'objecte d'estudi i la seva adecuació- no és una
ciència inòcua. Ja ho sabem. El coneixement d'ara, modifica el
coneixement de demà, els diagnòstics ajuden a modificar la realitat del
pacient la qual cosa deixa obsolet aquest diagnòstic originari i en fa
un de nou que també es veurà alterat, i així sine pausa...
És bó
o dolent que la gent modifiqui la seva percepció i intenció en conèixer
el que pensen fer els altres? És bo o dolent que el coneixement del
possible comportament grupal modifiqui la intenció individual i
viceversa? Doncs depèn. Si la informació és obtinguda amb rigorositat i
oferida sense manipulació, llavors l'exercici de la llibertat de
decisió basada en aquest tipus d'informació, no ens ha de preocupar.
Però si la informació està deliberadament dirigida, llavors la
llibertat de decisió minva.
A simple vista és fàcil, oi? Doncs no. I aquí és on comença la mandra... i el parany...
El parany de la terminologia i la mandra mental del seu discerniment...
Qué vol dir "bo" i "dolent"? Qué vol dir "rigorositat"? I manipulació? I llibertat? I informació? Les paraules no són neutres, ni tan sols la més inequívoca ho és (n'hi ha d'alguna que sigui del tot inequívoca?) I tot i ser-ho en origen abans de sortir de l'emissor; la recepció i interpretacions per part del receptor poden ser infinitament dispars depenent del context, la situació, el canal, el codi, el moment, i la predisposició del propi individu o col·lectiu.
Dissenyar una enquesta, entrevista en profunditat, o fins i tot analitzar les paraules obtingudes de l'observació participant d'un grup de discusió espontàni sorgit arran de qualsevol idea o concepte; tampoc no és una tasca neutra. Quan al comú dels mortals (ignorants sovint de la cuina de la que parla l'amic Borinotus) se'ls dona acabada i analitzada una enquesta, o entrevista, o l'anàlisi d'unes dades estadístiques, o d'un discurs escrit o oral, elaborat o espontani; dona per suposat que les preguntes, les respostes, o els resultats, es corresponen als mateixos paràmetres de pregunta i resposta, de conceptualització i anàlisi, amb els que ells mateixos interpretarien la realitat estudiada. I no té perquè ser així.
El llenguatge, el procés de verbalització dels conceptes, es torna llavors imprescindible; el seu estudi i la seva anàlisi (psicolingüística i sociolingüística, polítològica) és de tot punt necessària. Però tot i així mai és del tot suficient.
Qualsevol entés ja hauria captat que tinc certa inclinació per les metodologies qualitatives i l'anàlisi del discurs (amb técniques qualitatives com ara entrevistes en profunditat, grups de discussió, observació participant, anàlisi de la imatge, técniques mixtes de gabinet, etc) i sí, és cert, hi tinc debilitat; però sempre sense oblidar el suport de la quantificació estadística que pot contrastar la informació obtinguda per altres tècniques d'anàlisi.
Fa no gaire un amic em va dir que per què no m'havia dedicat encara més a exercir la politologia i la sociologia, i que en canvi m'havia donat per la docència i la lingüística... Sense aquesta, és impossible entendre les dues altres. Sense la sociolingüística i l'anàlisi del discurs difícilment podrem (i tampoc no n'hi ha garantia) entendre els paranys lingüístics i discursius, conceptuals; ni de les enquestes (tant de les serioses com de les manipulades) ni de cap altre àmbit de l'estudi social.
Però no vull dir amb tot això que les Ciències Socials i la Sociologia estiguin immerses en un caos de relativisme subjectiu on la semàntica del discurs sigui tant volàtil i difícil d'analitzar amb "objectivitat" que s'hagin de descartar. No, ans al contrari, si hi ha alguna ciència que pot superar aquesta contradicció és la Sociolingüística i les disciplines concurrents, precisament perquè se n'és conscient i les eínes desenvolupades a tal efecte estan en costant adaptació i superació. Les ciències socials i les seves eines d'investigació saben ser (i generalment ho són) rigoroses, potser els interessos al servei dels quals s'hi posen no, però allò ja és altre tema.
Per això no renego "per se" de les enquestes ni les entrevistes com fan altres blocaires, ni recomano exprofesso el "póntelo pónselo" del condó de la desconexió (els sociòlegs ens moriríem de gana), però sí que recomano una profilaxi a base d'informació i reflexió.
No podem controlar com es cuina una investigació, però sí com ser un objecte (o subjecte) d'estudi no manipulable. No ens solen ensenyar a l'escola a respondre enquestes ni entrevistes tot responent allò que volem dir, i només allò que volem dir i sempre suposant que nosaltres mateixos ho tinguem clar, en qualsevol cas una bona investigació sempre estaria preparada per detectar i analitzar aquestes contradiccions.
Després l'analista farà el que vulgui amb la nostra opinió (o no, si és honrat, encara que alguns pensin que no en queden gaires) però ho tindrà més difícil per dirigir el nostre discurs cap al resultat esperat per el (mal) investigador. I això es pot extrapolar a qualsevol àmbit de la nostra vida, personal o social, individual o col·lectiva.
Però centrant-nos en la pregunta del principi sobre la importància de la creació i modificació d'opinions (o intencions de vot) a través de les enquestes... Jo diria que...
Uf... quina mandra! Un altre dia en parlarem...
El llenguatge, el procés de verbalització dels conceptes, es torna llavors imprescindible; el seu estudi i la seva anàlisi (psicolingüística i sociolingüística, polítològica) és de tot punt necessària. Però tot i així mai és del tot suficient.
Qualsevol entés ja hauria captat que tinc certa inclinació per les metodologies qualitatives i l'anàlisi del discurs (amb técniques qualitatives com ara entrevistes en profunditat, grups de discussió, observació participant, anàlisi de la imatge, técniques mixtes de gabinet, etc) i sí, és cert, hi tinc debilitat; però sempre sense oblidar el suport de la quantificació estadística que pot contrastar la informació obtinguda per altres tècniques d'anàlisi.
Fa no gaire un amic em va dir que per què no m'havia dedicat encara més a exercir la politologia i la sociologia, i que en canvi m'havia donat per la docència i la lingüística... Sense aquesta, és impossible entendre les dues altres. Sense la sociolingüística i l'anàlisi del discurs difícilment podrem (i tampoc no n'hi ha garantia) entendre els paranys lingüístics i discursius, conceptuals; ni de les enquestes (tant de les serioses com de les manipulades) ni de cap altre àmbit de l'estudi social.
Però no vull dir amb tot això que les Ciències Socials i la Sociologia estiguin immerses en un caos de relativisme subjectiu on la semàntica del discurs sigui tant volàtil i difícil d'analitzar amb "objectivitat" que s'hagin de descartar. No, ans al contrari, si hi ha alguna ciència que pot superar aquesta contradicció és la Sociolingüística i les disciplines concurrents, precisament perquè se n'és conscient i les eínes desenvolupades a tal efecte estan en costant adaptació i superació. Les ciències socials i les seves eines d'investigació saben ser (i generalment ho són) rigoroses, potser els interessos al servei dels quals s'hi posen no, però allò ja és altre tema.
Per això no renego "per se" de les enquestes ni les entrevistes com fan altres blocaires, ni recomano exprofesso el "póntelo pónselo" del condó de la desconexió (els sociòlegs ens moriríem de gana), però sí que recomano una profilaxi a base d'informació i reflexió.
No podem controlar com es cuina una investigació, però sí com ser un objecte (o subjecte) d'estudi no manipulable. No ens solen ensenyar a l'escola a respondre enquestes ni entrevistes tot responent allò que volem dir, i només allò que volem dir i sempre suposant que nosaltres mateixos ho tinguem clar, en qualsevol cas una bona investigació sempre estaria preparada per detectar i analitzar aquestes contradiccions.
Després l'analista farà el que vulgui amb la nostra opinió (o no, si és honrat, encara que alguns pensin que no en queden gaires) però ho tindrà més difícil per dirigir el nostre discurs cap al resultat esperat per el (mal) investigador. I això es pot extrapolar a qualsevol àmbit de la nostra vida, personal o social, individual o col·lectiva.
Però centrant-nos en la pregunta del principi sobre la importància de la creació i modificació d'opinions (o intencions de vot) a través de les enquestes... Jo diria que...
Uf... quina mandra! Un altre dia en parlarem...
Les enquestes diuen que no cal votar Reagrupament o Solidaritat per què probablement treguen un resultat infims.
I que el vot útil és votar CiU en contra del tripartit o votar Montilla o el PP en contra dels nacionalistes.
Alhora que dir davant una enquesta que votaràs Reagrupament o Solidaritat per l'Independència pot ser més complicat que fer-ho.
O que dir que votaràs CiU o el PSC sembla més normal amb vots mes fidelitzats d'anys i panys, que fer-ho.
Les enquestes creen opinió, sobre tot al vot indecís.
Per un simpatitzant indecís entre Reagrupament, Solidaritat per l'Independència pot ser li coste més contestar una enquesta que anar a votar-los.
A l'inrevès que per un simpatitzant indecís posem per cas de CiU o PSC pot ser el semble més normal i els coste menys contestar afirmativament a una enquesta que anar a votar-los.
És això del vot ocult o indecís, que és sobre aquest el que més influeixen en desmovilitzar o movilitzar les enquestes d'opinió.
Bona vesprada !
Gràcies. Com veus, ja no saben que fer per "animar" la campanya... I tot i l'obscenitat (o osesnitat, com ben diu algún) se'ls veu el llautó a uns quants. D'altres però, despullats (que SI, tothom té un mal dia) o vestits, sempre han mostrat ben nues (i directes) les seves prioritats, potser els hi cal un vot de confiança. I SI no són aquests, doncs d'altres, però que no es perdi cap vot. Està a les vostres mans fer que la "post-campanya" SIgui molt més interessant...
Salut!