Pa negre
Unitat en la fusió
Com no s'ha cansat de repetir el director, Pa negre és el producte resultant de la fusió de dues novel·les d'Emili Teixidor: Pa negre i Retrat d'un assassí d'ocells. És important prendre en consideració aquestes paraules ja que la proposta cinematogràfica que se'ns ofereix té una unitat argumental pròpia, una història nova que s'assembla i defuig les dues anteriors. L'esquema principal, el cos del film, el recull de Pa negre – d'aquí el nom de la pel·lícula – però hi introdueix elements com el brutal inici que ens durà la trama del pare i el seu millor amic mort, la metàfora dels ocells comparant-los explícitament amb els ideals o la història d'en Piturriua.
El dilema
Com ja he comentat, la novel·la Pa negre de l'Emili Teixidor ens presenta el modus vivendi d'una família de vençuts que fan de masovers d'un mas proper a Vic i propietat dels senyors Manubens. Aquesta casa enmig del bosc i propera al Convent de Sant Camil de Lelis, on els frares tenen cura d'una colla de tísics que sovint prenen el sol ben nus, esdevindrà el punt de referència on passarà tota l'acció de la novel·la. La prunera i els jocs infantils dels tres cosins, l'encontre d'Andreu – el nen protagonista - amb la bellesa gairebé mitificada del cos esplèndid d'un jove malalt, l'encontre carnal amb la seva cosina Núria – la ploramiques -, l'estima i les primeres desavinences amb el seu cosí – en Quirze jove - que es va fent gran, la detenció i la mort del pare, l'escola i les històries de l'àvia, les confessions de la mare i les seves germanes... Una novel·la descriptiva d'unes formes de vida que ens va preparant pel final punyent i tallant.
En el moment d'adaptar la novel·la, Agustí Villaronga segurament s'haurà trobat amb un dilema ben interessant: Basar-se, únicament, amb la història de l'Emili Teixidor i utilitzar unes tècniques cinematogràfiques més naturalistes, més arriscades i experimentals... o - i tenint en compte que aquesta és una superproducció d'encàrrec - aportar nous elements que dotin la pel·lícula de més agilitat, misteri i la facin més atractiva per l'espectador estàndard. I és així com, inspirant-se amb els contes de Sic transit Gloria Swanson i de Retrat d'un assassí d'ocells, introdueix aquests elements més propers al Thriller per donar més intensitat al film i accentuar aquest final melodramàtic. És una llàstima que tot i incorporar aquestes trames d'altres textos - que converteixen l'argument en nou - no hagi aprofitat aspectes cinematogràficament tan interessants com la relació entre els cosins, les converses, confessions i la vista des de la prunera, l'aspror de la vida quotidiana dins un mas de postguerra, la relació de la família amb la ciutat i amb el cap dels Camils, les històries de follets de l'àvia...
La complexitat d'una insinuació
A Pa negre d'Agustí Villaronga, i per tal de facilitar la comprensió de l'espectador, la història que se'ns ofereix és lineal, molt clara. Els vencedors amb tot el seu benestar i privilegis i la misèria dels vençuts, alguns dels quals es convertiran en mercenaris per poder tirar endavant, per sobreviure. Com pot forjar-se el caràcter d'un nen tan sensible en un ambient com aquest? Com li condicionarà el futur el fet de saber les maleses fetes per la família pròpia i de retruc la d'acollida? Què en queda de la dignitat i dels ideals quan acaba la guerra? Qui recull les conseqüències funestes de tots els morts d'una guerra civil? Qui pot fer front a la devastació moral?
I és així com el director va teixint una història d'inici intrigant i final dramàtic. Línies rectes i gruixudes. Però en la novel·la d'Emili Teixidor aquestes línies són molt més primes, menys espectaculars, més imprecises. Amb això vull dir que el pare no traeix els seus ideals ni es converteix en mercenari sinó que és un simple conductor d'autobusos que duu les dones al torn de nit de la fàbrica. I la mare no sap res d'assassinats sinó que només estima bojament el seu marit, un pèl esbojarrat i idealista. I l'Andreu mai no rebutjarà la seva cosina Núria sinó que descobriran els amagatalls del cos camuflats entre el bosc frondós. La bellesa, però, seguirà essent aquell jove estirat al sol amb qui no parlarà mai. I el Quirze jove s'anirà fent gran i es tornarà sorrut com tots els homes de la zona, com el seu pare que també viu al mas... És a dir, que en la novel·la de l'Emili Teixidor la decisió de l'Andreu de marxar a viure amb els senyors Manubens, després de la mort del pare, i el posterior avergonyiment durant la visita de la mare és més tallant, més cru, és una qüestió de classe. Perquè l'Andreu s'adona que per aconseguir els seus somnis ha de renunciar a la seva condició social, i això no l'incomoda gens, al contrari. l'Andreu avorreix els hàbits, la vestimenta, les converses de tots els qui l'han vist néixer i l'han acollit. S'ha fet gran i sap que la vida és un cúmul d'eleccions i cal mirar d’encertar-les. Pur possibilisme.
I aquí rau, potser, l'elecció més profunda del film, i la menys aconseguida. Villaronga aposta per l'espectacularitat de la trama, amb assassinats, traïcions, contrasentits i clarobscurs... però converteix el final en obvi: l'Andreu descobreix que el seu pare és un assassí i la mare la seva còmplice. D'aquesta manera li és senzill acceptar viure amb els instigadors dels assassinats - aquí es trenca tota la seva escala de valors, els ideals dels que li parlava el pare - i renunciar a la proposta de fugida de la seva cosina. Aquesta opció hauria pogut ser interessant si la Ploramiques de la pel·lícula hagués estat la innocent, dolça i sensible nena amb qui tan connectava l'Andreu de la novel·la però aquesta no és la Núria que ens presenta el film ( més propera a la Roviretes de l'Emili Teixidor). Així doncs, la pel·lícula guanya intensitat, girs inesperats i relativisme moral però perd profunditat i convicció. El rerefons de la novel·la de l'Emili Teixidor és que els vençuts s'han d'humiliar davant els vencedors i tenen el seu destí a les seves mans – el pare restarà fidel a les seves conviccions fins a la mort – en canvi la pel·lícula parla del relativisme moral i de la renúncia dels vençuts per sobreviure, enaltint així aquell imaginari popular que explica com tots els anarquistes després de la guerra civil es van convertir en pistolers i assassins a sou.
Una bona pel·lícula
Tot i no ser la millor pel·lícula d'Agustí Villaronga – pensem que hauria pogut ser més radical en la forma i el contingut - cal destacar aquesta aposta del director per penetrar dins la quotidianitat sentimental de la postguerra catalana. L’elecció d’espais és impecable i juntament amb el director de fotografia Antonio Riestra s’aconsegueix crear una atmosfera del tot creïble, i estèticament molt atractiva. Un altre encert, aquest més previsible, és el repertori d'actors amb noms tan coneguts com Eduard Fernández, Sergi López, Laia Marull, Roger Casamajor i Nora Navas. Menció especial - pel que fa al seu esplèndid treball – es mereix el jove debutant Francesc Colomer. Va ser elegit després d'un exhaustiu càsting i realment brilla al centre de qualsevol escena. També cal lloar l'aposta del director pel que fa als registres parlats, aquest element dóna veracitat al film i l'allunya d'aquell horrorós Serrallonga que vam haver de suportar.
En definitiva, Pa negre és una pel·lícula molt recomanable. Perquè admirem el cine d'Agustí Villaronga, perquè admirem l'escriptura d'Emili Teixidor, perquè és angoixant, emotiva, penetrant, misteriosa i a més plasma amb realisme un capítol important de la nostra història més recent.
Salutacions cordials,
David