Bon espot. Bon crescendo des de la reflexió en penombra fins al "millor" en què trenca la veu enmig de crits de "Mas president". Uns crits que en altres ocasions han fet rimar amb "Catalunya independent", de manera que qui ho hagi sentit en alguna ocasió ara veurà que hi ressona, però qui no sigui client habitual d'espais independentistes no ho sentirà pas; bon càlcul d'ambigüitat, doncs, per captar vots de totes bandes. No hi ha dubte que a CiU hi ha diners i talent per fer campanyes. Però aquest triomfalisme que traspua té una mancança que el fa tristament enganyós. Mas es presenta com el líder que aixecarà Catalunya, que en farà un país millor, que el traurà de la crisi. Tot això, però, no es pot fer sense resoldre d'una vegada el problema de sobirania que arrosseguem i que ja hem plantejat de manera prou clara.

A l'apunt "Un dinar amb Artur Mas" ens diuen que Mas va explicar que "l'electorat de CiU és menys independentista que la seva militància. Només advocarà pel dret a decidir si hi ha una majoria significativa. La ruptura tindria conseqüències dures i complicades." De la ruptura o fractura com a fals argument ja n'he parlat en altres ocasions, per la qual cosa ara em limito a subratllar l'expressió "majoria significativa". El lideratge de Mas es converteix en una qüestió de fe, de confiança cega: si hi volem veure un projecte independentista ens semblarà assenyat que vulgui esperar a tenir una majoria significativa. Però si pensem que s'aprofita d'aquest esquer per recuperar el migrat poder autonòmic, podríem pensar que quan tinguem el 55 % voldrà el 65 % i quan tinguem el 65 % voldrà el 80%. I si, coses de la vida..., no s'hi pot arribar, doncs..., quina llàstima, oi? No és pas per culpa seva. És la societat qui no ho vol. Per tant, els qui no tinguin com a prioritat la independència potser sí que es trobaran seduïts per aquest triomfalisme, però els qui sabem quin és l'autèntic problema de fons –i cada dia en som més– sabem que Mas no el resoldrà.

Quina creu que serà la reacció de PP, PSOE i Ciutadans quan proposi una despesa milionària per fer una consulta sobre el concert econòmic? De fet, el PP ja basa la seva campanya en el cost que tindria un referèndum d'independència (25 milions d'euros, diuen) i ho contraposa a problemes com l'atur, com si la independència, que vol dir sobirania econòmica i per tant cessament de la sagnia d'espoli que patim, no hagués de revertir positivament en l'economia del país, en la generació d'ocupació, en la prestació de serveis a les persones i en l'augment del benestar de tothom, inclosos els qui voten PP, Ciutadans o PSOE-C. No és per casualitat que ja s'hagi creat el Movimiento Independentista No Nacionalista de Cataluña.

I si a desgrat de ser el principal reclam de la seva campanya resulta que finalment no convoca aquesta consulta, com gestionarà la pèrdua de confiança que això provocarà? I quan vingui una altra invasió de competències emparada per la sentència del TC, què farà? I quan Ramon Tremosa hagi de reconèixer que tot el seu discurs sobre aeroports i grans infraestructures topa, simplement, amb un problema de sobirania que Mas no vol resoldre si no té una majoria prou clara, què farà? Hem d'anar veient com van marxant de CiU, un a un, amb comptagotes i sense fer soroll, gent com Enric Canela o Alfons López Tena perquè el partit no fa el pas?

El triomfalisme de Mas és lògic si ha d'estar content de ser president de la Generalitat. Els seus estan eufòrics i el vídeo i les imatges de campanya ho mostren, però quan aquest triomfalisme ha de traduir un projecte de futur per al país esdevé un gegant amb peus de fang, un Aquil·les amb un taló problemàtic. Ja ens agrada l'èpica, però la cosa èpica no és fer Mas president –no serà difícil amb la bona feina que han fet, fan i faran els socialistes– sinó Catalunya independent.