Són les dos i escaig del matí i ací estem, Pitusset i jo al menjador, revoltant-se en l'hamaca i teclejant l'ordinador respectivament mentre l'iPlus ens mostra un reportatge sobre les llunes gravat fa poc per a nits exactament com aquesta; a vore si amb tanta lluna, amb un poc de sort m'entra son a mi, i Pitusset es posa de bona lluna.
I torna a remoure's. Em pregunten a voltes què somnien els xiquets. Imagine que el mateix que nosaltres: una mescla surrealista d'experiències diürnes. Amb la diferència que nosaltres generalment sabem que estem somniant, mentre que Emiliet no sembla que s'adone de la diferència. Es pren els somnis molt a pit. L'he arreplegat del bressol fa uns minuts, quan començava a cridar. Amb el meu contacte s'ha calmat immediatament. Ho fa sovint, això. Crida amb els ulls tancats, plora, es gira. Fa una carassa, es remou, s'arrapa la cara (o la còrnia de l'ull, com ens va passar la setmana passada, que ens va costar un viatge a urgències). A la llum de l'una lluna -la de Júpiter- ara es queda quiet, i mou les manetes d'aquella manera que ho fa quan vol agafar alguna cosa. Deu notar la meua presència, perquè des que l'he agafat, ja no ha tornat a cridar. Quines coses tenen, els bebés.
Mira tampoc podia dormir ara. M´agrada anar llegint del teu fill l´Emiliet.
Tot plegat m´ha fet pensar en l´obra de Manuel Baixauli, ja siguin els contes Espiral o la novel.la L´home manuscrit.
Entre Lluna i Júpiter continuaré passejant pel ciberespai