Farà setze mesos d'aquell cop d'estat a Zelaya. Guanya la desmemòria, ara que han tornat a fer valdre els governs sotmesos en un evident reeiximent de les polítiques no-capitalistes al centre i al sud del continent americà. Però aquí ningú ho recorda, perquè allò és el tercer món, diuen. I allà, aquestes coses, ja solen passar. Com si pogués ser aprovable l'actitud del dominador vers el dominat. Em preocupa la normalització de l'escepticisme i del desastre. M'avergonyeix.
*
M'avergonyeix veure un cartell publicitari immens amb unes lletres enormes, una rere l'altra, en forma de frase. Artur Mas de lo mismo. Em provoca una espècie de vomitera, la mateixa que vaig sentir quan els vam veure ballar al final d'un acte de pre-campanya electoral. Supermontilla, l'increïble home normal. Sí, home. I què més? I al final passa que ja ni em pregunto fins on hem arribat, perquè tots ho sabem i, a vegades, fins i tot en gaudim, d'aquest patetisme il·lustrat. En gaudim amb una palangana ben a la vora. Per allò de la vomitera, ja m'enteneu.
Si es así...qué patético!
Ánimo y fuerza, que dentro de poco echáis a Montilla...y a nosotros solo nos quedan dos años para mandar a Patxi a su casa!
Aurrera!Endavant!