Hi ha dues maneres d'aconseguir la secessió d'un territori.
Estratègia 1
Cal una colla de persones, amb una trentena fem, absolutament convençudes de la seva tasca, que aconsegueixin diners i armament suficient per coaccionar la metròpoli a renunciar a la sobirania sobre el territori en qüestió, en aquest cas els Països Catalans. S'interpreta que la ciutadania -ara per ara alienada-, un cop aconseguida la segregació, en veuria per fi els beneficis.
Estratègia 2
En aquest cas cal més gent, com a mínim la complicitat del 51% de la població. Es parteix d'un grup de persones que, progressivament, difonguin la validesa de la seva solució a la majoria ciutadans, en aquest cas catalans, i que s'adhereixin a la causa. Alhora els nous adherits (o una part) han de sumar-se a la feina de difusió fins que hi hagi una majoria de la població partidària de la segregació.
Aleshores aquesta majoria proclama la segregació.
(Cal veure de quins mecanismes es dota la majoria segregacionista per fer valer la seva proclama si l'estat opressor no és sensible als principis democràtics i als Drets Humans i la comunitat internacional fa l'orni, però això són figues d'un altre paner)
L'independentisme català, exceptuant un parell de casos (que no anomeno per no desviar la reflexió), ha apostat sempre per l' Estratègia 2. Fins i tot als anys vuitanta, quan hi havia activitat armada i Terra Lliure practicava sabotatges, no es pretenia una confrontació armada directa, sinó trencar el silenciament a què estava sotmesa qualsevol idea que no inclogués Espanya.
Aquesta és l'estratègia amb què sempre hem treballat jo i els meus: ser més, ser molts i si no es pot ser tots, que en faltin pocs.
Aquest és un procés lent, no cal dir-ho. Cal defugir les dinàmiques messiàniques i proclamar-se posseïdor de l'única veritat (cosa que no sempre hem fet, això sí, que cal dir-ho), cal tenir respostes quan els altres tenen dubtes i solucions quan els altres tenen contradiccions.
I pel que fa la meva modesta experiència, ha funcionat prou bé.
L'any 1987 hi havia poc més de 800 persones que, obertament, es proclamaven independentistes, els militants d'un Moviment de Defensa de la Terra que estava a punt d'escindir-se. El 10 de juliol de 2010 vam comptar un milió i mig, de persones que es proclamaven independentistes.
Com es passa de 800 a 1.500.000 sense diners, sense poder, sense mitjans de comunicació afins?
Hi he pensat molt, en això. I només se m'ha acudit una resposta: teníem raó. Teníem raó i no vam baixar del burro. Només així s'explica.
Però bé, som molts, moltíssims, però encara no som prou. Hem de ser més i si no podem ser tots, que en faltin pocs. I ho podem aconseguir perquè seguim tenint raó i seguim sense baixar del burro.
que els "nous independentistes" tinguin com a "referent emocional" a uns tipus que fotien petards a les busties i la seva màxima "proesa" va ésser matar a una senyora que dormia a ca seva... No sé d'estratèguies, però crec que aquesta no era la millor.
I sí Titot, teniem raó i en seguim tenint. Tot un plaer llegir-te, com sempre.
El que hi ha és justament molt desconeixement i als nous arguments els falten sovint uns fonaments sòlids perquè -per exemple- amb un semiconcert econòmic no passem tots d'independentistes a espanyolistes agraïts amb un pim pam. I per això és fonamental saber qui som i d'on venim... Per tant també qui va manetenir la flama, qui va lluitar, qui va patir repressió o qui va morir per la nostra mateixa causa no fa tants anys.
Si ets independentista, m'agradaria saber què et jugaries tu per la teva ideologia. Jo ara no m'hi jugaria la vida, però almenys tinc la decència de no criticar, menystenir i ridiculitzar aquells qui sí que ho van fer. Pel que fa a l'estratègia, si no en saps, doncs calla..
http://ca.wikipedia.org/wiki/Cronologia_de_Terra_Lliure
I una mica més de respecte per una gent que, quan tu encara havies de nèixer, ells ja portaven anys donant la vida pel país.
Atentament
Perquè si ho has entès el què no sé què vols dir, ara, sóc jo.
Atentament
No es tractava d'una estratègia estrictament militar, com cito en l'Estratègia 1, sinó que hi havia un lligam estratègic amb organitzacions com l'MDT o els CSPC.
Salut i independència