Pels seus actes els coneixereu, recull l'evangeli segons Sant Mateu. Per la mena de fets que protagonitza, Mohammed VIè recorda a Ceocescu, un petit dèspota oriental que no suporta cap dissidència. Que camufla les seves decisions crematístiques en la pressumpta voluntat divina. Que actua amb supèrbia davant la comunitat internacional. Quan fa pocs anys, un internauta va escriure allò de "Déu, pàtria i Barça", fou condemnat implacablement d'una manera absurda i surrealista. Un esdeveniment així hagués estat l'enveja dels germans Marx, que ben segur, haguéssin triat Rabat com a un dels seus màxims escenaris. L'apagada informativa sobre el Sàhara és la principal prova del genocidi que s'està produint i que intenten amagar rere una retòrica patriòtica. I com a principal element surrealista és la deïficació que caracteritza precisament els dèspotes orientals, que els confereix un estat pròxim a l'arbitrarietat divina, en nom de la qual gosen cometre els pitjors crims.
El rei del Marroc no és Déu. És un ric del cagar que pateix la malaltia
mental de creure's més enllà del bé i del mal. Que es creu amb la
facultat d'infringir dolor impunement sobre persones més dignes que la
seva nissaga. Com diu La Varsoviana, l'únic sagrat és la llibertat. Com
diuen (i sovint obliden quan es tracta de musulmans) els anarquistes;
"Ni Déu ni mestre".
Benvolgut Xavier, Com segueixo bastant habitualment el teu blog, tinc la oportunitat d'estar molt d'acord amb la majoria de reflexions que realitzes. Però hi ha un tema que sincerament no entenc. I que contrasta amb el que escrius sobre el Sahara. Es la teva reiterada crida a analitzar el conflcite de Palestina, segons tu fugint de "simplismes". No se si amb això vols afegirte a aquells que diuen ser políticament incorrectes, quan veritablement el que son: es políticament massa correctes. per això estan a tots els mitjans de comunicació i a totes les associacions "culturals". Per a mi no es cap simplisme, ni molt menys, el considerar que els palestins estan oprimits a tots els nivells per un estat que utilitza el terrorisme continuament i que condemna a la miseria i la falta de llibertats, no a un subjecte abstracte, sino a centenars de milers de persones. Sobretot els més febles, a mi em donen bastant igual les reduides elits polítiques palestines. Al igual que no m'agrada l'islamisme radical. Jo parlo de persones reals, condemnades a no poder gaudir d'una vida digna i assasinades sense contemplacions per un estat que no respecta ni tant sols les ja discutibles lleis internacionals. Efectivament tampoc ho fa el Marroc. Per tant qualsevol reclamació per als saharauis de gaudir de lliberat com a poble i de viure amb dignitat es absolutament necessaria. Però per que no en el cas de Palestina? No ho sé, potser soc massa simplista. Has parlat de genocidi al Sahara. Si ho haguessis fet sobre Palestina, potser algú en un blog t'haguès acusat de ser maniqueista, simplista i carn de canó d'una esquerra desfasada. Salutacions
xavierdiez |
dijous, 18 de novembre de 2010 | 16:18h
Benvolgut, Tens part de raó quan critiques la meva ambigüitat davant de la qüestió palestina. Tot i que sempre he defensat un estat palestí amb les fronteres anteriors al 1967, sempre i quan es complexi una determinada condició: un estat laic, democràtic, igualitari, i amb drets socials garantits. Una altra opció ideal (i poc realista) és un únic estat amb Israel laic, democràtic i bicultural. Tanmateix, fa un parell d'anys vaig fer de traductor d'un noi palestí de Gaza que feia de sindicalista a l'ILCU, un sindicat independent de Fatah i Hamas. Em va deixar glaçat quan em va explicar que a a Gaza no existia cap llei laboral, no hi havia convenis, i esdevenia una teocràcia de barbuts, a la vora d'una cleptocràcia de gent amb corbata. O que a les periodistes de la televisió els obligaven a posar-se vel. De fet, és dramàtic, tanmateix, l'estat d'Israel, que en molts casos recorda la Sud-Àfrica de l'Apartheid, garanteix drets als treballadors siguin de la nacionalitat que siguin. Amb això vull dir que, certament és injusta l'ocupació i la colonització per part dels fanàtics religiosos jueus. Com injusta i absurda l'ocupació i la colonització de la població palestina per part dels fanàtics religiosos musulmans. Els palestins em tindran al seu costat a l'hora de demanar un estat propi d'acord amb les resolucions de l'ONU. Tanmateix, no accepto ser l'instrument de barbuts teòcrates que tracten pitjor els seus ciutadans que un exèrcit d'ocupació.
Jo no vull que acceptis la meva visió del tema, però sí crec, que hi ha algunes argumentacions que utilitzes, que no es corresponen amb el fons del problema. Estariem d'acord molt ràpidament en diverses coses: La societat palestina està composada per essers humans... amb les seves grandeses i miseries, amb explotadors i explotats, amb gent favorable a un laicisme progressista i amb fonamentalistes teocràtics. Entremig es poden posar totes les categories que es volgui. ¡ Per cert tambè em sembla que aquestes categories es podríen aplicar a Israel, terra de profetes!La segona es que compartim el desig de que les religions perdin pes social i no siguin el reducte de tirans i lladres. De fet fa poc va passar per casa nostre un d'aquests tirans teocràtics. La tercera: es cert, que hi ha gent que no es crítica, per exemple amb la teocràcia d'Iran, només per que es presenta com "antiimperialista". I dit tot això, que te a veure amb la salvatge ocupació que viuen els palestins per part d'un estat terrorista? Em sembla, que el problema no son només "els fanàtics religiosos jueus" sinó el propi estat d'Israel. Deixar caure, que els palestins han de seguir patint fins a que no hi hagi teòcrates en els seus territoris, sería com dir que son menors d'edat. Tant debò, veièssim una Palestina lliure, laica i lliure de fonamentalisme. De moment però, m'agradaría no veure que s'assasina als palestins amb total impunitat. Inclosos bombardeigs a hospitals o escoles... i aquí no ha passat res! com es un tema tan complex... Ni molt menys, dic que tu estiguis d'acord amb això, però a vegades es pot caure en jugar a ser "políticament incorrecte", però ja et dic, jo crec que es precisament el més políticament correcte. La prova es equiparar qui assasina des de l'aire amb total impunitat amb els que viuen ocupats. Sona gairabè a Pacte de No Intervenció i Guernica.
Pels seus actes els coneixereu, recull l'evangeli segons Sant Mateu. Per la mena de fets que protagonitza, Mohammed VIè recorda a Ceocescu, un petit dèspota oriental que no suporta cap dissidència. Que camufla les seves decisions crematístiques en la pressumpta voluntat divina. Que actua amb supèrbia davant la comunitat internacional. 
Com segueixo bastant habitualment el teu blog, tinc la oportunitat d'estar molt d'acord amb la majoria de reflexions que realitzes. Però hi ha un tema que sincerament no entenc. I que contrasta amb el que escrius sobre el Sahara. Es la teva reiterada crida a analitzar el conflcite de Palestina, segons tu fugint de "simplismes". No se si amb això vols afegirte a aquells que diuen ser políticament incorrectes, quan veritablement el que son: es políticament massa correctes. per això estan a tots els mitjans de comunicació i a totes les associacions "culturals". Per a mi no es cap simplisme, ni molt menys, el considerar que els palestins estan oprimits a tots els nivells per un estat que utilitza el terrorisme continuament i que condemna a la miseria i la falta de llibertats, no a un subjecte abstracte, sino a centenars de milers de persones. Sobretot els més febles, a mi em donen bastant igual les reduides elits polítiques palestines. Al igual que no m'agrada l'islamisme radical. Jo parlo de persones reals, condemnades a no poder gaudir d'una vida digna i assasinades sense contemplacions per un estat que no respecta ni tant sols les ja discutibles lleis internacionals. Efectivament tampoc ho fa el Marroc. Per tant qualsevol reclamació per als saharauis de gaudir de lliberat com a poble i de viure amb dignitat es absolutament necessaria. Però per que no en el cas de Palestina? No ho sé, potser soc massa simplista. Has parlat de genocidi al Sahara. Si ho haguessis fet sobre Palestina, potser algú en un blog t'haguès acusat de ser maniqueista, simplista i carn de canó d'una esquerra desfasada.
Salutacions
Tens part de raó quan critiques la meva ambigüitat davant de la qüestió palestina. Tot i que sempre he defensat un estat palestí amb les fronteres anteriors al 1967, sempre i quan es complexi una determinada condició: un estat laic, democràtic, igualitari, i amb drets socials garantits. Una altra opció ideal (i poc realista) és un únic estat amb Israel laic, democràtic i bicultural.
Tanmateix, fa un parell d'anys vaig fer de traductor d'un noi palestí de Gaza que feia de sindicalista a l'ILCU, un sindicat independent de Fatah i Hamas. Em va deixar glaçat quan em va explicar que a a Gaza no existia cap llei laboral, no hi havia convenis, i esdevenia una teocràcia de barbuts, a la vora d'una cleptocràcia de gent amb corbata. O que a les periodistes de la televisió els obligaven a posar-se vel. De fet, és dramàtic, tanmateix, l'estat d'Israel, que en molts casos recorda la Sud-Àfrica de l'Apartheid, garanteix drets als treballadors siguin de la nacionalitat que siguin.
Amb això vull dir que, certament és injusta l'ocupació i la colonització per part dels fanàtics religiosos jueus. Com injusta i absurda l'ocupació i la colonització de la població palestina per part dels fanàtics religiosos musulmans. Els palestins em tindran al seu costat a l'hora de demanar un estat propi d'acord amb les resolucions de l'ONU. Tanmateix, no accepto ser l'instrument de barbuts teòcrates que tracten pitjor els seus ciutadans que un exèrcit d'ocupació.
Jo no vull que acceptis la meva visió del tema, però sí crec, que hi ha algunes argumentacions que utilitzes, que no es corresponen amb el fons del problema. Estariem d'acord molt ràpidament en diverses coses: La societat palestina està composada per essers humans... amb les seves grandeses i miseries, amb explotadors i explotats, amb gent favorable a un laicisme progressista i amb fonamentalistes teocràtics. Entremig es poden posar totes les categories que es volgui. ¡ Per cert tambè em sembla que aquestes categories es podríen aplicar a Israel, terra de profetes!La segona es que compartim el desig de que les religions perdin pes social i no siguin el reducte de tirans i lladres. De fet fa poc va passar per casa nostre un d'aquests tirans teocràtics. La tercera: es cert, que hi ha gent que no es crítica, per exemple amb la teocràcia d'Iran, només per que es presenta com "antiimperialista".
I dit tot això, que te a veure amb la salvatge ocupació que viuen els palestins per part d'un estat terrorista? Em sembla, que el problema no son només "els fanàtics religiosos jueus" sinó el propi estat d'Israel. Deixar caure, que els palestins han de seguir patint fins a que no hi hagi teòcrates en els seus territoris, sería com dir que son menors d'edat. Tant debò, veièssim una Palestina lliure, laica i lliure de fonamentalisme. De moment però, m'agradaría no veure que s'assasina als palestins amb total impunitat. Inclosos bombardeigs a hospitals o escoles... i aquí no ha passat res! com es un tema tan complex...
Ni molt menys, dic que tu estiguis d'acord amb això, però a vegades es pot caure en jugar a ser "políticament incorrecte", però ja et dic, jo crec que es precisament el més políticament correcte. La prova es equiparar qui assasina des de l'aire amb total impunitat amb els que viuen ocupats. Sona gairabè a Pacte de No Intervenció i Guernica.
Cordialment,