-Esquerra viu cada uns deu anys una escisió, una mena de purga de votants sociològicament de dreta. És normal, fins ara ha sigut l'únic partit independentista i el votaven els independentistes, fossin d'esquerres o no. Primer va ser l'Hortalà i els seus seguidors, a finals dels 80's, i després, a finals dels 90's, en Colom i companyia, amb el PI (del qual, per cert, n'era membre fundador en Laporta); no cal que us recordi que tant Hortalà com Colom van acabar a CiU. Reagrupament i Carretero són per a mi la nova versió dels 00's, i temps al temps; no acabaran a CiU, però podria molt ben ser que acabessin fent a Mas president via abstenció (Montilla els fa al·lèrgia). I és que, algú creu que avui existiria Reagrupament si Mas hagués accedit a la Presidència de la Generalitat el 2006?

-Entenc Solidaritat com la plataforma d'accés de Laporta a la política. Com molt bé explica en Miquel, volguer emular la Solidaritat de 1904 és pretensiós; aquella Solidaritat incloïa personatges tant dispars com Macià i Cambó, en un context absolutament diferent, i la solidaritat del segle XXI inclourà, o així m'agradava imaginar-me-la, ERC, CiU, ICV i el sector catalanista ja escindit del PSC.

-La constant negació a l'eix dreta-esquerra, dient que aquest no existeix a Catalunya perquè estem absolutament sotmesos a Madrid, em sembla un menyspreu a les institucions de govern pròpies, i que us posa, tant a Solidaritat com a Reagrupament, a l'alçada del mateix Boadella quan diu que aquí somniem autogoverns trets de la màniga. Som un país i tenim un Estat, la Generalitat, que inclou un Govern amb poders executius (no pas pocs ni poc importants: cultura, ensenyament, seguretat (Mossos)), i un Parlament amb certs poders legislatius i que és representant del poble, que vota. Constantment subjugats pels poders estatals espanyols, sí, però hi són i funcionen, i tenen un alt valor simbòlic. La independència no serà l'any 0 de Catalunya, no fotem!

-Em sembla contradictori que dues forces que neixen en el marc del "tots els polítics són una merda", "tots són iguals", i que aprofitarà l'auge de les mobilitzacions sobiranistes dels últims anys, proposi declarar unilateralment la independència des del Parlament, abans de fer un referèndum a la població. En què quedem, treballem des de la política o des de la societat civil?

-Perquè tant segurs esteu que Carretero i Laporta són diferents dels altres? Per la diada em vaig trobar, al diari, el careto del Carretero a tota plana. L'home que anirà a treballar a la seva consulta mèdica l'endemà de les eleccions (però si no li cal, però si després d'anys d'alcalde de Puigcerdà deu estar forrat!), el que no volia "sotmetre's a un judici sumaríssim" davant la direcció d'Esquerra...no, si a aquest li agrada anar més de màrtir que al Carod! I cal que parli d'en Laporta?? Al loro! I que consti que en Carod m'agrada més que en Puigcercós, i en Laporta més que en Carod! Jo he anat a algun acte del Puigcercós i també li he vist el llautó, la tàctica, la frase en el moment just per encandilar les masses...tots són així, després d'ell en vindrà un altre i serà igual, i és així com funciona el sistema, aquí i arreu del món. Jo em quedo amb les idees del partit, i el que defensa la seva declaració ideològica.

-Es pot votar un partit o candidatura basada només en la consecució de la independència? Com puc saber que a les llistes de Solidaritat o Reagrupament no s'hi ha colat cap Anglada? Em puc creure en Laporta dient que si guanya les eleccions "podem ser independents el proper mes de febrer"? Potser que toquem de peus a terra. Per començar la independència no serà un procés lliure de tensions; hi haurà boicots, qui sap si l'assassinat d'algun líder en mans d'algun grupuscle armat espanyolista...evidentment, ja no ens poden fotre els tancs a sobre, però caldrà poder paralitzar i mobilitzar, si cal, tot el país, com va fer al 2004 la revolució taronja d'Ucraïna; dir en una enquesta que vols la independència és molt fàcil, però a l'hora de la veritat potser molts es faran enrere. Només cal recordar el referèndum de l'Estatut: calia dir No a l'estafa i aturar el procés amb un parell de pebrots, però no, va guanyar el sí, no fos cas que.../que s'acabi ja tot...
I qui té el més gran poder de mobilització? Els sindicats; i aquí, a diferència d'Euskadi, hi tenim molt treball a fer, perquè els sindicats independentistes són molt minoritaris. CCOO i UGT mobilitzarien, a dia d'avui, els seus afiliats per defensar la Declaració d'independència del President Laporta?

-Sí que hem avançat, i molt, i vull creure que la nostra generació veurà la independència. I si hem avançat a estat en bona part gràcies a l'estratègia d'Esquerra, que ha entès el país com a un tot, real i existent, s'ha aferrat a una ideologia pròpia d'esquerres i ha parlat, a més, d'independència sense complexes. I sense complexes l'independentisme ha entrat al govern i ha deixat de ser minoritari, cosa de quatre radicals.

Ha penetrat, a més, en altres sectors politics de manera impensable fa només deu anys (CiU, ICV (vegi's declaracions de Camats o Romeva), i fins i tot no sé quin alcalde del PSC), i en altres sectors socials a priori més difícils, com ho és la gent que s'identifica i beu de la cultura espanyola (només cal haver participat en l'organització de les consultes sobre la independència per haver-ho comprovat).

-És per això que hem avançat, perquè l'independentisme, des de raonaments pràctics i cada dia més evidents, s'ha anat fent transversal. I cal seguir ampliant-lo, cadascú des de la seva parcel·la: si ets de dretes doncs et fiques a CiU i fas créixer l'independentisme allà dins, si no et satisfà doncs crees un partit de dretes i independentista; si ERC no t'ha satisfet com a partit d'esquerres doncs tens a les CUP més enllà...però fer un nou espai polític a partir de la independència perquè tots ens hi apuntem darrere? Qui s'hi apuntarà? Els de sempre!...i així no avancem. Farem un pas de gegant el dia que algú del PP surti dient que n'està fart de les imposicions de Madrid, no perquè un candidat "purament" independentista tregui quaranta diputats.

-Estaria bé que Esquerra perdés vots perquè no ha actuat en el govern d'acord a la seva ideologia política, no pels mals de panxa provocats pel procés de l'Estatut o pel simple fet de veure Montilla de president. I és una llàstima que l'esquerra independentista no segueixi creixent de cara als trenta diputats, enlloc de retornar cap als 10 com malauradament sembla que acabarà passant. Però bé, era molt difícil, ara tocava la "purga" de cada deu anys, i Esquerra sempre ha tingut els grans mitjans de comunicació a la contra (recordo una portada de l'Avui, tot just iniciat el segon tripartit: "Primer escàndol del nou tripartit", o alguna cosa així, per la ximpleria de la bandera espanyola de la conselleria del Puigcercós); el "caldo de cultiu" generat contra Esquerra ha estat brutal, i sap molt de greu veure en ex-votants odi cap a ERC, el propi del que se li té al "traïdor". Una llàstima, i tot per un mal de panxa.

-El tema dels "apoltronaments" em fa gràcia...què vol dir apoltronar-se? És tant fàcil dir des de fora que un governant està apoltronat! Per quins motius estan apoltronats, els d'Esquerra? Les coses es poden canviar des del govern, no fotent crits rere una pancarta. I com a votant, doncs a mi em satisfà que el partit que voto tingui vocació d'estar al govern.
I parlant d'apoltronaments, els que sí tenen una poltrona, i aquesta intocable, són certs intel·lectuals des de les seves tribunes; n'hi ha prou donant-los protagonisme i ensabonant-los una mica perquè et facin suport, oi?