Abans de 2003 hi havia un tripartit format per Convergència, Unió i el PP. Perquè en Carles Agustí no em torni a dir que menteixo i que insulto CiU, aclareixo –si és que feia falta– que va ser un tripartit sense consellers del PP i que si es va signar mai un pacte no va ser pas públic, però tots recordem que Pujol, amb els resultats de les eleccions del 99 a la mà i podent triar entre els 12 diputats d'Esquerra i els 12 del PP, ens va tenir mig any pendents de la conjuntura espanyola fins que finalment va veure més possibilitats de peix al cove si anava de bracet amb el PP. De facto, doncs, hi havia tres partits manant: CDC i Unió d'una banda, que no estaven pas d'acord en tot ni hi estaran ara quan tornin a governar –val la pena recordar-ho davant de certs discursets– i el PP de l'altra, que evitava excessos com ara el que seria reclamar més autonomia en forma de nou estatut.
Entre 2003 i 2007 n'hi ha hagut un altre, de tripartit, que ha protagonitzat Esquerra i que ha forçat els socialistes a potenciar el seu catalanisme. A molts els deu haver semblat que no era ni suficient ni creïble, i segurament ho compartiríem, però amb la campanya que ara estan fent i amb l'oposició que faran d'aquí a unes quantes setmanes es veurà que el PSOE-C pot ser més espanyolista encara i que si no ho ha estat aquests anys és perquè Esquerra els ha condicionat. Governar en companyia té aquestes coses. ERC ha patit el PSOE-C, però el PSOE-C també ha patit ERC. Els resultats finals seran prou explícits respecte de l'aposta estratègica de soldar el PSOE-C al catalanisme o deixar-lo estabornit per les seves contradiccions.
Ara hi ha un nou tripartit: el del #votaindependencia, el que formen Esquerra, Reagrupament i Solidaritat. Tots tres, conjuntament, han de treure el millor resultat possible i sumar el màxim nombre d'escons possible per frenar i tombar el full de ruta suïcida que vol executar Artur Mas. Mas serà president i amb això ja hi comptem, però una cosa és que ho sigui per majoria absoluta i amb quinze escons independentistes i una altra de ben diferent és que governi amb 55 o 60 escons i estalonat per una trentena de diputats del tripartit independentista.
Ara hi ha un nou tripartit: el del #votaindependencia, el que formen Esquerra, Reagrupament i Solidaritat. Tots tres, conjuntament, han de treure el millor resultat possible i sumar el màxim nombre d'escons possible per frenar i tombar el full de ruta suïcida que vol executar Artur Mas. Mas serà president i amb això ja hi comptem, però una cosa és que ho sigui per majoria absoluta i amb quinze escons independentistes i una altra de ben diferent és que governi amb 55 o 60 escons i estalonat per una trentena de diputats del tripartit independentista.
Si d'això en diem un tripartit, encara semblarà que els animem a tornar a repetir això de presentar-se per separat d'aquí a 4 anys!
No ens podem lamentar fins a la inacció no, però tampoc hem d'aplaudir tanta miopia. Que tres actius com Laporta, López Tena i Carretero (més tants d'altres) haguessin anat junts hauria estat la jugada perfecta, especialment comptant amb l'abstenció dels sectors que no proposen independència. Ara espero més que mai que el 2014 (o quan siguin les pròximes eleccions) sí que es faci, de forma excepcional, una coalició independentista el més àmplia possible, aquest cop fins i tot amb ERC (almenys amb ERC, i en un món ideal ICV i CiU o almenys CDC). El discurs del López Tena de "no sé per què es demana unitat al món independentista" és una presa de pèl, un insult a la intel·ligència d'algú que es passa de llest i que racionalitza a posteriori una circumstància clarament desgraciada. El Sr. López Tena pretén fer-nos oblidar que el nostre cas és excepcional i que hem de ser molt més intel·ligents que el nostre adversari, potser?
El 2014 la coalició independentista s'ha de fer per guanyar, després del previsible fracàs de la proposta de concert econòmic per part de CiU (última coartada per justificar un viratge independentista de CiU?) i la previsible pujada al poder del PP al govern d'Espanya. La miopia històrica dels catalans ens ha portat massa vegades al fracàs. No pot ser que persones intel·ligents i amb un sentit de l'estratègia política com el López Tena i el Laporta cometin errors de babau. S'ha de saber cedir més quan la història t'ha cridat a fer un paper tan important.
Dit això, m'imagino que el Xavier no està justificant la falta d'entesa, sinó que ha estat mirant de ser positiu i de fer bona la dita anglesa que diu que "si la vida et dóna llimones, fes llimonada". Sembla evident que amb aquesta falta d'entesa s'ha malgastat una part important de l'esperit del 10 de Juliol, però deixem que parlin les urnes i vejem quina és la situació a partir del 28 de novembre. Hem de ser crítics i que ens escoltin "els de dalt", però l'actitud del Xavier és positiva i és gairebé l'única que ens pot salvar d'un resultat clarament decebedor. Votem independència i esperem que la Llei d'Hondt no faci massa estralls.
A mi, com a independentista, m'agradaria que els suports que diuen les enquestes que perd ERC anessin a SI o a RCat, i no a CIU, que és el que també indiquen les enquestes. Jo no veig clar ara mateix ni el projecte de SI ni tampoc el de RCat, i suposo que molts electors (no els militants/associats) que deuen dubtar -hores d'ara encara- quina de les dues opcions triar.
En aquesta situació, sense voler perjudicar ningú, què fas?