PONS, Pere Antoni: La felicitat dels dies tristos. Editorial Empúries. Premi Documenta 2009
(Clica l'opció "Vull llegir la resta de l'article" per veure la ressenya)
Què té d’especial la història que ens narra Pere Antoni Pons, sota un títol d’una sonoritat lírica com aquest? Potser a primera vista ens pot semblar un relat sense gran acció, sense aventures o enigmes que l’autor desenvolupi capa rere capa. Però aquesta primera impressió, si és que es dóna, resulta falsa.
El protagonista de La felicitat dels dies tristos és en Tabou, un noi mallorquí que deixa el seu poble natal per instal·lar-se a Barcelona durant el curs universitari, i el que en un inici se li presentava com un canvi radical —desempallegar-se de l’ambient tancat de tota la vida per anar a una gran ciutat; allunyar-se de la figura estimada del pare, que sempre, des que la mare va marxar, li ha fet costat—, acaba convertint-se en una continuació del que ja coneixia: un cert desencís, l’estranya sensació de no ser capaç d’assolir la felicitat, i la buidor del dia a dia. I a tots aquests aspectes se li sumarà l’enamorament d’en Tabou vers l’Elisenda, una companya de la Facultat que esdevé inabastable perquè ja té xicot.
El que trobarem al llarg d’aquestes gairebé dues-centes pàgines de lectura és el viatge iniciàtic d’en Tabou, una persona potser un tant voluble a qui les circumstàncies copegen sentimental o emocionalment parlant. Però també una persona que, a poc a poc, s’adonarà de quins són els veritables taulons de salvació. Per una banda, aquesta família de la qual volia apartar-se’n una mica malgrat l’estima que hi professa. Per altra banda, la companyonia i lleialtat dels amics. I també, cal esmentar-ho, l’experiència de tres referents que li fan costat al llarg d’aquesta etapa: els personatges Huckleberry Finn de la novel·la homònima de Mark Twain; Jay Gatsby, de El gran Gatsby de Francis Scott Fitzgerald; i Holden Caulfield de El vigilant en el camp de sègol de J. D. Salinger.
L’entrada al món dels adults no sempre resulta senzilla, i en aquesta novel·la hi trobem reflectida, precisament, la vivència d’un jove que es veu abocat a creuar el llindar, a travessar la porta. Serà així com en Tabou descobrirà que les coses no sempre succeeixen com un desitja, però que és important ser ben conscient d’una premissa: que dins els dies més tristos també s’hi poden trobar moments de felicitat.
Una novel·la sentimental amb gags d’humor, escrita amb un estil àgil que t’atrapa des de les primeres pàgines i que explica, tot just, la quotidianitat d’una vida: la d’en Tabou. Gairebé res!
No trobo on fer click per poder veure la ressenya. Es que ens han demanat que fem la ressenya d'aquest llibre a la Universitat i la veritat es que m'agradaria veure un model per tal de veure les pautes que has fet servir. Moltes gràcies.
Això és el que se t'hauria de fer per aquesta tasca que duus a terme. És increïble (i gairebé impresentable) que bons llibres que han guanyat premis rebin tan poca promoció i empenta. Així ens va, que quatre noms s'ho reparteixen tot i ja està.
Intentaré ajudar molt modestament a la teva tasca afegint un enllaç al teu bloc des del meu.
Sí, el títol convida si més no a tafanejar-ne la sinopsi. El teu comentari convida a quelcom més, com és habitual. Gràcies per aquesta plana, ja t'ho vaig dir, em sembla un dels blogs literaris més interessants dels que conec, ens duu a l'actualitat més immediata i alhora desconeguda. Una abraçada
És bo saber que algú segueix el bloc i el troba interessant. De vegades trobo a faltar comentaris com el teu, i em plantejo si paga la pena la feina que faig. Però no sé deixar-ho.
PONS, Pere Antoni: La felicitat dels dies tristos. Editorial Empúries. Premi Documenta 2009
Intentaré ajudar molt modestament a la teva tasca afegint un enllaç al teu bloc des del meu.
Salut i literatura!
Maurici
Aquesta deu ser la meva setmana de sort. Dos comentaris! Increïble! Això no passa sovint, en aquest bloc.
Gràcies per les teves paraules i per l'enllaç que comentes.
Una abraçada,
Sílvia Romero
Una abraçada
És bo saber que algú segueix el bloc i el troba interessant. De vegades trobo a faltar comentaris com el teu, i em plantejo si paga la pena la feina que faig. Però no sé deixar-ho.
Una abraçada,
Sílvia Romero