Ara per ara, el procés cap a la independència és un procés social, no pas polític.
Fixeu-vos-hi: en els darrers anys l'independentisme ha anat creixent de manera espectacular. I també ha estat creixent el nombre de persones que tot i no ser independentistes, votarien SÍ en un referèndum per la independència. I aquest creixement ha estat a costa de les persones que s'oposarien a la independència, que cada cop són menys.
La comparativa evidencia que uns quants d'aquells que fa uns mesos no eren independentistes però votarien SÍ, ara ja són independentistes. Uns quants d'aquells a qui fa uns mesos tant els feia, ara votarien SÍ. Alguns d'aquells que fa uns mesos s'hi oposaven ara ja no ho fan.
El procés és clar, de mica en mica es va configurant una majoria social independentista.
Però fixeu-vos també en un altre detall: les enquestes, quan demanen la intenció de vot al Parlament de Catalunya no signifiquen el procés esmentat. Les previsions de percentatges electorals fa molts mesos que es mantenen pràcticament invariables: el gran augment de CiU, fins a fregar la majoria absoluta, la baixada del PSC, la davallada d'ERC, el manteniment de PP i ICV, la possible presència mínima de C's i SCI...
Aquests resultats estadístics es mantenien impertorbables mentre l'independentisme actiu o passiu pujava de manera clara i contundent. Això voldria dir que aquest independentisme social encara no troba l'enceb per convertir-se en un procés polític; això voldria dir que l'independentisme social creix progressivament en els votants de totes les opcions parlamentàries —això també ho proclamen les enquestes— i, és clar, en els que no voten cap d'aquestes opcions.
Tot plegat no és necessàriament una mala notícia. Anem a pams. Com tot independentista,el meu objectiu principal és deixar de ser-ho com més aviat millor, no per renúncia sinó per triomf. El fet que no estiguem encara en un procés polític ens indica que la independència no és tan immediata com alguns s'entesten a proclamar. Potser no serà el 2011 ni el 2012, potser haurem d'esperar fins al 2015 o 2018, vés a saber. Això no depèn de nosaltres en tant que independentistes, sinó de nosaltres en tant que catalans. Per tant haurem d'esperar que el procés social es transformi en procés polític. I no només esperar-ho sinó contribuir-hi o, si més no, no entrebancar-ho.
La bona notícia és que el pont entre l'espanyolisme i l'independentisme està construït, és gran i fort i hi ha un gran trànsit i tot el flux ve cap al nostre costat. Cada dia hi ha centenars de persones que es lleven com a espanyols i se'n van a dormir com a catalans.
Quan comenci el procés polític el pont s'ensorrarà i quedarà cadascú al seu costat. I aleshores serà molt difícil que la gent canviï de riba, tothom es farà fort i les posicions es fermaran i refermaran. Haurà arribat l'hora de veure qui té més força, si l'estat espanyol o el poble català. Si això és així i estem veient com, ara per ara, el flux ve clarament cap a nosaltres, no hi hauria d'haver massa pressa per encetar el procés final i ensorrar el pont. Com més gent hagi quedat en aquesta part de la riba quan s'ensorri el pont, més força tindrem. Com més punts percentuals sobrepassin el 50%, més legitimitat ens empararà.
Insisteixo, frisso per deixar de ser independentista, però si ens fotem una hòstia haurem de tornar a començar.
Que la pressa no ens faci entrebancar.
Jo era dels que hagués votat segurament la CUP si s'haguessin presentat, amb algun dubte de si fer-ho per ERC. Però després de tots els espectacles que han donat els neovinguts liberals, on part del món de l'EI s'ha esquitxat sense que ningú la cridès (quan a més s'havia autoexclós de les eleccions), ha tacat la seva imatge i ha obert els ulls de molta gent, penso jo, que donarem el nostre suport per ERC. Potser no estem d'acord en tot amb ells, però han sigut els més seriosos i els menys frívols.
A la CUP teniu un problema de disciplina, de cohesió de militants, de realitat, maduresa i de relacions amb els altres. I la culpa és només vostra, no de ningú de fora. Teniu molta feina a fer.
Paciència i poca pressa, però sí fermesa i claredat. El 28-N no perdrem cap tren ni es passarà l'arròs. Seguirem treballant.
Vol dir iniciar el procés de la independència i que Espanya respongui deixant-nos de robar (o fent-nos-ho creure), aleshores tot el independentime recent basat exclusivament en el motiu de l'espoli es desmobilitza i els quatre de sempre quedem en pilotes, per exemple. O que la comunitat internacional ens digui que butifarra, per exemple.
La quillada passarà el pont? Possiblement. No saps que hi ha un gruix de gent important, a tot arreu, que sempre s'acaba apuntant als guanyadors, siguin els que siguin? El català encara serà una llengua? Doncs això no depèn de l'estat sinó dels catalans. El 99% quan veuen algú de pell fosca o groguenca li parlen directament en espanyol, i en aquest 99% hi ha inclosos els independentistes.
En aquest enllaç s'hi pot veure l'espanyolisme com s'ha reciclat. Un espanyolisme que ja s'ha encaixat al Parlament, des d'on continua la seva croada.
Malauradament l'esquerra independentista ja no podrà lliurar aquest combat contra l'espanyolisme. Hem decidit inmolar-nos políticament. Els interessos de sectors vinculats a ERC, l'esquerranisme malaltís d'uns altres i la por de la resta han impedit que la CUP es converteixi en l'agent polític que necessitava el país. Ara l'espai independentista ja està ocupat per d'altre gent i l'espai anticapitalista l'ha ocupat de forma oportunista l'invent aquest de Des de baix. Ens hem deixat enredar i ara segurament ja és tard. Sap greu per la gent honesta que tant ha lluitat. Deuen estar ben contents els enemics de l'EI (externs i interns)