Revisitació -després de 20 anys!- del gran clàssic rodoredià-, i, coses que tenen els clàssics de debò, descoberta de les Rodoredes que hi pouen, de detalls, matisos, alens, d’una capacitat suggeridora inesgotable (...)
Dura crònica de la inviable “República dels treballadors”, d’una Catalunya digna i lliure i moderna, també d’una postguerra crua, nua, de pura derrota, rapinya, submissió, i infelicitat, el llibre de la Mercè és molt principalment, la història d’una dona subjecta, de la subjecció, subordinació, del món femení al patriarcat invencible i prepotent.
Escrit en estat de gràcia, amb una adjectivació precisa, un català genuí, bonic, uns mots, unes frases que parlen, que canten, que ressonen, el llibre mostrat l’estil Rodorerià: treball a consciència mot per mot, reescriptura obsessiva, traducció d’històries en expressions gràfiques, descriptives, vives, gairebé fotogràfiques. D’una bellesa feridora i admirable, amb un aplec de recursos lingüístics, memorístics, estilístics que la fan gegantina; la número u de la literatura i la novel·lística catalana de tots els temps. I una gran escriptora europea –com la Virginia Woolf, com Thomas Mann, en Baltasar Porcel...
“La plaça del Diamant”, és una visita a la infantesa i la maduresa de l’escriptora. Una grandiosa novel·la tan dura com bella.
Misèria, tristor, malenconia, subjecció, desesperació, esperança, treball de formiga, abandó, derrota... una crònica vital, una ullada històrica inigualable d’un temps, d’un país.
“La Julieta va venir expressament a la pastisseria a dir-me que, abans de rifar la toia, rifarien cafeteres; que ella ja les havia vistes: precioses, blanques, amb una taronja pintada, partida en dues meitats, que ensenyava els pinyols. Jo no tenia ganes d’anar a ballar, ni tenia ganes de sortir perquè m’havia passat el dia despatxant dolços, i les puntes dels dits em feien mal d’estrènyer cordills daurats i de tant fer nusos i agafadors.”
No conèixer, no haver llegit aquesta novel·la, és pecat mortal.
. La plaça del Diamant. Mercè Rodoreda. 253 pàgines. Club dels Novel·listes. 20a edició. Desembre de 1980.
Bon dia, Mero.
Anna
el veritable gegant de la literatura catalana en el camp de la novel.la i els contes.
Del meu llibre jo m'ho vaig passar tan bé o més que tu. Ara, amb les coses fetes, en destacaria dos com els més viscuts: aquest que tu dius, la meva biografia de la Montse Roig i El crim del caixer automàtic.
Crec que hi sobresurten per damunt dels altres per la meva implicació en la trama i en la persona biografiada.
Pere
Al darrera la Campmany, evidentment, i molt més enrera Caterina Albert/Víctor Català.
I per sort, al davant, actualment, moltes més dones
Pere