Quan s’acosten les properes eleccions els reis i reines per un dia (o una temporadeta) que ocupen càrrecs públics com a conseqüència de que el seu partit ha aconseguit una certa quota de poder en les passades eleccions que els ha situat a ells com a dirigents de determinades institucions, sofreixen, en general, una transformació, tan increïble com la del propi Hulk, no de les seves característiques, però d’una espectacularitat en format propi que mereix ser comentada:
En principi s’altera la percepció del temps, aquell sentiment de que quatre anys són molt, gaire bé una eternitat per fer coses, i que jo sempre hi seré, s’ha canviat pel de que el temps passa volant i que allò que deia el tango de que “és un soplo la vida” és deuria referir bàsicament a la gestió de la cosa pública, i ay! En la qual potser jo ja no hi seré.
En aquesta nova percepció de que “el temps vola” com també deia una altra cançó, si fan recompte personal sincer de la feina feta i dels objectius aconseguits es troben amb uns resultats bens minsos i ben pocs significatius, lo qual demostra la seva notable ignorància respecte al funcionament de l’administració pública i ara, llàstima!, quan tot just alguns (que no tots) comencen a entendre alguna cosa, i podrien actuar de diferent manera probablement hauran de marxar.
N’hi ha d’incauts que pensen que alguna de les poques coses que han fet sobreviurà quan ells ja no hi siguin com un testament que donarà referència del seu pas per l’organització, quan realment l’endemà o passat demà de que ells no hi siguin probablement tothom farà un alè en poder-se lliurar de les manies d l’últim polític de torn que els ha tocat suportar.
La ingènua percepció inicial de que si feien molt bé la seva feina tindrien continuïtat, ja fa temps que s’ha esvaït i ara s’imposa el principi de la realitat, i en són conscients de que el seu futur depèn dels resultats que obtingui el seu partit i, per tant, absolutament independents de la seva actuació personal com a gestors. El que si podrà comptar és, si guanya el seu partit, l’adhesió incondicional durant tot el temps del seu regnat a les consignes del partit i el fet de que dins el propi partit continuï disposant de poder la facció que els va col·locar.
Els més autosincers recorden que no són on són per mèrits propis sinó per mèrits propis dins el partit, i si el partit comença a fer aigües malament rai, com en la narració d’Edgar Allan Poe, a la que feia referència en Joan Margarit l’altre dia (veure entrevista a vilaweb) convé desaferrar-se del vaixell que s’enfonsa i lligar-se a un barril de fusta perquè la força centrífuga ascendent de les parets del gran remolí els dugui a la superfície.
Alguns ho fan de forma ben patètica fent la pilota o donant privilegis a empleats que, és de pública coneixença que són militants d’un partit contrari i que fins ara havien estat perseguits, marginats o, simplement, en el millor dels casos, ignorats, i tot això amb l’esperança insòlita per inútil i pueril, que aquest canvi d’actitud respecte a ells, pugui influir en la seva continuïtat com a gestors, malgrat que el partit que els va col·locar perdi les eleccions.
La resta, que en són la majoria, se’ls veu desconnectats de la seva funció com a gestors, únicament preocupats pel seu futur, a vegades tristos pel l’incertesa o gaire bé, certesa del que els hi caurà damunt.
Finalment hi ha el grup dels que, en albirar el desenllaç, que ells perceben irreversible i tràgic, perden totalment l’autocontrol, els papers i les formes, i es dediquen a cridar més que mai, a “expedientar” més que mai per qualsevol doi, a perseguir tot l’entorn “hostil” que els envolta i a fer-se més dictadors sense il·lustrar que mai, en una particular i inútil revolta cap al no res.
