Està assegut sobre una cadira, rodejat de carpetes que han cedit tant davant dels papers que contenen, infestats de xifres i paraules subratllades, que semblen les boques famolenques dels captaires que, en grups, recorren les voreres de la ciutat en primavera. En el sòl, esquinçalls d'una estora que més que una realitat és una suposició. Res s'interposa entre el vidre, brodat de cércols de gotes que han de ser les empremtes de pluja en el passat, i la sala: les cortines han quedat reduïdes a restes de teixit, suspés de les anelles de metall oxidat que, com a passos encadenats, abracen des d'un temps indefinible, ordenades, el riell que ha fet d'imaginari horitzó, desplegat, d'un extrem a l'altre de la paret. La tassa sobre el plat groguenc. El plat sobre un paper sense traços, d'un blanc blanc en què el signe era un espai sense signes. Sobre el paper, la cullera, boca per avall, rendida al temps, abandonada a un ús diferent del que li ha encomanat l'atzar de la matèria. Sobre la cullera, una formiga immòbil, adherida al reflex que la llum es permet sobre el metall de la cullera. Sobre el negre cos de l'insecte, l'última interrogació, una pregunta, adherida també al pensament. El moviment de la seua mà s'inicia i es deté abans de fregar mínimament la cullera. Ell està assegut sobre la cadira. Ha oblidat el seu nom. En el carrer, els gossos trenquen el silenci amb els seus lladrucs. Ha oblidat qui és, qui va ser, abans de sentir-se abandonat, d'esquena als que, ara, tanquen la porta de l'habitació amb una clau gran. Ell està assegut sobre la cadira. Ha oblidat el seu nom. Al moble li falta el respatler, a ell li falten els records.
Anònim |
dimecres, 17 de novembre de 2010 | 19:50h
A gat vell, ja no li poden pendre el pèl més voltes, ni amb paranys, ni trucs, ni amb cap intent de rentat de cervell més enllà de la malaltia o la mort.
A gat vell, ja no li poden pendre el pèl més voltes, ni amb paranys, ni trucs, ni amb cap intent de rentat de cervell més enllà de la malaltia o la mort.