adam |
Cervesisme |
dimecres, 3 de novembre de 2010 | 09:19h
Sí, a mi també em sap greu que
als aparadors de les botigues hi hagi cada cop més carbasses somrients i menys
moniatos, i entenc perfectament als pares que tenen nens de set anys i no saben
que contestar quan els diuen que volen fer el Halloween. Jo també m’estovo quan
recordo aquelles castanyades de l’escola amb una mestra vestida de vella (de
quan les velles anaven vestides de velles), castanyes calentes i vi bo –sí, a
primària ens donaven mistela!-. Tot i així, ja aleshores no la trobàvem, els
nens, una festa especialment divertida. Per uns nois i noies crescuts en la
societat de consum dels anys setanta, que menjaven pollastre cada setmana i
galetes amb xocolata sempre que volíen, una festabasada en el menjar, per bones que fossin les castanyes i
els panellets, perdia inevitablement foça. Als nanos del segle XXI els fa més
il.lusió el ninot que hi ha sobre la Mona de Pasqua que el mateix pastís i
relacionen el nadal molt més amb els regals, abundants en molts casos, que amb
els torrons (per això el tió té tantes possibilitats de sobreviure). Les
tradicions nascudes en el nostre passat agrari i pre-consumista, on
l’escassetat d’aliments era habitual,perden el sentit que tenien i cal que es transformen una mica si volen
mantenir-se al calendari. Una festa basada en visitar al cementiri, menjar
coses dolces i una senyora amb un mocador al cap ja no és atractiva per als
nens i nenes sobrealimentats i sobre-estimulats d’avui en dia.
El Halloween, en canvi, promet
molt més: calaveres, esglais, conxorxes i disfresses. Al cap de vall tampoc
estem parlant de tradicions radicalment oposades. Les dues festes tenen el
mateix origen i els mateixos referents, la tardó i la mort. També tenim carbasses
en aquesta època de l’any al sud d’Europa i és precisament catòlica la festa de
tots sants vinculada als difunts i la mística que els acompanya. Siguem francs,
si tinguéssim 10 anys preferiríem mil vegades més cel.lebrar el Halloween que
la castanyada típica i tradicional.
Hi ha àmbits, a la vida, en què
cal triar inevitablement. Cada cop que parlem o escribim, per exemple, hem
d’optar per un llengua o un altra. En aquest cas, per sort, podem evitar
l’enfrontament i optar per la síntesi. Seguim fent panellets, bevent vi bo i,
sobretot, dient-ne Castanyada (el nom és bàsic), però si algú s’ens presenta
amb una carbassa que riu i unes teranyines enganxades als cabells, rebem-lo
també amb un somriure, que no és tant greu.
I és que les tradicions s’inventen
un bon dia i evolucionen amb la societat. Dissecades i inalterables acaben
relegades als llibres d’etnologia.
Per molt que em disfressi de vampiresa per Halloween, i corri pels carrers de barcelona amb les meves amigues amb capa negra i mirada perillosa, el diumenge, quan em llevo no hi ha res millor que posar-me a la cuina amb la família a fer panellets. I menjar-los junts metre la capa negra dóna voltes dins la rentadora. Per què cal escollir si es pot sumar? Think global, act local!!
Lloable punt de vista aquest que planteges Adam... Potser sí que haurem de canviar d'estratègia davant el que és inevitable. (Dit així sembla tan lògic...)
em sap greu perquè comparteixo la teva preferència per la Castanyada davant del Halloween però em sembla que tenim la batalla bastant perduda. Ja tenim incorporat l'arbre de Nada i Pare Noel per exemple (quanta gent hi ha que no fa Reis i en comptes rep els regals la nit de Nadal?). A més, penso que a casa sempre hem celebrat la Nochebuena, com en centenars de milers de cases d'aquest país - coses de tenir mitja família d'origen andalús - i ho hem viscut amb tota normalitat. Una tradició forànea incorporada plenament i sense estralls. Tornant al Halloween, és una batalla perduda. Seria més intel·ligent fer-nos-la nostra. Entenc les reticències però aquests fenòmens em temo que són imaprables.
i la veritat és que em dol. Potser sí que hauríem de fer un esforç per tal de "reciclar" el Halloween i fer-lo més nostre, igual que un dia les festes paganes es van cristianitzar o que fa poc més d'un segle ens vam tornar afeccionats sense remei a una activitat anglosaxona anomenada "football". Però, ara per ara, em rebenta el borreguisme d'unes festes importades que es celebren purament per que apareixen a la tele (Sant Valentí en seria un altre exemple).
Doncs no hi estic gens d'acord. Claudicar davant la colonització ianqui o espanyola em sembla una actitud mesella i covarda. Les nostres tradicions tenen prou vitalitat com per evolucionar, reconvertir-se i tenir èxit. Qui diu que la Castanyada, els panellets i els moniatos no poden ser divertits, transgressors i festius? Es tracta d'evolucionar, la identitat no és quelcom inmutable, es pot pervertir i guanyar adeptes.
Una bona festa, amb castanyada, disfresses, panellets, música, ratafia...li dóna cinquanta mil voltes a la horterada del Halloween. Si ens deixem enlluernar per Halloweens, flamencos, countrys i mexicans ho tenim clar.
Les nostres tradicions tenen prou vitalitat com per evolucionar, reconvertir-se i tenir èxit.
Qui diu que la Castanyada, els panellets i els moniatos no poden ser divertits, transgressors i festius? Es tracta d'evolucionar, la identitat no és quelcom inmutable, es pot pervertir i guanyar adeptes.
Una bona festa, amb castanyada, disfresses, panellets, música, ratafia...li dóna cinquanta mil voltes a la horterada del Halloween.
Si ens deixem enlluernar per Halloweens, flamencos, countrys i mexicans ho tenim clar.