Creix el nombre de desafectes, nois! De desafectes espanyols-espanyols, cordeu-vos el cinturó!, a Catalunya, aquest nord-est peninsular tan díscol i tan asterixià, que es veu que ja en tenen els ous plens. Així ens ho fa saber un grup del FaceBook que estan arreplegant suports per fer fora Catalunya d'Espanya: sí, sí, increïble però cert.
Per Tutatis! A veure si tenen sort i capacitat de convenciment i aconsegueixen aviat –com més aviat millor– passar del "Mil es" al "Miles de miles", i si pot ser als "Millones", com volem el promotor i signants de la iniciativa i uns quants catalans: oli en un llum. Endavant, compañeros!
Mil es
Enhorabuena a todos. Ya somos 1.000 los españoles que queremos que Cataluña deje de formar parte del territorio nacional, y seguimos creciendo…
Vislumbro un futuro lleno de orgullo patrio, libres por fin de los catalanes, sin sus lloriqueos y sus peculiaridades. Un futuro donde España escala posiciones en la escena internacional, y nadie usa otra lengua que la castellana para relacionarse.
Sin embargo, debemos seguir creciendo para luchar por esa España verdadera donde pronto se olvidará ese noreste tan díscolo. Cuando seamos millones, ya no habrá quien nos pare.
Difundamos pues el proyecto de la España que queremos, invita a propios y desconocidos a unirse a tan noble causa.
Mentre aquests lluiten per la seva noble causa, i mentre Espanya va celebrant any rere any, més o menys esllanguidament però com si no passés res, la festa del 12 d'Octubre (el "Columbus Day" dels nord-americancs, però més neutre que el Día de la Hispanidad espanyol, tanmateix), uns quants països llatinoamericans celebren, o han començat a fer-ho, els 200 anys de l'inici dels respectius processos d'emancipació de la corona castellana, informa Vilaweb: "Els qui van deixar de ser espanyols".
La celebració col·lectiva va començar l'any passat, amb Bolívia i l'Equador, i durarà fins al 2025; enguany la comparteixen l'Argentina, Colòmbia, Xile i Mèxic (recordeu aquell surrealista partit de costellada entre les seleccions de Mèxic i d'Espanya del mes de setembre passat, de commemoració separatista?), i la continuaran l'any vinent el Paraguai, Veneçuela i el Salvador. Val a dir, com recorda el redactor de VilaWeb, Martí Crespo, que en bona part d'aquests processos d'alliberament i en bona mesura van aportar-hi la seva col·laboració personal un munt de catalans o paisans d'arrels catalanes.
Una altra notícia (aquesta de Llibertat.cat) que ve al cas, amb data d'ahir, procedeix de París i diu que la capital francesa va homenatjar dimecres, coincidint amb els 101 anys del seu afusellament, el pedagog Ferrer i Guàrdia, a qui setze jutges d'un jutjat van encolomar la culpabilitat de la Setmana Tràgica.
I demà –avui, ja–, dia 15, fa setanta anys de l'afusellament, amb el mateix nivell de justícia i de mala llet, del President Companys, pel càrrec, segons el jurat militar que el va condemnar, de ser "rebel"... a la rebel·lió feixista! No esperarem pas de la jove democràcia espanyola, successora d'aquell règim negre com els corbs, que vagi posant plaques per Madrid, on Companys va viure mentre va ser ministre de Marina, oi?, però sí que n'esperem la nul·litat d'aquell escarni de judici que el va enviar a la mort, en realitat per la seva condició de President de Catalunya, i només per això. I ho esperem tot i sabent, com ens recordava l'Enric Vilà unes setmanes enrera, que els espanyols no es penedeixen mai de res i mai no demanen tampoc perdó per res.
Vegem-ne una mostra, encarnada en la Fiesta nacional i tot allò que significa:
Pel que fa a les "colònies interiors", us invito a llegir un post molt amè sobre la Catalunya que fa "nosa", del blog d'Àngel Pasqual. Però, per si aneu curts de temps, aquí teniu l'apartat final, que és prou explícit:
La celebració col·lectiva va començar l'any passat, amb Bolívia i l'Equador, i durarà fins al 2025; enguany la comparteixen l'Argentina, Colòmbia, Xile i Mèxic (recordeu aquell surrealista partit de costellada entre les seleccions de Mèxic i d'Espanya del mes de setembre passat, de commemoració separatista?), i la continuaran l'any vinent el Paraguai, Veneçuela i el Salvador. Val a dir, com recorda el redactor de VilaWeb, Martí Crespo, que en bona part d'aquests processos d'alliberament i en bona mesura van aportar-hi la seva col·laboració personal un munt de catalans o paisans d'arrels catalanes.
Una altra notícia (aquesta de Llibertat.cat) que ve al cas, amb data d'ahir, procedeix de París i diu que la capital francesa va homenatjar dimecres, coincidint amb els 101 anys del seu afusellament, el pedagog Ferrer i Guàrdia, a qui setze jutges d'un jutjat van encolomar la culpabilitat de la Setmana Tràgica.
I demà –avui, ja–, dia 15, fa setanta anys de l'afusellament, amb el mateix nivell de justícia i de mala llet, del President Companys, pel càrrec, segons el jurat militar que el va condemnar, de ser "rebel"... a la rebel·lió feixista! No esperarem pas de la jove democràcia espanyola, successora d'aquell règim negre com els corbs, que vagi posant plaques per Madrid, on Companys va viure mentre va ser ministre de Marina, oi?, però sí que n'esperem la nul·litat d'aquell escarni de judici que el va enviar a la mort, en realitat per la seva condició de President de Catalunya, i només per això. I ho esperem tot i sabent, com ens recordava l'Enric Vilà unes setmanes enrera, que els espanyols no es penedeixen mai de res i mai no demanen tampoc perdó per res.
Vegem-ne una mostra, encarnada en la Fiesta nacional i tot allò que significa:
Pel que fa a les "colònies interiors", us invito a llegir un post molt amè sobre la Catalunya que fa "nosa", del blog d'Àngel Pasqual. Però, per si aneu curts de temps, aquí teniu l'apartat final, que és prou explícit:
Una nosa independent
Només ens caldria una petita condició per ser els reis de la nosa. Ser independents. No és fàcil tocar els nassos a aquell que et té sotmès i lligat. El dia que els catalans ens posem d’acord en voler tots alhora decidir per nosaltres mateixos el nostre destí, agafar el timó de la nostra pròpia nau, ser els amos de la nostra casa... Curiosament aleshores segurament, tot i que faríem una nosa infinita, insuportable, no ens caldria fer-ne per tal de subsistir i paulatinament ens aniríem desempallegant del tediós, avorrit, fatigós i enutjant negoci de la nosa. Dit d’una manera més didàctica: com a empresa hauríem aturat “sine die” la producció de nosa i hauríem aconseguit la venda total dels nostres estocs de nosa.
![Catablocs.cat [la catosfera ara mateix]](http://baladre.net/images/catablocspetit.gif
"Catablocs.cat
[la catosfera ara mateix]")
Deu ser per allò de "l'autoodi"
Pep P