frente a la tarde de salitre y piedra armada de navajas invisibles una roja escritura indescifrable escribes en mi piel y esas heridas como un traje de llamas me recubren, ardo sin consumirme, busco el agua
Octavio Paz, Piedra de Sol
Mentre caminava pel paisatge al.lucinant de Lanzarote em venien al cap trossets d'aquest poema d'Octavio Paz (que una volta sabia de memòria, ara només tinc bocins, versos solts, sense rimes ni ritmes) i alguns fragments del Neruda més mineral.
Jo volia escriure una entrada descrivint el paisatge i l'emoció de l'illa, explicant la història d'una nit de setembre del 1730 quan la terra es va obrir i van nàixer muntanyes de foc, i el foc va durar sis anys, o explicar la història de la gent que, per segles, ha fugit de l'illa cap a Amèrica (al capvespre pareix que es puga veure, Amèrica, on el sol s'amaga). M'hauria agradat explicar l'emoció de veure com la tenacitat de la gent ha aconseguit fer florir una terra morta i dessolada, com els camperols han arribat on la humitat impossible fa créixer el raïm, o descriure el cel infinit, la mar, el silenci, les pedres...
Però no tinc paraules, de veres, caldrien paraules de pedra i de foc que jo no tinc. Cap paisatge m'havia regalat el que Lanzarote dóna, quan marxes se't queda com una nostàlgia de pell dolorosa i dolça alhora. Tornaré.
Les Canàries també em van suposar un enlluernament que no m'esperava. Un es troba a Europa, a casa, però també a un altre lloc, lluny de tot arreu. I com he comentat sovint amb l'amic Samuel de Quilombo, chicharrero de pro, aquesta intuició americana la vaig trobar pertot i m'agrada que la notessis. A les illes occidentals, a més a més, amb una continuitat botànica i arquitectònica que s'afegeix a l'espiritual. Potser la propera toqui La Palma o La Gomera, no?
(Per cert, us sembla que formem una Internacional Insular, perquè em sembla que amb l'F. competiu amb nosaltres en una passió pel viatge illenc que mereixeria alguna mena de conceptualització i intercanvia d'informació.)
Jesús: Herralde, que independentment de l'opinió personal o empresarial que mereixi, tots sabem de quin tipus de catàleg pot vantar-se, deia que Monsiváis es trobava en el petit grup de quatre o cinc autors dels quals es sentia més orgullós d'editar. No és poca cosa, comptant les barbes que queden per darrera, oi?
Doncs ja som cinc. Ara cal fer encomiendas o consolats de mar. Queda clar que la Marieta es reserva Lanzarote. Jo em demano l'illa de Faial a les Açores. La resta són teves a escollir!
El consolat de Lanzarote és de la Desficiosa, jo em demane el senyoriu de Pantelleria, i La Graciosa (amb permís de la Desfi, clar) i, si puc exagerar, també em demanaria l'illa de Manhattan :)), l'F. diu que les Ciclades xicotetes i si pot totes les Cíclades, diu que vol ser duc de Naxos... Ara que pense, regina d'Anglaterra també mola..., és broma, clar.
Home, jo sóc del parer que caldria acceptar només illes on l'impressió d'insularitat sigui preminent, perquè aquestes Nova Yorks (per mi ja us ho fareu: només de pensar en el mal de cap de gestió que us espera ja em ve mareig) i Anglaterres són fer una mica de trampa, no? Preneu exemple de l'F., que tenint-ho tot a favor per quedar-se amb Sicília, s'ha conformat amb un grapadet de terra grega.
I perdona, desficiosa, per haver obliterat el teu nom en els títols de drets adquirits sobre Lanzarote. Ara, com veig que aquí tothom demana a cor què vols, si no us fa res, jo que sóc una mica boreal i no m'arrauleixo sota les mantes quan cau una mica de pluja, també em quedaria amb les Aran o l'illa Skye si no hi posseu cap pega.
Mentres que no em donen Perejil... I ara, contra la discriminació efectiva contra els ens imaginaris exercida pel comité de distribució d'«encomiendas», he interposat un recurs d'alçada davant el Tribunal Constitucional del País del Mai Més.
un caminar tranquilo
de estrella o primavera sin premura,
agua que con los párpados cerrados
mana toda la noche profecías,
unánime presencia en oleaje,
ola tras ola hasta cubrirlo todo,
verde soberanía sin ocaso
como el deslumbramiento de las alas
cuando se abren en mitad del cielo
Sempre he tingut a tocar de la mà Piedra de sol. Ara molt més, és clar. Per cert, us esperen a Malinalco i a Oaxaca. Quasi hauria de dir «us esperem».
(Per cert, us sembla que formem una Internacional Insular, perquè em sembla que amb l'F. competiu amb nosaltres en una passió pel viatge illenc que mereixeria alguna mena de conceptualització i intercanvia d'informació.)
Jesús: Herralde, que independentment de l'opinió personal o empresarial que mereixi, tots sabem de quin tipus de catàleg pot vantar-se, deia que Monsiváis es trobava en el petit grup de quatre o cinc autors dels quals es sentia més orgullós d'editar. No és poca cosa, comptant les barbes que queden per darrera, oi?
Això de la Internacional Insular m'agrada, em demane presidenta! :D
M'agradaria molt saber perquè el parlar de Lanzarote és tan tan semblant al cubà.
Ah! i la pròxima mi sa que no serà ni La Gomera ni La Palma, serà Lanzarote (com a molt La Graciosa....)
És que les illes, en general, tenen un no sé què...
Jesús, no, les illes inventades no valen.
Manhattan, com que és tan gran, la podem compartir. :))
I el de les Cíclades senceres, un espabilat, escolta.
Haurem de descobrir Cap Verd, a veure si val tant la pena com diuen...
I sí que és espabilat, sí...
I perdona, desficiosa, per haver obliterat el teu nom en els títols de drets adquirits sobre Lanzarote. Ara, com veig que aquí tothom demana a cor què vols, si no us fa res, jo que sóc una mica boreal i no m'arrauleixo sota les mantes quan cau una mica de pluja, també em quedaria amb les Aran o l'illa Skye si no hi posseu cap pega.
PS: Jesús, espavila o acabes a les Chafarinas!
un caminar tranquilo
de estrella o primavera sin premura,
agua que con los párpados cerrados
mana toda la noche profecías,
unánime presencia en oleaje,
ola tras ola hasta cubrirlo todo,
verde soberanía sin ocaso
como el deslumbramiento de las alas
cuando se abren en mitad del cielo
Sempre he tingut a tocar de la mà Piedra de sol. Ara molt més, és clar. Per cert, us esperen a Malinalco i a Oaxaca. Quasi hauria de dir «us esperem».