“M’estiro al terra de la meva
habitació i veig el meu cos en descomposició”
Estranya sensació la que notes
quan veus com s’acaben els períodes i els oasis continuats amb el propi horitzó
durant mesos i mesos, fins i tot anys sense panys. Tot varia i s’afona i
d’alguna manera mors per dintre i per fora, però morir et dóna alhora la
possibilitat de renéixer i malgrat que en un primer moment sembla com si aquest
cop no serà així, ho torna a ser tan ràpid que fins i tot mareja. Som humans i
tenim tanta por a la mort, tanta por a la solitud que acomboiava Caterina
Albert...
Es per això que la putrefacció
corre com boja a deixar notícia a casa dels cucs per tal que no tardin massa a
posar-se còmodes per fer el gran tec. Si tarden massa, el cos ja haurà
recuperat el seu tros de vida i per tant no hi haurà banquet. Remenar entre la
putrefacció dels cossos freds és un esport que tot sovint esdevé no “de risc”
sinó “nacional”, fins i tot se’n fan competicions sense premi –perquè de premi
ja n’hi ha tot i que sigui de consolació-. Del tec a la teca i d’aquesta al no
res que deixa el dedins quan esdevé menja de cucs. N’heu vist mai de cucs? Heu
vist mai com entren dintre seu i n’extreuen les parts més toves i mengívoles? Només
en deixen la carn dura que la joventut i l’exercici hi manté, però només per
esperar que es faci tova -és inevitable- i menjar-se-la demà o demà passat. No
ho nego, és trist veure com el tot esdevé res. Tot i això, sé i sabem alhora que
només els dèbils pateixen per processos d’aquesta mena. Llàstima que jo en
sigui un, què hi farem!
Passa quan l’acte és només record
i els addictes a la luxúria correm amunt i avall per no ser els darrers a tenir
paraules a la boca, bones paraules allunyades del rancor però alhora
clarividents i entenimentades.Que això
no és gens divertit ho sabíem perquè des de fa anys que ens arrosseguem però ens
sorprenem encara ara de trobar de sobte un passatger a dintre nostre i no
saber-ne ni tan sols la direcció. Em destarota tanta ximpleria i “Llegeixo
llibres que només entenc jo, escolto cintes que he enregistrat amb la meva veu.
Tancat a casa meva, tot m’és igual, ja no necessito ningú, no sortiré mai més”
Ja es casualitat, a unes hores d entrar en el dia dels morts, data en la cual em toca celebrar el meu aniversari, entro al teu bloc i em trobo aquest text, sobre un grup que com be saps significa tant per a mi, i sobre uns sentiments i ideas que tampoc em son gens extranys i que en aquest precis moment, com sempre que dono una passa mes cap a la putrefacció, m aborden en rafagues, recurrents, ciclics, comuns... part del camí. Malgrat tot, gracies jordi, per escriure coses com aquesta i per seguir-hi sent i éssent tu, i t´envio tots els meus anims, o el que en quedi d´ells en aquest matí de sol fred andí, i una forta abrasada.
Hola Jordi a mes de poeta eres un filosof per mi molt bo, pero trist el teu article, espere que tot et vatja be a tu i la teua familia. SALUTACIONS I FELICITAT
Malgrat tot, gracies jordi, per escriure coses com aquesta i per seguir-hi sent i éssent tu, i t´envio tots els meus anims, o el que en quedi d´ells en aquest matí de sol fred andí, i una forta abrasada.