Més enllà de parafrasejar l'obra de Wilde, i salvant les distàncies amb el seu Earnest, la importància del nom és cosa, no sé si rellevant, però si més no, curiosa.
Compartir cognoms amb un desconegut, indica que hi ha la possibilitat, remota o propera, que en un algun moment s'hagin creuat els parentius, o hi hagi algun vincle de llinatge o tribu o clan o lloc de procedència comú; tot i que això últim, amb l'extensió de l'aldea global, cada vegada quedi més diluït. O, sense vincles aparents, simplement es tracti de coincidències ben curioses...
No em dic "de Madrid" igual que la Rosa Elena García Echave, no és diu "de Palma" (Rosi de), només n'és oriünda. Jo, com ella, com tothom, tinc un cognom (dos).
Però sovint em passa que en certs àmbits (als Països Catalans concretament) els meus cognoms finalment acaben per passar desapercebuts, identificant-me o distingint-me més aviat poc, i havent d'afegir irremeiablement el distintiu toponímic com a marca de la meva peculiaritat, amb la qual cosa la identificació fora de casa és fa llavors immediata i concisa. Inconfusible.
Per acabar d'arrodonir la cosa, Belén no és un nom català com a tal i la seva traducció anomena, per a ser precisos, tan sols la ciutat, o l'advocació de la Mare de Déu de Betlem, sense tradició de nom propi femeni a Catalunya. Contràriament al que passa a Madrid, on n'és ben propi, i comú.
Per això, l'afegitó de procedència podria sonar redundant. Belén (igual que Almudena, o Paloma) és a Madrid (i a d'altres llocs: Còrdova, País Basc, Almansa...) el que Montserrat és a Catalunya. Per tant, dir "Hola, sóc la Belén, de Madrid", és tant redundant com dir "Hola, sóc el Jordi, de Barcelona". Tot i l'obvietat, però, la redundància nominal se m'ha instal·lat com a necessària, ubicadora, i distintiva, pel que fa a la meva carta de presentació.
Per això, l'afegitó de procedència podria sonar redundant. Belén (igual que Almudena, o Paloma) és a Madrid (i a d'altres llocs: Còrdova, País Basc, Almansa...) el que Montserrat és a Catalunya. Per tant, dir "Hola, sóc la Belén, de Madrid", és tant redundant com dir "Hola, sóc el Jordi, de Barcelona". Tot i l'obvietat, però, la redundància nominal se m'ha instal·lat com a necessària, ubicadora, i distintiva, pel que fa a la meva carta de presentació.
Però, hi torno: tinc un cognom (dos) que és el que, per norma, uso a tot arreu, i sobretot a Madrid, on allò del topònim queda descartat (tret que calgui especificar el lloc exacte de procedència o bé recordar d'altres aspectes distintius vitals propis, transformant-me llavors en la B. de San Fernando).
Per història personal i familiar, la meva identificació l'he feta sempre més aviat per via materna, i no tant per la paterna. Llavors el meu segon cognom s'ha alçat des de la meva infantesa com a senya identitària del meu llinatge femení, com les bruixes, i més quan coincideix que ma mare i la mare de ma mare són ambdues Mtez (convertint a la que em va parir en un Martínez doble, mesclat no agitat, qual Bond, James)
Pel que fa al meu primer cognom, però, ja de petita, a més, a més, fonèticament em sonava rar, i sovint fantasiejava, malgrat l'abundància de Mtez al món, amb canviar-me l'ordre dels cognoms. Per primacia alfabètica no hauria quedat ja que el meu segon (Mtez) alfabèticament va davant del meu primer (M...) i així "l'estupidesa legislativa (com li diuen alguns blocaires) m'empararia avui si, més enllà de superacions patriarcals, igualació dels drets de filiació, o passant per alt facilitats de recerca genealògica; haguès volgut imposar la meva línia identitària a la manera portuguesa.
Però passats els anys, superades "rabietes familiars paternes" i tot i mantenir aquesta fidelitat identitària femenina i "marental", he aprés (i "aprehendido") a identificar-me també amb l'altra meva part, la "parental". Fins i tot he arribat a sentir cert orgull de nissaga en pronunciar el meu cognom, i la fonètica inclús se m'ha fet més propera, més distingida, més important, més pròpia i distintiva.
No fa gaire, en dir el meu nom i cognom, qui l'escoltava em va dir: xe, que bonic que sona... Belén M... M.... i ho va dir arrossegant l'ena i fent més líquides totes les eles amb una sonoritat poc habitual. I vés per on que em va sonar bonic, harmònic. No fa gaire tampoc, una altra persona, a l'inversa del que em diu tothom, em diguè: M...? curiós, el pintor es deia com tu... I una pinzellada de "donaire" envoltà de sobte aquell cognom que sempre m'havia paregut tant poca cosa (sembla ser que no és pas així).
Fa uns dies, en anar a arreglar un assumpte espinós amb Iberdrola, la noia que em va atendre, que en principi era correcta però més aviat indiferent; en veure el meu D.N.I. em va tornar un somriure, em va donar xerrameca agradable mentre em gestionava (amb una eficiència i eficàcia per damunt de la mitjana, i amb una immediatesa increïble) el meu problema, i el va resoldre.
Tendrás que pasar el lunes a ver si Iberdrola da la conformidad, pero espero que con esto y esto otro que te he hecho, lo consigamos y se te pueda solucionar. El lunes no puedo pasar, no estaré en Madrid, vendrá mi padre. Con que me diga tu número de DNI es suficiente. Bueno, se llama M... como yo, mi padre. Yo también soy M... (diguè ella). Lo mismo y somos familia. ¿De Córdoba? Si! De H. del D. Mi padre de B. ¡Si somos vecinos! ¿Y tu abuelo no será...? Pues nada que se pase tu padre el lunes y lo acabamos de arreglar. Muy bien, gracias. Hasta luego "prima". ¡Hasta luego! De normal triguen uns quants dies. Aquella mateixa tarda estava arreglat. Vet aquí la importància de dir-se M...
Vengo a buscar a Y. M..., de la clase de los de 5 años. ¿Y usted es? B. M... soy su tí... Sí, sí, está bien, un momento por favor. Sense més explicacions, una sola paraula, un sol nom, i l'associacio està feta. Tía, tu y yo somos iguales, nos llamamos igual. Tía, tu y yo somos M... como mi padre. ¡O tu padre como nosotros! Pero sí cariño, tu y yo venimos de la misma raíz, nos llamamos igual: M... como mi hermano, como tu abuelo, como tu, como yo...
Les circumstàncies familiars canvien, les identificacions també, i les paraules i cognoms ens situen i resituen, adquirint un nou sentit i sentiment: una nova importància personal.
Signat: Belén M... M... (de Madrid?)
Respecte a la plasmació de la genealogia paterna/materna als cognoms que consagrarará la nova llei "primus alfabeticus", en el cas de la teva mare i molts d'altres, deixará coix el seu dret si no es troba un mecanisme per diferenciar el Martínez del Martínez o el Pérez del Pérez ja que moltes parelles es veuran desprotegides en el seu dret d'escollir alfabéticament els cognoms per manca de diferenciació gramàtica i la impossibilitat de distingir si el Martinez-pare o la Martíinez-mare va primer o segon en l'onomàstica abacedària
I puig que això seria un greuge comparatiu amb la resta de la població que es diu Matíes Gali o Galí Matíes i no te aquest problema afegit, sino nomès el galimatíes posterior consagrat per anus anulorurum o sécula seculòrum, a l'hora d'escatir si els progenitors eren progres o carques, i si les succesives generacions han anat creuan els cognoms com qui fa punta de coixí, el Legislador en la seva saviesa tindra l'ocasió de fer una altre projecte de llei, que mes tard es convertirà en llei, que reglamenti la documentació a aportar en cas de coincidència de cognoms per tal de garantir l'igualtat d'oportunitats i evitar la murrieria que en cas indiferenciació, posar Martínez en lloc de Martínez pugui ser frau de llei.
M'ha agradat molt el teu post, és sucòs i entre tots no solament no li hem tret el suc, sinó que n'hi hem posat més.
No pateixi Sr. Selva, l'ordre del "Martínez doble" (mesclat, no agitat) de ma mare no cau dins la casuística de la impossibilitat diferenciadora marental-parental amagada sota la coincidència alfabètica ignorada per la nova llei, ja que són el mateix Martínez. Atès que la mare de ma mare és cosina germana del pare de ma mare, per tant el Martínez de la mare de ma mare i el Martínez del pare de ma mare són el mateix Martínez provinent del pare de la mare de ma mare i del pare del pare de ma mare, que eren germans; i per tant eren ambdós fills del mateix Martínez, és a dir: el pare del pare del pare de la mare de ma mare, era el mateix que el pare del pare del pare del pare de ma mare. Fàcil oi? Resumint: els dos Martínez de ma mare provenen tots dos d'únic Martínez, el del meu re-rebesavi (per si no havia quedat clar)
La meva cosina germana: la filla de la germana de ma mare; sí que ho té més fotut, ja que són pare, que comparteix cognom per pura casualitat (o no, que són de pobles propers i potser...) amb sa mare, sense més vincle parental que el del Sant Matrimoni; han hagut de posar a les seves filles (les meves cosines) un Martínez quàdruple. I així un senyor que es diu Martínez Martínez es va casar amb ma tia que es diu Martínez Martínez (ja dic, no són germans) i les seves filles (cosines meves) són Martínez pels quatre costats (mai més ben dit).
Jo vaig estar a punt de caure en la mateixa jugada quan de joveneta tenia un novio formal que es deia també Martínez; d'haver continuat la cosa, els nostres possibles fills haurien recuperat de primer plat un Martínez (potser no molt llunyà, que també eren de l'Alcarria) i haurien invertit l'ordre del menú dels meus cognoms sense cap llei d'alfabetització cognominal...
M'alegro que el post hagi agradat.
Una salutació.
(La) Belén (Murillo Martínez) de Madrid.