Sense permís, que jo tampoc sóc classista,
també diré que ens van deixar sense missatges,
i així hem crescut, a prop del dubte, amb nous llenguatges,
som el que som, part de la història sense pares.
És un dels paràgrafs de la cançó Abril de 1984, del nostre últim disc, La mà dels qui t'esperen.
Aquests dies, llegint llibres que parlen d'aquelles persones que ens han ajudat a construir-nos com a poble, hi he pensat una estona més.
Hi ha alguna cosa que no s'ha fet bé. No hi ha hagut la transmissió generacional necessària per tal que els nostres referents culturals i socials arribéssin, també, a les persones que hem nascut després de l'autoanomenada transició espanyola. No pot ser que el model educatiu no ens ho ensenyi. No puc entendre el mutisme que han cultivat les generacions que ens precedeixen.
Anomenaré, per exemple, tres noms: Margarida Xirgu, Narcisa Freixas i Pere Calders. La primera és, potser, l'actriu més internacional que ha parit el nostre país. Supervivent a l'exili, republicana exemplar, dona treballadora i treballadora cultural. La segona ens és imprescindible per entendre la pedagogia musical que es va aplicar bona part del segle XX a les escoles catalanes. Es tracta de la primera dona catalana que es va dedicar a la composició musical, fonamentalment de peces infantils. El tercer, és segurament un dels escriptors més potents i populars de la literatura catalana. Destaca com a creador de contes, però les seves novel·les prenen una força descriptiva i irònica difícils de trobar en altres autors.
I per què aquests tres? No ens els ha explicat cap professor. No n'hi ha hagut prou amb l'entreteniment proposat per la televisió. Cap programa del 3XL.cat els hi ha dedicat capítols sencers. Tothom ho troba normal, això de no saber res del nostre passat, dels referents d'aquesta terra. Que trista, miserable i normal, la nostra història, oi? Qui ens ho explicarà? Ho farem nosaltres amb els nostres fills?
Els amics de Badalona, els del carrer sense asfaltar, ens van regalar un llibre de la Xirgu. Navegant per internet, vaig trobar la Narcisa Freixas, que, a més, he sabut que forma part de la família. Buscant per la biblioteca d'un altell de fusta a Riuprimer, vaig trobar dos llibres d'en Pere Calders.
Som un poble amnèsic, desmemoriat. No ho podem seguir mantenint. Qui perd els orígens, perd la seva identitat. Ho deia el poeta Salvat-Papasseit. Ho cantava algú uns quants anys més tard. Amb consciència, ho vindicarem sempre.
també diré que ens van deixar sense missatges,
i així hem crescut, a prop del dubte, amb nous llenguatges,
som el que som, part de la història sense pares.
És un dels paràgrafs de la cançó Abril de 1984, del nostre últim disc, La mà dels qui t'esperen.
Aquests dies, llegint llibres que parlen d'aquelles persones que ens han ajudat a construir-nos com a poble, hi he pensat una estona més.
Hi ha alguna cosa que no s'ha fet bé. No hi ha hagut la transmissió generacional necessària per tal que els nostres referents culturals i socials arribéssin, també, a les persones que hem nascut després de l'autoanomenada transició espanyola. No pot ser que el model educatiu no ens ho ensenyi. No puc entendre el mutisme que han cultivat les generacions que ens precedeixen.
Anomenaré, per exemple, tres noms: Margarida Xirgu, Narcisa Freixas i Pere Calders. La primera és, potser, l'actriu més internacional que ha parit el nostre país. Supervivent a l'exili, republicana exemplar, dona treballadora i treballadora cultural. La segona ens és imprescindible per entendre la pedagogia musical que es va aplicar bona part del segle XX a les escoles catalanes. Es tracta de la primera dona catalana que es va dedicar a la composició musical, fonamentalment de peces infantils. El tercer, és segurament un dels escriptors més potents i populars de la literatura catalana. Destaca com a creador de contes, però les seves novel·les prenen una força descriptiva i irònica difícils de trobar en altres autors.
I per què aquests tres? No ens els ha explicat cap professor. No n'hi ha hagut prou amb l'entreteniment proposat per la televisió. Cap programa del 3XL.cat els hi ha dedicat capítols sencers. Tothom ho troba normal, això de no saber res del nostre passat, dels referents d'aquesta terra. Que trista, miserable i normal, la nostra història, oi? Qui ens ho explicarà? Ho farem nosaltres amb els nostres fills?
Els amics de Badalona, els del carrer sense asfaltar, ens van regalar un llibre de la Xirgu. Navegant per internet, vaig trobar la Narcisa Freixas, que, a més, he sabut que forma part de la família. Buscant per la biblioteca d'un altell de fusta a Riuprimer, vaig trobar dos llibres d'en Pere Calders.
Som un poble amnèsic, desmemoriat. No ho podem seguir mantenint. Qui perd els orígens, perd la seva identitat. Ho deia el poeta Salvat-Papasseit. Ho cantava algú uns quants anys més tard. Amb consciència, ho vindicarem sempre.
No sé si era el cas de Salvat-Papasseit, però Raimon, qui cantava aquesta frase anys més tard a "Jo vinc d'un silenci", ho va fer sense el possessiu: "Qui perd els orígens, perd identitat" (sense "la seva").
Em sembla un matís important, perquè d'identitat (poca o molta, més o menys rica) sempre n'hi ha. L'important és no perdre'n mai, no deixar que ens la prenguen, no empobrir-nos. En conseqüència, crec que sumar "identitats", coneixements, experiències (vinguen d'on vinguen) es troba al mateix front que la lluita per les nostres arrels i pels nostres referents culturals.
L'autoodi és l'enemic.
Felicitats per la teua tasca!
Una abraçada
*Diria que l'original de Papasseit és:
"Qui perd els orígens, perd identitat".
Salut!