Joan Alcaraz |
dilluns, 8 de novembre de 2010 | 12:24h
És curiós que Alícia Sánchez-Camacho i Joan Laporta coincideixin en la possibilitat d'un altre govern tripartit, però de signe ben distint del que hi ha hagut aquests darrers anys a Catalunya. L'una, com és lògic, voldria veure'l fora de l'horitzó, i l'altre el contempla com una opció plausible en el cas que la coalició que encapçala es col·loqui mitjanament bé en el Parlament.M'estic referint a un tripartit format per CiU, ERC i SI. Jo el veig més aviat poc factible, atès que al catalanisme hi ha dominat massa, habitualment, la pràctica de l'autoodi. Però crec que al país li podria convenir, sobretot si volem que, en la legislatura que és a tocar, el sobiranisme avanci d'una manera decisiva.
L'Alícia -aquesta senyora pepera que darrerament no para de donar la llauna- ha estat la primera en fer-me'n adonar. I és que reneguem molt de l'actual govern tripartit -i amb una certa raó-, però potser el que a Catalunya li convindria -al PP, gens- és un altre tripartit de signe ben distint: l'integrat per Convergència i Unió, Esquerra Republicana de Catalunya i Solidaritat Catalana per la Independència.
El Jan, en l'entrevista que li he llegit al núm. 1376 d'El Temps, també demostra que el tema l'atrau, però per raons diametralment oposades. "L'ideal seria -diu- un govern de CiU, ERC i SI, amb CiU i ERC assumint el compromís". Es refereix al compromís de declarar la independència durant la legislatura vinent.
Primera dificultat, doncs, perquè assumir aquest compromís, sobretot per part de CiU, ho veig una mica difícil. D'altra banda, també caldria passar pàgina al molt que s'han fet la punyeta ERC i CiU durant aquests anys, en línia amb una de les millors tradicions del catalanisme polític: accentuar les discrepàncies -fins a fer-ne dificultats gairebé insalvables- i fer poc cas de les coincidències -ai, uix!
Sap greu que, en aquesta hipotètica gran coalició, el Reagrupament Independentista no pugui ser-hi. I no per res, sinó perquè la seva presència parlamentària sembla que punxa en la majoria d'enquestes. L'ideal era que els partidaris de Carretero i els de Laporta s'haguessin entès prèviament, però ja veiem que això no ha estat possible. En qualsevol cas, tothom té el dret democràtic -i també nacional- de situar-se adequadament en el nostre horitzó...
El Jan, en l'entrevista que li he llegit al núm. 1376 d'El Temps, també demostra que el tema l'atrau, però per raons diametralment oposades. "L'ideal seria -diu- un govern de CiU, ERC i SI, amb CiU i ERC assumint el compromís". Es refereix al compromís de declarar la independència durant la legislatura vinent.
Primera dificultat, doncs, perquè assumir aquest compromís, sobretot per part de CiU, ho veig una mica difícil. D'altra banda, també caldria passar pàgina al molt que s'han fet la punyeta ERC i CiU durant aquests anys, en línia amb una de les millors tradicions del catalanisme polític: accentuar les discrepàncies -fins a fer-ne dificultats gairebé insalvables- i fer poc cas de les coincidències -ai, uix!
Sap greu que, en aquesta hipotètica gran coalició, el Reagrupament Independentista no pugui ser-hi. I no per res, sinó perquè la seva presència parlamentària sembla que punxa en la majoria d'enquestes. L'ideal era que els partidaris de Carretero i els de Laporta s'haguessin entès prèviament, però ja veiem que això no ha estat possible. En qualsevol cas, tothom té el dret democràtic -i també nacional- de situar-se adequadament en el nostre horitzó...
Sigui com sigui, la il·lusió d'apropar-nos a la independència cada vegada la veig més lluny... i penso que potser l'única manera de lluitar pel que volem és votant Reagrupament, perquè ells si que fa anys que lluiten pel mateix, tenen le idees clares i saben el que volen i el que NO VOLEN. I no volen, no volem, que des d'Espanya ens prenguin mai més per imbècils amb tanta història de retallar l'Estatut, de dir-nos que ens donaran suport, d'estafar-nos els impostos i a sobre tornar a prohibir-nos el català a les administracions públiques! És que ja n'hi ha prou i aquest és el missatge que s'hauria de "llegir" en els resultats de les urnes: n'estem farts d'aquesta història! Si ens odieu tant, deixeu-nos ser lliures d'una vegada i s'ha acabat el problema (el vostre, però sobretot el nostre!).
Disculpa Joan si he estat massa contundent... però és que quan hi penso, no puc evitar-ho, em surt la vena de "catalana emprenyada"...
Jo, des d'una certa moderació en les formes que m'és habitual, també estic emprenyat, perquè sóc radical en els objectius. Voldria que les forces veritablement "de país" que tenim col·laboressin molt més que no ho fan habitualment, i això és el que he intentat indicar, no sé si amb punt de volguda ingenuïtat atès el caïnisme que sovint hi ha a Catalunya.
I no cal dir que el vot a Reagrupament, que els indicis obtinguts per les enquestes auguren com a testimonial, el trobo plenament legítim, només faltaria. Ah!, i a voltes, malgrat les enquestes, hi ha sorpreses...
Gent com Joan Laporta, López Tena i altres plantegen la independència d'una manera molt més clara i desacomplexada, i no cal menystenir el paper d'Esquerra. Per avançar vers la llibertat, en qualsevol cas, hem de ser molts. Quants més, millor.
Gràcies per la teva aportació.
Carles,
Potser tens raó. Però tant una alternativa com l'altra tenen pros i contres. També dependrà molt dels vots que tregui -o no- cada partit.
Ja veurem, doncs, com va tot. En qualsevol cas, gràcies pels teus comentaris.
En Jan LAporta no em sembla un personatge de feiar. Ni el Mas, ni el Puigcercós.
Aquesta tríada ens hauria de governar? On ens portaria?
A l'hort, em temo...
No cal fixar-se tant en els personatges -als tres que esmentes els hi trobaré pegues, si vols- com en els continguts que representen o poden incorporar.
I no dic que altres forces polítiques no puguin incorporar-ne d'altres que també trobo oportuns.
Al cap i a la fi, les persones passen, o tenen recanvi. Tanmateix, una Catalunya sobirana, interdependent en el context europeu i, en definitiva, no espoliada, sí que em sembla un horitzó bo per a les persones que habitem aquest territori. I que podríem continuar sent el que som -cadascú amb les seves idees-, però amb una situació més favorable.
I no cal dir que accepto el veredicte de les urnes, sigui quin sigui. Això sí, si guanyessin el PP o Ciutadans, estaria disposat a emprendre el camí de l'exili... però això segur que no passarà.
També penso en plegar de català quan veig tota la colla dels representants anant a rebre aquest impresentable de Ratzinger, saludant-lo i rient-li les gràcies. Sí que estem apanyats!
En fi, tot plegat és opinable. Pel que fa al Ratzinger, jo diria que a Catalunya se l'ha rebut més aviat amb indiferència, a banda dels creients "oficials" i uns quants notables. Alguns dels més entusiastes partidaris "de carrer" sembla que provenien, precisament, de l'Aragó, Navarra i llocs així. La qual cosa no vol dir que tots els aragonesos pensin igual: també hi havia el Labordeta, que espero que sigui més "sant" de la teva devoció...