Potser només uns quants estudiosos en el món recordin ara aquella poeta que es reunia amb els seus amics a “El gos vagabund”, un cafè de Sant Petersburg freqüentat pels artistes russos, però també per aquells altres que hi arribaven atrets per la fama cultural de la ciutat. Malauradament, el destí sempre és l’oblit.
Però després de l’oblit sempre tenim l’oportunitat de tornar a néixer, d’inaugurar un nou camí. Aquest sembla el destí de la poeta russa Anna Akhmàtova, recuperada ara –si és que alguna vegada va estar present entre nosaltres d’una manera especial- per Jaume Creus en una edició molt notable. Mai no havíem tingut la poesia completa d’aquesta fascinant escriptora en català. I la cultura literària d’un país també es mesura per l’atenció que dedica als creadors d’altres llengües.
Cada traducció d’aquest nivell fa més gran la llengua catalana, li obre camins nous, ajuda els que venen més tard a calibrar les seves expectatives, l’abast de la seva complexitat com artistes. Per això, cada persona d’aquest país que es consideri escriptor hauria de córrer a la llibreria més propera i exigir el seu exemplar de la Poesia completa de l’Akhmàtova.
Comprovaria aleshores la seva modernitat magistralment vessada al català actual per Jaume Creus. Podria tenir notícia de l’essencialitat que traspua la paraula poètica als seus versos, de com transmet la sensació de resultar imprescindible, del penediment que ens envaeix per no haver conegut de primera mà la seva poesia: “I ja no sap com respondre aquest cor / a la meva exaltada i afligida veu. / Tot s’ha acabat... La meva cançó vola / cap a la buida nit on tu ja no existeixes.”
Al que no sigui escriptor, al lector de poesia, aquell que encara destil·la un punt de passió per la paraula primera, també sentirà la profunditat i l’indubtable sentit dels seus versos, plens d’aquesta estètica fora del temps que es pot trobar en la millor poesia.
Per tot això, acostar-se ara a l’obra d’Anna Akhmàtova suposa anar més enllà de les limitacions que l’art es va imposant amb la mort gradual de la memòria. Com podem deixar enrere la importància vital de la poesia, d’aquests versos que ara renaixen en la nostra llengua: “Hi ha una cabina per a mi en aquesta nau / i el vent infla les veles –i ve el moment terrible / de prendre comiat de la terra on vaig néixer.”
X. R. Trigo
_________________________________________
Anna Akhmàtova, Poesia Completa,
Barcelona, 1984, 2009, 555 p.
(Publicat al Serra d’Or)
Una abraçada.