El diner no te pàtria, la globalització ho ha demostrat. Però si el patriotisme no ven prou, i l’interès ens fa el pes, compres deute d’un país escurat, que a més és el teu, i et podràs sentir bé amb una inversió feta per fer butxaca. Per torna tindràs la neta consciència de fer país.
Però sóc de l’opinió que val mes donar que prestar quan es tracta de ser just o altruista (o patriota) i si hom presta és per interès i negoci. No es poden barrejar conceptes.
Fa poc el director d’una Caixa em demanava l’aval personal per un préstec iCO d’empresa, -que, diuen, és per fomentar l’iniciativa empresarial- i vaig voler saber si la dita Caixa, que havia hagut d’acudir al FROB per manca de liquiditat, i retornar en 5 anys el seu préstec, al 7,5%, era mes fiable que jo amb els meus modestos estalvis dipositat allà de feia temps.
Evidentment la meva resposta va ser que jo era mes fiable que ells i posats en la tessitura que no es fiessin de mi, jo tenia molts mes motius per no fiar-me d’ells, de forma que era millor retirar els estalvis i posar-los en mans d’algú mes solvent, i de passada es podin confitar l’ICO. El director va estar d’acord amb mi en la intimitat.
Tot això son anècdotes, al costat de la penques que te el nostre govern de demanar-nos que confiem en ell quan els que realment tenen diner i analitzen els riscos, –els mercats internacionals- s’han negat a comprar-los deute a no ser a un interès equiparable al que apliquen a un país tan proper al nostre com Perú.
Així doncs, el 4,75% -que no dóna cap banc, però molt per sota del que s’hauria de pagar amb els mecanismes del mercat lliure- serà suficient per captar l’estalvi dels incauts i establir un nou impost del 4,75% sobre el nominal dels “bons” que no ho son gens, de manera que tots els que hagin comprat i els que no ho facin, paguin els interessos que sortiran dels pressupostos, és a dir dels impostos.
La dependència és incompetència, i qui mes depenent i incompetent pot haver-hi que els nostres governants que permeten que ens afaitin 60 milions d’euros cada dia, i en comptes de donar la cara pel seu país davant dels seus amos de Madrid, ens demanen que els avancem els diners i paguem els interessos de la nostra butxaca?
Per els ignorants, o per els que van amb el lliri a la mà, i es pensen que l’Estat –la Generalitat ho és nominalment- és seriós i complidor, garant i sòlid, anirà be recordar-los-hi que els trilers són uns aprenents al costat de les grans operacions d’estafa legal ordides per respectables Institucions Públiques, operacions, com per exemple, la que va fer el govern anglès per estafar i espoliar legalment els seus propis súbdits el 1711, i va repetir la jugada el 1719, basant-se en l’ambició humana i l’engany mes abjecte fet per uns governants a la seva pròpia gent.
Ho explica molt bé Fernando Trias de Bes en el seu llibre “L’home que va canviar casa seva per una tulipa”, que recomano llegir en la seva totalitat abans de prendre cap decisió inversora, i que explica les grans fites dels enganys mes rellevants de la historia econòmica moderna.
La South Sea Company va ser un instrument creat pel govern anglés d’aleshores, a fi de bescanviar obligacions de l’Estat per accions d’una companyia privada que havia de tenir guanys fabulosos, i lliurar-se així de pagar el deute i els interessos pactats amb els ciutadans que els hi havia prestat diners, aprofitant això sí, la cobdícia humana.
El resultat va ser l’espoli legal dels diners dels estalviadors que varen picar l’ham i varen creure que el seu govern actuava en favor d’ells. La South Sea Company no valia un duro.
Emetre deute per fer inversió que crearà valor nou és com demanar un ICO per posar en marxa una nova empresa, però si els que es necessita es diner per pagar sous i tapar forats, com és el cas del nostre govern de torn, cal reduir i eliminar despeses i no embrancar-se amb nous deutes.
La mala baba de la jugada està en que els interessos s’hauran de pagar amb nous impostos, perquè no es pot pretendre pagar amb el mateix nivell d’ingressos quan aquest ja son insuficients.
Quan hi havia lletres de canvi, d’això en deien “pilotes”, i quan la pilota ja es feia tan grossa no hi havia aturador i l’empresa feia fallida. Però un Estat, o una part d’ell, no pot fer fallida per definició, i en canvi els ciutadans sí.
Cal que molts ho passin malament per salvar l’Estat, o als inútils que el gestionen.
Que no comptin amb mi, no sóc gens patridiota.
extraordinari article