No hi vaig faltar cap vegada durant aquell mes de maig. Arribava a l’Arc de Triomf cap a migdia. Feia guàrdia a l’entrada de l’avinguda sense perdre de vista la cantonada del carreró per on Odette Swann, que vivia a pocs metres, venia de casa seva. Com que ja era l’hora en què molts passejants tornaven a casa per dinar, els qui quedaven eren pocs i, en la seva major part, persones elegants. De sobte, sobre la sorra del passeig del parc, tardana, alentida i exuberant com la flor més bella que no s’obre fins a migdia, aparegué la Sra. Swann, descloent entorn seu una toilette sempre diferent però que jo recordo sobretot malva, i llavors, en el moment de la seva més completa irradiació, hissà i desplegà sobre un llarg peduncle el pavelló de seda d’una ampla ombrel·la del mateix to que els pètals que s’esfullaven en el vestit. L'envoltava tot un seguici: Swann, quatre o cinc homes de club que havien vingut al matí a veure-la a casa o que ella s’havia trobat pel camí. I aquella negra o grisa aglomeració obedient, executant els moviments casi mecànics d’un marc inert entorn d’Odette, feia que aquesta dona que només tenia intensitat en els ulls semblés mirar davant seu, entre tots aquells homes, com des d’una finestra a què s’hagués acostat i de la qual sorgia fràgil, sense por, en la nuesa dels seus colors suaus, com l’aparició d’un ésser d’una espècie diferent, d’una raça desconeguda i d’una potència gairebé guerrera que li permetia bastar-se ella sola per a compensar la seva múltiple escorta. (CONTINUA...)
Somrient, feliç pel bon temps, pel sol que encara no molestava, amb l’aire de seguretat i de calma del creador que ha completat la seva obra i ja no es preocupa de res més, convençuda –encara que la gent vulgar que passava no ho apreciés- que la seva toilette era la més elegant, la duia per a si mateixa i per als amics amb naturalitat, sense una atenció exagerada però tampoc amb completa indiferència, sense impedir als llacets del cos i de la faldilla de flotar lleugerament davant seu com criatures de les quals no ignorés la presència i a qui permetés amb indulgència de jugar lliurement, al seu ritme, sempre i quan li seguissin la marxa, i fins i tot sobre l’ombrel·la malva que sovint encara duia tancada quan arribava, ella deixava caure un moment els ulls, com sobre un ram de violetes de Parma, amb una mirada tan feliç i tan dolça que, ara que ja no s’adreçava als amics sinó a un objecte inanimat, encara semblava somriure. D’aquesta manera reservava, feia ocupar a la seva toilette, un interval d’elegància del qual els homes que l'acompanyaven respectaven l’espai i la necessitat, no sense una certa deferència de profans, confessió de la seva ignorància, i sobre aquest espai reconeixen a la seva amiga, com a un malalt sobre les cures especials que ha de seguir, o com a una mare sobre l’educació dels seus fills, competència i jurisdicció. Tant a causa de la cort que l’envoltava i que no semblava veure els qui passaven com per l’hora tardana de la seva aparició, Odette evocava el pis on havia passat un matí tan llarg i on aviat hauria de tornar per dinar. Semblava que n’indiqués la proximitat per la tranquil·litat vagarosa amb què passejava, com qui camina a poc a poc pel seu jardí; hauríeu dit que encara duia l’ombra interior i fresca de casa seva. Però, precisament per això, a mi la seva visió em feia créixer la sensació d’aire lliure i de calor. Perquè jo m'havia convençut que, gràcies a la litúrgia i als rituals en què la Sra. Swann era tan experta, la seva toilette estava lligada a l’estació i a l’hora per un vincle necessari, únic. Les flors del seu flexible barret de palla, els llacets del seu vestit, em semblava que sorgien del mes de maig de manera encara més natural que les flors dels jardins i del parc; i per a conèixer el nou trastorn de la primavera no em calia aixecar els ulls més amunt de la seva ombrel·la, oberta i estesa com un altre cel més proper, clement, mòbil i blau.
Em sap greu. No volia dir que no estigués bé, esclar, però hi ha dos o tres detalls que podrien delatar poca cura editorial, i no em quadrava. Ara s'entén. Doncs enhorabona.
marcel campa |
divendres, 22 d'octubre de 2010 | 09:30h
Agraeixo la crítica! L'original francès sovint té una redacció una mica enrevessada i a mi m'agrada mirar de mantenir aquest enrevessament, perquè és l'essència de l'estil de MP i forma part de la seva gràcia. Però sóc un simple diletant. Una manera com una altra de matar el temps.
Doncs enhorabona.
Agraeixo la crítica! L'original francès sovint té una redacció una mica enrevessada i a mi m'agrada mirar de mantenir aquest enrevessament, perquè és l'essència de l'estil de MP i forma part de la seva gràcia. Però sóc un simple diletant. Una manera com una altra de matar el temps.