Aquest llibre que veieu a la foto és precisament l'exemplar que un
anònim/a em va recomanar comprar en un comentari que em va deixar a la
polèmica entrada del tancament de la distribuïdora Arc de Berà.
Com podeu veure li vaig fer cas i me'l vaig comprar gràcies a un portal
de venda de llibres antics en línia. Preu: 3 euros + 7 de despeses
d'enviament. El llibre, nou de trinca. Com si fossim a l'any 1989 i
acabés de sortir, ben fresquet, de la impremta. Aquest fet em torna a provocar qüestions ben amargues: aquest llibre no hauria de --i deuria-- trobar-se a qualsevol llibreria de Catalunya i poder-lo anar a comprar el dia que et vingués de gust? On són els altres exemplars nous de trinca que seguríssim deuen quedar d'aquesta novel·la? Potser en el fons d'una caixa, amarats de foscor, això sí, molt ben conservats? La resposta és ben clara i diafàna: la normalització del llibre en català és falsa i és una fal·làcia.
Tota aquesta introducció em porta a poder parlar del que debò m'interessa: Jo he servit el rei d'Anglaterra és, per damunt de tot, un llibre BELL. Amb majúscules.
Ja d'entrada afirmo que el gran èxit de la bellesa del llibre és la magnífica traducció a la llengua catalana de Monika Zgustová. Esplèndida. I la base de la bellesa del llibre, que la traducció ha respectat i adaptat amb solvència, és un cop més quan parlem d'un bon llibre el ritme. Sota el meu punt de vista la clau del triomf que determina la qualitat literària en l'escriptura professional és el domini del ritme. I el de Bohumil Hrabal en Jo he servit... és el ritme d'un cavall pura sang, al galop, absolutamnent desbocat i veloç com un llamp. És un ritme abassegador, aclaparador, arravatador.
Els qui em llegiu, deveu conèixer la meva passió per l'encert en el ritme literari; un ritme adequat pot donar-nos una obra mestra. En les cinc històries que componen el llibre, el ritme és una espècie de personatge més encarnat en les aventures, peripècies i tribulacions d'un humil aprenent de cambrer. El ritme del llibre, si no va acompanyat per la tria correcta de les paraules que conformen la novel·la, és paper mullar; s'esdevé obra mestra quan els mots són triats un per un i són deguda i estrictament col·locats per tal que el cavall imaginari on anem muntats es desboqui. I Hrabal ho aconsegueix amb escreix. Llegir Jo he servit el rei d'Anglaterra és muntar el millor pura sang entre els paisatges més bells del món.
L'humil servent de qui parlava no munta en cavall ni va desbocat, però tots els seus actes són tocats per una bellesa amb la qual el lector s'hi submergeix d'immediat. L'humil servent ens cedeix els seus ulls, el seu pensament, el seu cervell i ens llença endavant en un seguit d'aventures enllaçades les unes amb les altres quasi sense pausa. No hi ha cap marca entre un salt i l'altre, i ni te n'adones que ja estàs embrancat en una altrae vaivé la virtut principal del qual és sempre, i en tot moment, la bellesa.
Com quasi bé sempre en els ritmes diabòlics i endimoniats d'un llibre s'hi produeix un viatge iniciàtic. En aquest cas el del nostre humil servent que creix, creix i creix i de cop i volta, també sense adonar-nos, pam!, es gira la truita i s'esdevé una nova història sempre impregnada del mateix ritme, i ritme, i ritme. Només podem exclamar: òstia! El cavall desbocat va de baixada, a tota pastilla en direcció a un mur negre, ben negre.
El nostre humil servent que ens té el cor robat s'endinsa, o sembla que s'endinsi, en les tenebres. Però ara tot va de fora cap endins. Però no oblideu el cavall on anem muntats, i menys encara que tot el que veiem és bell, intrínsecament bell, encara que ara també patim perquè recordeu que els ulls, el pensament i el cervell del protagonista són nostres. Així, inserits en la seva pell, tot el que veiem és el súmmum de la grandesa --i misèria-- humana ben esquitxada de surrealisme.
Les escenes esquitxades de surrealisme que se'ns apareixen a tota pastilla dalt del cavall desbocat fan de Jo he servit el rei d'Anglaterra una obra mestra amb totes les de la llei. La trajectòria és ascendent, descendent i purament interior. El final és pur interior del jo i és un final amb unes pàgines tant belles que quan vaig llegir la darrera frase del llibre, i un cop el vaig tancar, vaig besar el llibre en un gest que agraïa la plenitud que se sent llegint-lo.
Una autèntica meravella.
sergi borges
De totes maneres, les proeses amatòries del protagonista em penso que agraden més als homes que no pas a les dones! Nosaltres preferim la subtilesa!