"Et
convido a la festa, filldeputa! Però m'hauràs de portar de regal la teva
humiliació." Algú pot pensar que una invitació així donaria cap
resultat?És cert que hi ha accions que són més agraïdes que d'altres, n'hi ha que deixen més satisfet el qui les fa o els seus adeptes, i n'hi ha que es fan tancant els ulls i tapant-se el nas. Es fan perquè s'han de fer, perquè l'estratègia acordada ho reclama.
Però la política (i quan dic política no vull dir merdejar per despatxos, sinó canviar la societat) no és fer allò que el cos et demana, sinó seguir escrupolosament l'estratègia fixada per assolir un objectiu.
Encara més, moltes vegades allò que el cos demana està directament enfrontat amb l'estratègia. I ser partidari, simpatitzant o militant molt sovint vol dir no sucumbir davant allò que el cos et demana i vol dir mantenir-se ferm en l'estratègia.
Aquells que ho tenen clar -si més no en l'estratègia 2, de majoria social- han d'entendre que el principal objectiu és donar respostes a aquells de l'altre bàndol que dubten. I no només això: és també preparar-los l'acollida i evitar que la seva adhesió a la causa pròpia es converteixi, per al nou adherit, en una derrota de tot el que havia pensat fins aleshores, ans que ho entengui com una evolució de les seves idees. Com hem fet tots, comptat i debatut. Qui pretengui que els de l'altra banda es rendeixin ideològicament bo i demanant disculpes per la seva ceguesa pretèrita ho té fotut perquè això gairebé mai passa. I quan això passa és per iniciativa pròpia, no per la pressió exercida a base de menyspreus.
Els independentistes entenem la nostra ideologia com una evolució: tots érem espanyols o francesos per defecte i vam evolucionar cap a catalans conscients. Quin sentit tindria pretendre que els que encara s'han d'incorporar, ho fessin com una rendició i no com una evolució?
I per aconseguir això, cal un pont. Un pont i un comitè de benvinguda amb banda de música i confeti. No cal gent insultant els de l'altra riba, per demostrar-se coses a ells mateixos. Molta gent de l'altra riba no són enemics, són simplement gent que encara no ha començat a travessar el pont.
I si hi ha gent d'aquest cantó que no ho entén així, que creu que no cal que siguem majoria, el que hauria de fer és ser coherent i aplicar l'Estratègia 1: reunir armes i passar a l'atac. I si no, callar!
I aquí es fa el silenci perquè en la viabilitat de l'Estratègia 1 no hi creu ningú, aquí i ara.
agraeixo llegir coses tan plenes de lucidesa, i sentit comú, com
aquestes.