Al 2003, a l'inici d'aquest període, quan el final de l'etapa pujolista era tan imminent com necessari, quan es veia a venir un augment molt important de la presència de diputats d'Esquerra al Parlament gràcies a una bona estratègia del partit i a la reconeguda capacitat oratòria i consistència política d'un Josep-Lluís Carod-Rovira que havia posat contra les cordes el president Pujol, la mera idea de la higiene democràtica feia més que acceptable un canvi de govern com el que es va produir. Si la memòria no ens traeix, recordarem el primer govern d'Esquerra, ICV i PSC (aleshores encara PSC malgrat tics i tocs com el de treure el sabater a ventilar a la plaça de Sant Jaume) va tenir molta més acceptació que no pas el segon.
A banda de la higiene democràtica, la decisió es basava en tres punts.
En primer lloc, l'absència de cap altra formació política amb
representació al Parlament que aleshores volgués anar més enllà de
l'autonomia per entrar en l'aplicació del dret de decidir. En segon
lloc, i relacionat amb això, la priorització de l'eix ideològic mentre
no es pogués fer el salt a l'estat propi. En tercer lloc, la
possibilitat d'arrossegar socialistes i ICV a fer un salt en
l'autogovern a través d'un nou estatut, cosa que no havia de tenir com a
única conseqüència l'obtenció o no d'aquell nou acord amb l'Estat
espanyol, sinó l'afermament de la defensa de l'autogovern. (Ara pocs ho
recorden, però els socialistes s'havien passat molts anys del pujolisme
dient que no era qüestió de demanar més autogovern sinó de gestionar bé
el que teníem.)
La jugadeta de l'estatut va anar com va anar, que tots plegats van fer la pinça a Esquerra amb ben pocs escrúpols. I, malgrat tot, el 2003 el PSC, que havia defenestrat Maragall per posar-hi l'avui superheroi de la grisor José Montilla, hi va perdre més que no pas Esquerra. Els de Carod havien passat de 23 a 21 diputats, però el PSC havia passat de 42 a 37. Des del meu punt de vista, que potser no és compartit per gaire gent, aquells resultats no havien de significar per força un fracàs de l'experiència. Alguns lamentaven la poca dignitat dels republicans per tornar a governar amb els qui els havien expulsat del govern, sense plantejar-se que la cosa també funcionava al revés i es podia parlar de la poca dignitat dels socialistes per fer president Montilla amb els vots dels independentistes que havien fet fora del govern.
Com deia, però, aquell resultat no era cap fracàs. Amb la seva campanya agressiva del tot o res, CiU només havia aconseguit un parell d'escons més. La possibilitat de reeditar l'acord de govern amb PSC i ICV permetia dues coses molt i molt necessàries per al moviment independentista. D'una banda, continuar aprimant el suport electoral dels socialistes a còpia de fer-ne aflorar les contradiccions perquè Esquerra pogués acabar esdevenint el partit hegemònic del centreesquerra al Principat. De l'altra, sotmetre CiU a una legislatura més a l'oposició per forçar-ne la sobiranització.
Des d'aleshores ha passat de tot i tindrem temps d'anar-ho analitzant. Avui, però, aquells dos objectius del tan odiat, bescantat i defugit segon tripartit s'han aconseguit. D'una banda, el PSOE-C (ara ja sí) és a punt d'obtenir els pitjors resultats de la història. S'han quedat sense arguments i han entrat en flagrant contradicció, de manera que són incapaços d'articular un projecte coherent i amb possibilitats d'esdevenir mai hegemònic. La principal amenaça per a l'avenç de l'independentisme ha quedat desarticulada. De l'altra, el novembre de 2007 Artur Mas va assumir el discurs del dret de decidir, cosa que CiU no havia fet mai. I ho va fer perquè era a l'oposició i en volia sortir.
Esquerra pot haver fallat per altres coses. Si avui no és a punt d'esdevenir el partit hegemònic de les esquerres és per altres motius, però cal reconèixer que aquests dos grans objectius bàsics per a l'independentisme s'han assolit. Després de les eleccions, i amb la nova composició que finalment tinguem, caldrà pensar l'estratègia final de cara als propers anys, perquè suposo que Artur Mas ja sap que farem tot allò que tinguem a l'abast per alterar el full de ruta que té previst i per escurçar el camí de la independència.
La jugadeta de l'estatut va anar com va anar, que tots plegats van fer la pinça a Esquerra amb ben pocs escrúpols. I, malgrat tot, el 2003 el PSC, que havia defenestrat Maragall per posar-hi l'avui superheroi de la grisor José Montilla, hi va perdre més que no pas Esquerra. Els de Carod havien passat de 23 a 21 diputats, però el PSC havia passat de 42 a 37. Des del meu punt de vista, que potser no és compartit per gaire gent, aquells resultats no havien de significar per força un fracàs de l'experiència. Alguns lamentaven la poca dignitat dels republicans per tornar a governar amb els qui els havien expulsat del govern, sense plantejar-se que la cosa també funcionava al revés i es podia parlar de la poca dignitat dels socialistes per fer president Montilla amb els vots dels independentistes que havien fet fora del govern.
Com deia, però, aquell resultat no era cap fracàs. Amb la seva campanya agressiva del tot o res, CiU només havia aconseguit un parell d'escons més. La possibilitat de reeditar l'acord de govern amb PSC i ICV permetia dues coses molt i molt necessàries per al moviment independentista. D'una banda, continuar aprimant el suport electoral dels socialistes a còpia de fer-ne aflorar les contradiccions perquè Esquerra pogués acabar esdevenint el partit hegemònic del centreesquerra al Principat. De l'altra, sotmetre CiU a una legislatura més a l'oposició per forçar-ne la sobiranització.
Des d'aleshores ha passat de tot i tindrem temps d'anar-ho analitzant. Avui, però, aquells dos objectius del tan odiat, bescantat i defugit segon tripartit s'han aconseguit. D'una banda, el PSOE-C (ara ja sí) és a punt d'obtenir els pitjors resultats de la història. S'han quedat sense arguments i han entrat en flagrant contradicció, de manera que són incapaços d'articular un projecte coherent i amb possibilitats d'esdevenir mai hegemònic. La principal amenaça per a l'avenç de l'independentisme ha quedat desarticulada. De l'altra, el novembre de 2007 Artur Mas va assumir el discurs del dret de decidir, cosa que CiU no havia fet mai. I ho va fer perquè era a l'oposició i en volia sortir.
Esquerra pot haver fallat per altres coses. Si avui no és a punt d'esdevenir el partit hegemònic de les esquerres és per altres motius, però cal reconèixer que aquests dos grans objectius bàsics per a l'independentisme s'han assolit. Després de les eleccions, i amb la nova composició que finalment tinguem, caldrà pensar l'estratègia final de cara als propers anys, perquè suposo que Artur Mas ja sap que farem tot allò que tinguem a l'abast per alterar el full de ruta que té previst i per escurçar el camí de la independència.
Xavier, jo em llegeixo tots els teus posts i els trobo interessants. Però per res del món penso tornar a votar ERC. Per a mi votar ERC és votar Montilla, perquè si torna a sumar el tripartit tornarà a fer-lo. Jo me vinculat a la feina de les consultes independentistes, que va sortir de la societat perquè el govern hi estava en contra. Fins i tot va fer ERC una llei de consultes pactada amb el PSC, ridícula, que només serveix per fer consultes com la de la Diagonal.
Sort hem tingut que l'Aznar, el Zapatero i el Tribunal Constitucional han estat una autèntica fàbrica d'independentistes. Si no no sé pas on seriem ara.
Per tant, votaré Solidaritat, que almenys sé segur que no és votar Montilla.
si no vols votar Esquerra i votes Solidaritat em sembla molt bé perquè, si més no, et mantens dins dels objectius del #votaindependencia. Ara bé, dit això, i sense que pretengui ser un argument per decantar un vot decidit, crec que no té gaire fonament la por d'un tercer tripartit. En primer lloc perquè és impossible que aritmèticament sigui viable. És curiós que CiU continua atiant el rebuig a un tripartit ja descartat quan les enquestes gairebé els donen la majoria absoluta. Com que a ells els resulta, s'hi abonen, i tots els catalanets de bona fe hi van caient. Si dius que em vas llegint, ja deus haver vist que d'això ja n'he parlat.
En segon lloc, el tripartit és impossible perquè Puigcercós ja va dir, al ple que es va fer arran de la sentència del TC, que el recorregut comú s'havia acabat si els socialistes no estaven disposats a anar més enllà. I, com que malgrat això, hi va haver qui deia que no es creia en Puigcercós, ara ja és fins i tot Montilla qui ha dit públicament que no hi haurà tercer tripartit ni en el cas que sumin. Ja m'explicaràs, doncs, quin fonament pot tenir aquesta por teva d'un tercer tripartit.
Com a colofó, deixa'm comentar-te un darrer detall ja que parles de la llei de consultes aprovada per Esquerra. Els fonaments d'aquella llei els va fer el CES de l'Alfons López Tena i tota l'estratègia es basava en el fet que l'article que permetia la creació de la llei no estava recorregut davant del TC i que això, suposadament, en feia impossible qualsevol obstacle. Al final, però, va resultar que el TC sí que va tocar aquell article. Un error de càlcul força important de l'Alfons, que ara és a Solidaritat.
En definitiva, Jordi, tothom pot haver comès errors i segurament serà difícil ser equànime i distingir els retrets justos dels injustos. Sigui com sigui, celebro que el 28N votis independència. Aprofita aquesta energia per fer campanya, per aconseguir que cap independentista no es quedi a casa. I si et diuen que no volen votar Solidaritat malgrat els arguments que els donis, recorda'ls que, en tot cas, tenen dos partits més compromesos amb la independència: Reagrupament i Esquerra.
Salut, company!
19/10/2009 : Ridao matisa la proclama del Puigmal: "El dret de decidir no és ni condició ni ultimàtum per als pactes"
28/1/2010 : Puigcercós no descarta un govern PSOE-Esquerra amb ICV donant suport des de fora després de les eleccions
4/4/2010 : Puigcercós: "El tripartit no ha fracassat i no descarto repetir"
12/9/2010 : Anna Simó recomana a Montilla que no descarti cap pacte perquè potser li caldrà el suport d'Esquerra
28/10/2010 : Puigcercós: "Montilla s'equivoca rebutjant un nou tripartit"