Meravellat, sorprés i enfonsat són alguns dels adjectius que se m'acudeixen en acabar d'eixir de veure la pel·lícula d'Agustí Villaronga basat en les novel·les Pa negre (Ed. Columna, Col. Clàssica) i Retrat d'un assassí d'ocells" (Ed. Proa, Col. A tot Vent, 264), d'Emili Teixidor.
És un retrat de la primerísima postguerra a l'any 1944. La història comença amb un nen que viu a un petitíssim poble de la Catalunya interior que troba al bosc els cadàvers d'un home i el seu fill, un nen amic seu. Les investigacions, conxorxes, acusacions mútues trasbalsaran la vida del poble. Com diu l'alcalde, un sublím Sergi López, un feixista sense ideologia i amb la única raó dels vencedors, "encara hi ha molts rojos per depurar" i potser encara li encolomen el crim a algun d'ells.
Però no és la típica pel·lícula d'assassinats on cal resoldre el crim sinó que és molt més que això. La misèria després de la guerra, la misèria humana, la misèria en general és el tema principal del film. Les parets brutes de cases i dependències oficials són l'espill de les ànimes negres dels protagonistes on tots tenen alguna cosa a amagar. Pa negre parla sobre la pèrdua dels ideals que com diu un dels protagonistes és el més important que es perd a la guerra. És, en definitiva, una pel·lícula sobre supervivents. En definitiva, no res que no passe a qualsevol guerra i la postguerra que la segueix. Un campi qui pugui generalitzat.
I done les gràcies als cines Babel de València que m'han permés gaudir de la pel·lícula en versió original, és a dir, en la meua llengua, la catalana original. L'única molèstia que vaig tindre va ser compartir la imatge amb uns molestos, i ridículs al País Valencià, subtítols en castellà que m'obligaren a mirar a la pantalla una mica més amunt de la seua meitat.
Més informació al bloc de Salvador Montalt: Club 7 Cinema. Pa negre.
És un retrat de la primerísima postguerra a l'any 1944. La història comença amb un nen que viu a un petitíssim poble de la Catalunya interior que troba al bosc els cadàvers d'un home i el seu fill, un nen amic seu. Les investigacions, conxorxes, acusacions mútues trasbalsaran la vida del poble. Com diu l'alcalde, un sublím Sergi López, un feixista sense ideologia i amb la única raó dels vencedors, "encara hi ha molts rojos per depurar" i potser encara li encolomen el crim a algun d'ells.
Però no és la típica pel·lícula d'assassinats on cal resoldre el crim sinó que és molt més que això. La misèria després de la guerra, la misèria humana, la misèria en general és el tema principal del film. Les parets brutes de cases i dependències oficials són l'espill de les ànimes negres dels protagonistes on tots tenen alguna cosa a amagar. Pa negre parla sobre la pèrdua dels ideals que com diu un dels protagonistes és el més important que es perd a la guerra. És, en definitiva, una pel·lícula sobre supervivents. En definitiva, no res que no passe a qualsevol guerra i la postguerra que la segueix. Un campi qui pugui generalitzat.
I done les gràcies als cines Babel de València que m'han permés gaudir de la pel·lícula en versió original, és a dir, en la meua llengua, la catalana original. L'única molèstia que vaig tindre va ser compartir la imatge amb uns molestos, i ridículs al País Valencià, subtítols en castellà que m'obligaren a mirar a la pantalla una mica més amunt de la seua meitat.
Més informació al bloc de Salvador Montalt: Club 7 Cinema. Pa negre.
