La campanya oficial ja ha començat, i la veritat és que ja tenia ganes. Portem 4 anys de campanya emmascarada i ara es veurà si l’efervescència del moviment independentista que ha sortit aquests darrers dos anys, ha estat realment un foc d’encenalls o la guspira que engegarà el procés cap a la independència.
Quan el setembre del 2008 vaig trucar a l’Enric Canela i n’Agustí Esparducer per veure si ens podíem trobar per avaluar si l’èxit de la convocatòria del Facebook que l’Agustí havia creat, per anar a fer una gran manifestació a Brussel·les per demanar l’autodeterminació de la nació catalana, no podria pas imaginar el que ha succeït després.
La manifestació de 10.000 catalans a Brussel·les units tots sota la mateixa pancarta: “WE WANT A CATALAN STATE”, va significar un abans i un després del moviment independentista. Si recordeu, en aquell estiu, Catalunya estava mig col·lapsada per les obres de l’AVE, però sobretot havia patit molts problemes amb el subministrament elèctric i els trens de rodalies no funcionaven. Però el més fotut, era la manca de reacció de la classe política catalana i també de la resta de la societat civil. Recordo que en aquell temps la PDD estava immersa en una lluita interna que l’havia paralitzat.
Malgrat això, uns quants centenars de voluntaris ens vam organitzar fem possible la més gran manifestació a favor de la independència fora de les fronteres dels Països Catalans. L’esperit de Brussel·les, fou que podíem tots els catalans lluitar units per aconseguir la independència, deixant de banda la nostra ideologia i partidisme. Pels carrers de Brussel·les vam caminar junts, militants d’ERC, de CDC, d’Unió i sobretot molts que no eren de cap partit. Tot una lliçó pels polítics catalans.
Després va venir la ILP, a on es va demostrar que al Parlament de Catalunya no hi havia cap partit disposat a votar per la independència. Com a conseqüència d’això, va sortir el referèndum d’Arenys de Munt. Aquest va significar un altre fita per Catalunya. Va ser increïble l’ambient que es va generar. Els catalans per primer cop, vam començar a pensar que realment podríem aconseguir la nostra llibertat.
Com a conseqüència del Referèndum del 13 de setembre a Arenys de Munt, es van començar a fer més referèndums. De seguida els partits parlamentaris catalans van intentar desactivar-ho o mirar de controlar-los. Poc a poc, ho van aconseguir. L’empenta que tenien ha anat minvant i un any després, quasi ningú en parla. No només perquè la gent no acaba de veure la seva utilitat, sinó perquè alguns dels qui s’havien erigit com a líders del moviment, s’han aprofitat per al seu propi benefici partidista. No tothom accepta ser utilitzat per a benefici personal d’altres. Però cal no abandonar, perquè malgrat sempre hi haurà d’aprofitats, els referèndums són una eina pedagògica de primer ordre que cal continuar fent.
Paral·lelament a tot aquest moviment independentista, va sortir Reagrupament Independentista com una associació , que recollint l’esperit de Brussel·les, mirar de fer entrar al Parlament de Catalunya, una candidatura de persones disposades a votar per la independència, deixant de banda les ideologies i el partidisme. També demanava una regeneració política veien les dependències generades per un marc polític que fomenta el polític Ni-Ni: Ni pot Ni Sap. A Catalunya tenim una majoria de polítics que ni poden fer política, degut a les minvades competències i l’espoli fiscal, però també encara que poguessin, tampoc ni en sabrien de fer-ne, degut a què els partits actuals, tots són endogàmics i barren el pas dels ciutadans més preparats de la societat.
Reagrupament va ser com una revolució dins de la política catalana. Però igual que ha succeït als referèndums, s’ha mirat de desactivar-ho. Quasi ho van aconseguir. Primer el gener i ara aquest estiu, quan tot semblava superat , ho han tornat a intentar-ho. La unitat no ha estat possible. Els partits parlamentaris catalans respiren més tranquils. No volen cap outsider. Com menys siguin, més pastis queda pels qui hi han. Però també si el que entra, no és comprable i vol regenerar la democràcia de baixa qualitat que tenim, encara menys.
En aquests moments, a dues setmanes de les eleccions, encara som a temps per dir als partits polítics catalans, que diem prou. Que no volen cap més renuncia ni cap més demora. Gràcies a Reagrupament, ara els catalans podem votar per la independència i la regeneració política, o votar als partits que ens han portat fins a aquesta situació. Uns partits, liderats per polítics professionals i hipotecats tant econòmicament, com per favors que han de tornar.
El dia 28 de novembre, podràs triar:
1) Romandre igual com ara mentre Catalunya agonitza, i tirar a les escombriaires la manifestació de Brussel·les, el referèndum d’Arenys de Munt, els altres referèndums, Ginebra i la gran manifestació del 10 Juliol a Barcelona amb 1 Milió de catalans cridant independència.
2) Fer el primer pas, perquè al Parlament de Catalunya, hi hagi un grup de diputats honests i lliures, que siguin la veu de tots els catalans que volem la llibertat. Sense aquest pas, és impossible guanyar el dret d’autodeterminació que tots els pobles hi tenim dret.
Tu tens la paraula: Renunciar o Guanyar
Guanya la teva llibertat votant Reagrupament Independentista!!
Endavant les atxes!!
on dius el polític Ni-Ni: Ni pot Ni sap, jo diria que coneixent la seva disposició a tocar-ho tot per no canviar res, malgrat s'omplin la boca com si això no fora cert, la frase addient seria:
el polític Ni-Ni: Ni sap Ni vol
que potser és més escaient al propósit del teu escrit.
Siau...