Benvolgut Joan,
quan vaig llegir el teu darrer article no hi vaig caure. T'acomiadaves del tot i jo no ho sabia. Ara el torne a llegir i repasse el que tinc subratllat: "primera, que si una llengua no ens serveix per crear-hi comunicació i bellesa, ¿de què ens serveix?, no té futur, i segona, del lligam inextricable entre poble, individu i llengua: una llengua no pot ser digna i mantenir-se si qui la parla no viu amb dignitat i confiança i si el poble que la té com a patrimoni no és lliure sinó que viu subjugat, com nosaltres, durant segles a un Estat que sempre ens ha estat hostil."
El món és ple de mites. N'hi ha hagut des que l'home va començar a pensar. Però crec que tu, Joan, ets dels homes que ha lluitat contra qualsevol idolatria. Parlaves amb senzillesa i deies les coses molt clares, com les dius ací.
Tinc una altra frase encerclada en fluorescent: "és llei de vida: cal donar pas als més joves, que tenen molta més empenta i informació (i molta més facilitat d'obtenir-ne amb les noves tècniques) i veuen la vida de la llengua de més a prop, sense els nostres encarcaraments." "Apa, lectors, a continuar fidels als mitjans escrits o dits en català, a continuar gaudint dels comentaris lingüístics que els especialistes voldran anar-nos proporcionant. I moltíssimes gràcies."
Quina modèstia! Quina força! Crec que ens dius que hem de fer un món on no hi haja llàgrimes innecessàries. Hem de fer un món amb dignitat; un món de tolerància i fermesa, de tenacitat, d'esperança, de bellesa...
Una abraçada
