Somnio poc.
De vegades recordo amb més o menys fidelitat els meus somnis i aleshores m'agrada escriure'ls.
Aquest és el meu somni tercer escrit...
Dormia estirat en una llitera estreta i incòmoda
era en un immens dormitori a l’aire lliure
a Suècia, en una mena de càmping
on la majoria del clients no tenien sostre.
Feia fred però no massa.
Prop meu un camioner noruec
partia bacallà
i plantava uns embans inestables de gel.
Aleshores algú alt i ros renyava el pare veí
d'una família d'italians
que era massa dur jugant amb els seus fills.
Els renys anaven acompanyats de gestos
de reprovació i també de burla,
com si el món del nord posés en evidència
la incultura i rudesa del sud.
Una o dues noies corrien de pressa
cap a la zona de serveis
cobrint-se amb llençols estirats dels llits
que acabaven d'abandonar
per tal que ningú podés veure la seva nuesa.
Més enllà un musulmà encarat a la Meca
resava un parenostre en àrab
i un company seu el traduïa
amb un bastó damunt la sorra.
Encara algun esquiador insaciable
aprofitava les irregularitats del terreny
per practicar els últims minuts d’esquí de les vacances
lliscant damunt del fang argilós,
baixant i remuntant les ondulacions vermelloses,
esquivant perillosament les lliteres i rulots
i també la gent que llegia estirada el diari
o les àvies que jugaven a cartes.
El dia clarejava i en la informació turística
un gran cartell anunciava la visita al poble màrtir
del qual no en puc recordar el nom
escrit en suec.
El so d’un timbre sobresaltava el campament.
Era el toc de diana.
Famílies es despertaven
i es preparaven per partir.
Turistes ens arrengleràvem
fent moltes cues rere les guies
a la porta dels autocars.
En un documental se’ns mostrava
com va ser bombardejat cruelment aquell poble pels nazis
i quina va ser la part dels edificis que va resistir.
Dempeus en el meu somni, anava voltant lentament
Darrera les parets i les portes indestructibles
mentre sentia els sords espetecs de les bombes
i com els murs i embans tremolaven
(tot resistint però) I a cada sotrac les pedres tossien,
com a testimoni de la crueltat,
petits núvols de polseguera.
Entre les escletxes i per elles
es veia la llum de foc
i es sentien els esgarrifosos crits de les víctimes.
I mentre la simulació audiovisual seguia el seu curs
un artista a la meva dreta pintava
una versió adaptada del Guernica de Picasso
amb carbons de la fusta cremada en l’atac
on les cares de les víctimes
eren els nostres rostres.
Àngel Pascual Sauch
Barberà del Vallès, 26/IV/09
Ara, hi ha trossos que m'han fet riure molt.
Aquests dies n'he tingut cada un!
Horrorós.
Un d'ells, no dos! me'ls vaig anotar, Eren per guanyar un concurs.
Aquest final teu... de tragédia.
Espero que dormis MILLOR!
Bona nit, Pas.
Salut i bon descans!
Àngel