Vilaweb celebra els seus 15 anys i la festa d'aniversari ha estat una emocionant, multitudinària i irrepetible trobada de família. Una família àmplia on hi havia qualitat i diversitat i on es van sentir coses molt sentides (de sentiments) però, a més, molt interesants.La informació de l'aniversari la podeu seguir a Vilaweb mateix: http://www.vilaweb.cat/noticia/3808524/vilaweb-celebra-quinze-anys-festa-multitudinaria-redaccio-diari.html amb fotos i vídeos inclosos. També us proposo que veieu la notícia sobre l'últim premi atorgat a Vilaweb, el prestigiós "Pompeu Fabra" i escolteu la dedicatòria que en van fer el director i l'editora: http://www.vilaweb.cat/noticia/3802926/vilaweb-rep-premi-pompeu-fabra.html. I l'editorial d'aniversari del director: http://www.vilaweb.cat/editorial/3808707/quinze-anys-mirant-futur.html
Per tant jo no us parlaré de l'acte i dels premis sinó d'alguns d'aquets sentiments, potser dels més personals, que ahir vaig sentir en l'acte "oficial" d'inauguració de la nova seu de Vilaweb, en aquella antiga fusteria del carrer de Ferlandina, al Raval de Barcelona.
Em costa parlar de Vilaweb, però ho intento.
(Gràcies Saül Gordillo per la foto)
Quan la Montse Calopa em va proposar participar en un "videomatón" dient la meva sobre Vilaweb, em va sorti un rotllo no massa reeixit. En tot cas, vaig intentar dir que jo tenia una visió molt privada i familiar del tema, en la que no hi entraria perquè no podia ser objectiu; i també una visió professional com a periodista per la que considerava que Vilaweb era un mitjà de comunicació, un diari, singular, necessari i imprescindible en la història recent i en el futur del nostre país.
La visió privada -que és la que aquí sí que vull comentar- comença pel fet de que jo vaig ser testimoni indirecte però privilegiat, no només del part de Vilaweb, sinó sobretot de la seva gestació en aquell pis del carrer Aragó, en la que durant deu anys van conviure les tres xiques de oro d'Arenys (una era de Caldetes però ha acabat a Arenys) i a on un bon dia per camins diferents van aterrissar dos homes (més tard un tercer) que formarien el nucli d'una singular família.
La Montse Batlle, arquitecta de la magnífica transformació de la vella fusteria a la seu de Vilaweb, va referir-se amb paraules encertades i emocionants a aquelles vivencies i a aquells projectes visionaris que protagonitzaren els habitants del pis del carrer Aragó, va recordar la Núria i va descriure el somni de l'Assumpció i el Vicent de fer un diari, molts anys abans del naixement concret de Vilaweb. Vilaweb ja té 15 anys però la seva història comença en fa quasi 25.
Em costa parlar de Vilaweb, però menys de com m'estimo aquesta família, incloses les ramificcions parentals i d'amics del nucli del carrer Aragó, i fins i tot les de l'ampliació professional amb la gent que fa possible cada dia Vilaweb, amb aquest caire de familiaritat que no li resta rigor i qualitat a un diari, el primer a la xarxa, que avui és un referent incomparable a Catalunya als Països Catalans i a tot arreu on qualsevol persona vol veure la visió del món escrita i pensada en català.
Soc un lector diari de Vilaweb -i ara també un dels seus blocaires- però no he treballat mai a Vilaweb -el Jofre sí, que juntament amb l'Oriol Puig van ser dos dels primers becaris quan tot just tenien 15 anys- . A vegades penso que m'hagués agradat treballar-hi o col·laborar-hi, i a vegades penso també que potser ja està bé que no hi hagi treballat mai.
Sigui com sigui, i des de la distància que m'allibera de protagonismes i responsabilitats, m'estimo Vilaweb amb un afecte familiar. Si la Txell i la Júlia diuen sempre que elles són els "associats" del © corporatiu "Partal, Maresma & Associats, S.L", jo em reivindico com el tiet, sense dret a firma ni a dividens, d'un projecte i d'una realitat imprescindibles, d'una manera de fer un periodisme i de fer un país en els que encara hi podem creure.
La visió privada -que és la que aquí sí que vull comentar- comença pel fet de que jo vaig ser testimoni indirecte però privilegiat, no només del part de Vilaweb, sinó sobretot de la seva gestació en aquell pis del carrer Aragó, en la que durant deu anys van conviure les tres xiques de oro d'Arenys (una era de Caldetes però ha acabat a Arenys) i a on un bon dia per camins diferents van aterrissar dos homes (més tard un tercer) que formarien el nucli d'una singular família.
La Montse Batlle, arquitecta de la magnífica transformació de la vella fusteria a la seu de Vilaweb, va referir-se amb paraules encertades i emocionants a aquelles vivencies i a aquells projectes visionaris que protagonitzaren els habitants del pis del carrer Aragó, va recordar la Núria i va descriure el somni de l'Assumpció i el Vicent de fer un diari, molts anys abans del naixement concret de Vilaweb. Vilaweb ja té 15 anys però la seva història comença en fa quasi 25.
Em costa parlar de Vilaweb, però menys de com m'estimo aquesta família, incloses les ramificcions parentals i d'amics del nucli del carrer Aragó, i fins i tot les de l'ampliació professional amb la gent que fa possible cada dia Vilaweb, amb aquest caire de familiaritat que no li resta rigor i qualitat a un diari, el primer a la xarxa, que avui és un referent incomparable a Catalunya als Països Catalans i a tot arreu on qualsevol persona vol veure la visió del món escrita i pensada en català.
Soc un lector diari de Vilaweb -i ara també un dels seus blocaires- però no he treballat mai a Vilaweb -el Jofre sí, que juntament amb l'Oriol Puig van ser dos dels primers becaris quan tot just tenien 15 anys- . A vegades penso que m'hagués agradat treballar-hi o col·laborar-hi, i a vegades penso també que potser ja està bé que no hi hagi treballat mai.
Sigui com sigui, i des de la distància que m'allibera de protagonismes i responsabilitats, m'estimo Vilaweb amb un afecte familiar. Si la Txell i la Júlia diuen sempre que elles són els "associats" del © corporatiu "Partal, Maresma & Associats, S.L", jo em reivindico com el tiet, sense dret a firma ni a dividens, d'un projecte i d'una realitat imprescindibles, d'una manera de fer un periodisme i de fer un país en els que encara hi podem creure.
En resum, ho vas fer molt bé. Com sempre!! Les declaracions familiars són les més importants per millorar el producte, oi que m'entens?
Una abraçada, Capde
MC (ja saps que t'estimo com si fos ta germana)
PD: vas fer molt ben fet de seguir els consells d'aquesta noia que et va dir: passa pel "videomatón". ;-)