Ho deia en una piulada divendres mateix quan va aparèixer l'article i miro d'explicar-me amb més deteniment avui. "Maduresa? No encara!", deia ella. "L'independentisme està madur com a idea però no com a opció política consistent." Dir que l'independentisme està madur com a idea ja és anar una mica més enllà que no pas Artur Mas, cosa que no em sembla malament, però a banda d'això, el desenvolupament de l'article conté elements que m'han decebut i amb els quals no estic gens d'acord.
Gabancho comença fent llenya de la divisió del CCN i parlant de la crisi com a símptoma. És cert que sap greu que aquests empresaris que estan fent tan bona feina pateixin divergències internes en un moment en què la societat és tan sensible a les divisions, però això no treu que la feina que han fet i que continuen fent sigui excel·lent. Segurament ha fet servir el CCN per no fer una crítica directa a les tres formacions del #votaindependencia. Si més no, això és el que jo entenc quan escriu això: "Mentre el talent floreix en la ciència, la tècnica, la cultura i fins
les estructures socials, la política fa figa des de temps medievals, i
una de les coses que la fa fracassar és la divisió interna,
l'enfrontament entre catalans en el moment menys oportú. No estic
defensant el pensament únic, déu me'n guard, sinó la capacitat
estratègica de saber quan toca barallar-se i quan toca fer pinya."
Al llarg d'aquests gairebé trenta dies de la campanya #votaindependencia ja ens hem trobat tota mena de reaccions, inclosa aquella que diu que no votarà ni Esquerra, ni Reagrupament ni Solidaritat perquè han estat incapaços d'anar units. És com una mena de vot de càstig, però que fa una mica de pudor de sofre, que diria en Castro. Suposo que aquestes persones, davant del fet que no hi hagi un únic partit catalanista, no practiquen un vot de càstig que consisteixi a votar PP o PSOE. Per tant, molts acabem pensant que això del vot de càstig per la manca d'unitat, o bé és fruit d'una escassa capacitat de reflexió o bé és una excusa barata per justificar el vot a CiU, legítim, però que no encaixa dins dels plantejaments del #votaindependencia. Que ara Patrícia Gabancho s'apunti a aquest joc em decep perquè va ser ella mateixa qui, arran de les expectatives de pacte entre Solidaritat i Reagrupament va saber posar seny i dir que si el pacte no era possible, no ens hi havíem d'obsessionar, que en cap cas ens n'havíem d'endur una decepció que influís en el comportament electoral.
Amb tot, la decepció i el desacord més important arriben al darrer paràgraf. Quan escriu que "votar el 28-N l'independentisme emergent és un vot útil" i que "no és pas una opció guanyadora, però en política a vegades cal apostar per la millor combinació: exactament perquè el guanyador no guanyi sol" coincideixo amb ella, però tot seguit escriu: "l'important és entendre que la fita històrica s'ha posposat una mica en el calendari i que el moment clau serà a partir del 2012, quan Espanya digui que no al concert, perquè el concert no entra en el seu projecte". I aquí és on divergim. El moment clau ja va passar i va ser el 10 de juliol. En el seu moment ja vaig denunciar el segrest de l'esperit del 10 de juliol i encara avui denuncio que la proposta de concert econòmic que fa CiU és l'enèsima mà estesa a Espanya, però amb la peculiaritat que es fa ja després de la sentència del TC.
Ens equivoquem, i molt, quan desvirtuem la resposta nacional del 10 de juliol. Ens equivocarem, i molt, si el 28-N avalem massivament aquest diagnòstic d'immaduresa que va fer Artur Mas el juny d'enguany a la darrera DocSession i el full de ruta que proposa CiU. El moment clau va ser el 10 de juliol i ara hem d'aconseguir, amb èpica electoral –la mateixa èpica d'Arenys de Munt i del 10-J– que aquest 50 % que segons diverses enquestes vol la independència vagi a les urnes massivament i voti independència. Deixem-nos de vots de càstig i d'unitats, que ja estem units: tots volem un estat propi.
Al llarg d'aquests gairebé trenta dies de la campanya #votaindependencia ja ens hem trobat tota mena de reaccions, inclosa aquella que diu que no votarà ni Esquerra, ni Reagrupament ni Solidaritat perquè han estat incapaços d'anar units. És com una mena de vot de càstig, però que fa una mica de pudor de sofre, que diria en Castro. Suposo que aquestes persones, davant del fet que no hi hagi un únic partit catalanista, no practiquen un vot de càstig que consisteixi a votar PP o PSOE. Per tant, molts acabem pensant que això del vot de càstig per la manca d'unitat, o bé és fruit d'una escassa capacitat de reflexió o bé és una excusa barata per justificar el vot a CiU, legítim, però que no encaixa dins dels plantejaments del #votaindependencia. Que ara Patrícia Gabancho s'apunti a aquest joc em decep perquè va ser ella mateixa qui, arran de les expectatives de pacte entre Solidaritat i Reagrupament va saber posar seny i dir que si el pacte no era possible, no ens hi havíem d'obsessionar, que en cap cas ens n'havíem d'endur una decepció que influís en el comportament electoral.
Amb tot, la decepció i el desacord més important arriben al darrer paràgraf. Quan escriu que "votar el 28-N l'independentisme emergent és un vot útil" i que "no és pas una opció guanyadora, però en política a vegades cal apostar per la millor combinació: exactament perquè el guanyador no guanyi sol" coincideixo amb ella, però tot seguit escriu: "l'important és entendre que la fita històrica s'ha posposat una mica en el calendari i que el moment clau serà a partir del 2012, quan Espanya digui que no al concert, perquè el concert no entra en el seu projecte". I aquí és on divergim. El moment clau ja va passar i va ser el 10 de juliol. En el seu moment ja vaig denunciar el segrest de l'esperit del 10 de juliol i encara avui denuncio que la proposta de concert econòmic que fa CiU és l'enèsima mà estesa a Espanya, però amb la peculiaritat que es fa ja després de la sentència del TC.
Ens equivoquem, i molt, quan desvirtuem la resposta nacional del 10 de juliol. Ens equivocarem, i molt, si el 28-N avalem massivament aquest diagnòstic d'immaduresa que va fer Artur Mas el juny d'enguany a la darrera DocSession i el full de ruta que proposa CiU. El moment clau va ser el 10 de juliol i ara hem d'aconseguir, amb èpica electoral –la mateixa èpica d'Arenys de Munt i del 10-J– que aquest 50 % que segons diverses enquestes vol la independència vagi a les urnes massivament i voti independència. Deixem-nos de vots de càstig i d'unitats, que ja estem units: tots volem un estat propi.
La Gabancho està seguint, d'alguna manera i salvant tots els matisos, un camí similar al de la Rahola? la veurem aviat al diari d'en Godó?
De totes maneres, encara (sí senyors, encara) hi ha molta resistència a la independència i hi ha pobres babaus que s'aferren al federalisme, què hi farem, i si un govern "seriós" de CiU es vol muntar una última coartada per oficialitzar el seu independentisme i això fa que l'independentisme passi d'un 30-50% (segons com ho enquestem) a un sòlid 65%, i el 2012 el PP puja al poder a Espanya i llavors molta més gent puja al barco independentista, doncs potser no és tan mala cosa, no?
A veure si per ara voler correr massa (què són 2 anys) ens passarà com al País Basc amb el Pla Ibarretxe. Tot i que no els votaré, l'estratègia de CiU no em sembla dolenta, donat el tipus d'electorat que tenen. Jo entenc, igual que la Sra. Gabancho, que la data s'ha posposat. Fem el possible per mantenir la flama viva, però.
Vaig trobar a l'article també una cosa d'esquema preocupant, i que falla en algun diagnòstic.
L'esquema que no li accepto a Gabancho (ni a ningú) és el d'anteposar la teoria a la vida i el futur, si no és que s'assenyali com a problema i mala pràctica a abandonar (i no és el cas en l'article). És fatal la pretensió de voler teoritzar sobre el que ha de venir, més enllà del que afecti a previsions i observacions rigoroses (i això cal assenyalar-ho fort, el rigor, perquè hi ha gent que confon, a més, la vida amb un guió de peli, i a més a més dolenta, i a més triada per poderios.)
I també Patrícia Gabancho hauria de veure que és precisament en teories burdes i velles que estem ofegant actualitat, present i futur, i fins i tot la pròpia experiència i percepció, en molts casos. Per no afegir-hi ara, que també caldria, el paper que hi juguen falses teories històriques i sobre els fets que ens han dut fins aquí. Crec que Gabancho, a més, confon guió de CiU 2012 amb alguna mena de previsió.
I aquí lliguen dues errades del diagnòstic, a parer meu. La de donar la culpa a la política i als polítics, i la de no assenyalar bé que el fet que hem recuperat la consciència obliga, si no la volem abandonar, a no acceptar ni les capsuletes, ni el guió, ni la estúpida idea de seguretat que permet la imposició de guió i teoria quan del que estem parlant és de decisió, política i vida. És com acceptar un robatori, i espero que no ho permetem, que la expressió del 10 de juliol sigui insistent i pesada com algú diu que ho ets tu... (pesadesa que agraeixo), i que el 28 de novembre votem independència: RCat, ERC, SCI, i es callin totes les boques dels qui tenen unes ganes enormes de cantar el 29 qualssevol cantarella paternalista.
No sé a que ve tampoc el plany de que no serà instantània...., però, i es pot observar bé en la història, és clar que el gir sí que ho és, el gir i la decisió sí que són coses d'un moment donat, ara el tenim a mà, l'hem d'aprofitar. I també hem de foragitar les pretensions de vestir, sigui l'encert o el desencert, de guió de peli, com deia, i a més dolenta.
I Gabanxo, que sempre ha defensat l'unitat independentista, és conscient que, com a conseqüència d'això, CiU tallarà el bacallà la propera legislatura. No renuncia a res, però és consecient de la situació. Jo ho trobo bé això. Què vols que et digui ! I l'únic que fa Gabancho és desitjar que l'etapa del concert es cremi ràpid.
No siguem babaus. Tots sabem que la independència no arrivarà la propera legislatura. I hi ha molta gent que pensem que la propera legisltura serà de transició i que la independència haurà d'arrivar en la següent, en la 2014-2018.
Dit aixó, aquest 28N jo votaré ERC.
Suposo que ni tu ho pots negar.
La prioritat és gestionar una MICA, encare, (en aquest futur període que anomenes de transició)? o preparar i suportar millor l'Independentisme neixent? Jo serà segur Reagrupaments (tinc els meus arguments) altres Solidaritat (amb els seus) però ERC? home! NO. NI, encare menys, CiU! Oi que m'entens... tot i que la teua conclusió no està en acord amb la meua?
La independència on es prepararà millor i s'ha d'ajudar amb prioritat? Fent creixer el 'NOU' independentisme!
En tota amistat!
També et diré que dividir els independentistes en bons (RCat i SI) i dolents ( ERC) és sectari, a més de fals. Deixat de collonades com "nous" i "vells"independentistes. Aqui tots som iguals i volem el mateix (la independència). I cadascú que trïi el vehicle que cregui més convenient (o ERC o RCat o SI) però hem de començar per respectar-nos entre nosaltres.
No sé: la crisi, el Papa de Roma -molt de moda- les últimes tendències de moda que vénen de París...