Abandone el terrible esdeveniment que tots acabem de presenciar i passe per una zona on sona una cançó que m'és familiar. Per a acabar de formar l'atrezzo, un grup de festers va amb el vestit valencià per excel·lència: “porta gorra i brusa negra, porta gorra i brusa negra, i una faixa morellana” a més de les espardenyes, i el “gaiato si et fa falta”. Sí, la melodia que se sent des dels altaveus és la conegudíssima Tio Canya, d'Al Tall.

Aquest vell de la Pobla va fer tres viatges a València: un, “quan va entrar en quintes”, l'altre per a “casar-se amb sa femella”, però la tercera vegada que anà a la capital va jurar que no tornaria. Com el Tio Canya venia d'un poble, la seua llengua era el valencià i no sabia parlar en castellà. Aleshores, quan va presentar uns papers no l'entengueren i tothom se li burlà.

Anys després, tingué un fill, que també s'anomenava Tio Canya i que, en dur-lo a escola, es va emportar una desil·lusió molt gran. La mestra li parlava en una llengua que no era “seua”, una llengua imposada pels temps que corrien, una llengua a què no estava acostumat. El xiquet no volia tornar de cap de les maneres. Continuant amb les generacions “canyeres”, el primitiu Tio Canya ja compta amb néts, els quals estan totalment castellanitzats, però, per a la seua sort, els seus besnéts tornen a parlar “com la gent del poble”. Tio Canya, amb gaiato si cal, tornarà a València i ningú li tornarà a fer baixar el cap.

Aquesta és una història de lleialtat lingüística que, encara que la cançó siga dels anys 70, continua vigent en l'actualitat. A la capital, la gent parla en castellà, cosa provocada per tot el que ha sofrit la llengua. Recordem que el 1238 el rei En Jaume conquistava València als moros –qui eren els vertaders valencians, els islàmics o els de Montpeller?– i fundava els Furs, on s'establia que la nostra llengua seria el valencià. Cinc segles després, el borbó Felip V guanyava aquella “batalleta”, la del 25 d'abril de 1707, entre francesos i austríacs, on els valencians no teníem res a veure. Basset no pogué fer res i el nou monarca ho centralitzà tot, abolint els Furs i fent-nos desaparéixer oficialment com a poble “por justo derecho de conquista”.

Per sort, reviscolàrem durant la Renaixença, encara que el 1939 el Generalíssimo tornà a silenciar-nos. No obstant això, no ens hem mantingut callats: un jove xativí de nom Raimon cantava al vent per a què el valencià –o català– arribara a tot arreu; un revolucionari Lluís Llach caminava cap a Ítaca, llevant totes les estaques i perseguint la gallineta; un alcoià, Ovidi Montllor, omplia l'Olímpia de París i feia front a la fera ferotge perquè tot li explotava pel cap o per la pota. Sense oblidar-nos del que no escrivia èglogues de Burjassot, Vicent Andrés Estellés; del que ens recordava qui era el Dimoni fumador o el Príncep desmemoriat, Enric Valor; o dels dos que sofriren atemptats per pensar, un en nosaltres, els valencians, l'altre en els llibres de gramàtica, Joan Fuster i Manuel Sanchis Guarner, respectivament.

Actualment, la nostra llengua sofreix un secessionisme esquizofrènic per part dels polítics. Uns defensen el valencià del català argumentant que “nuestra lengua es el valenciano, un idioma distinto del catalán”, altres empren unes regles ortogràfiques i un lèxic que si Pompeu Fabra ho poguera veure pensaria que el seu treball no va servir per a res, i uns tercers simplement no la defensen, ja que estan més pendents de “las obras faraónicas que hace nuestro gobierno”.

Al País Valencià, tant els que manen com els que haurien de fer l'oposició els interessa més la imatge que el contingut. Constructores, excavadores, grues... estan acabant amb la nostra terra, amb part de la nostra història. Per exemple, si vols prendre el sol a la platja de Benidorm cal que puges als gratacels que hi ha, perquè si estàs a l'arena, aquestos et faran ombra de tant a prop com estan.

Un altre cas és el de la Punta, a l'Horta. Els nostres polítics, sempre amb l'afany de portar València al number one de les ciutats europees, són capaços de “tirar” als veïns de tota una vida per a fer la seua ciutat més “bonica”, això sí, acompanyats per agents de polícia, no siga cosa que els llauradors se'ls rebel·len amb les aixades. La qüestió és que s'ha de fer un port més nou i modern i, si per a això cal expropiar les propietats, s'expropien. Després faran altres edificis, més cars i només per a rics, i els patrocinaran anunciant “venga a vivir por encima de los demás”. Aquestes vivendes quedaran en l'oblit perquè no tots ens podem permetre el luxe d'adquirir-les, encara que on estiga una vella alqueria, que es lleven les noves “civilitzacions”.

La veritat és que estem patint una globalització alarmant que ens està exterminant a tots aquells que de veritat defensem la nostra terra, la nostra cultura, la nostra llengua, el nostre valencianisme. D'ací uns anys tots menjarem en els McDonals, sentirem música Pop, quan veiem un edifici creurem que els hem vistos tots, parlarem tots en english i hi haurà tal homogenització que ningú destacarà sobre la resta perquè tots serem models a seguir, amb camises de botons, sabates de xarol, clenxa a la dreta i estudiant la mateixa carrera en les diferents Oxfords de tot el món –només països desenvolupats, clar–. Bé, com a alternativa estarà la professió de jugador de futbol, que també es guanyen uns quants diners i es té molta fama (hi ha periòdics i tot dedicats a aquesta gran preocupació).

L'únic motiu d'esperança que ens queda és que algun dia, quan els dòlars ens envaïsquen, i no perquè els posseïm, aparega un Tio Canya, una persona que ens desperte, que ens faça reviscolar com ho va fer ell, que ens parle en valencià, que sàpiga cuinar paella i ens oferisca taronges per a evitar les manipulades hamburgueses, que vaja tots els dies al pou per agafar aigua, que ens cante cançons d'Al Tall, de Miquel Gil, de Pep Botifarra, de Feliu Ventura, d'Obrint Pas o La Gossa Sorda, però que també conega grans autors de fora del país com Sabina, Miguel Ríos o Manolo García, a més de llegir-nos assajos fusterians o rimes estelleses, rondalles de Valor o novel·les de Ferran Torrent. En definitiva, que ens faça prendre consciència que som –que èrem, per quan ja ningú se'n recorde– un poble, un territori amb veu pròpia, amb identitat, un poble unit, alegre i combatiu.