El dia que Jordi Pujol va visitar Badalona, la setmana passada, en una sala plena a vessar de veïns, un parlava de la sobreocupació d'habitatges. El President Pujol em va demanar que expliqués com era possible allò. Vaig respondre explicant a tall d'exemple una successió de fets, que explico a tall de conte. "Una caixa alegre dóna una hipoteca alegre a un alegre ciutadà que aporta com a garantia un contracte temporal i una etiqueta d'anís del mono. A més, l'alegre caixa li dóna diners pels mobles del pis i li paga unes vacances a al seu país d'origen per tal que ho pugui explicar als seus. L'alegre conciutadà ha trobat "El dorado" sense buscar-lo...atès que ell només va venir aquí per a treballar i fer-se un futur millor. Sense esforç, el vàrem convertir a propietari. Va perdre la feina, ell però també d'altres compatriotes. Tots s'arreplegaren al mateix pis, que ara és en procés de llançament judicial. Com que perderan el pis i quedaran marcats de per vida a pagar el deute contret, atès que avui el seu bé ja no val el que valia, estan abocats a viure en negre, i sobreviuen enlloc de sentir-se part d'una societat, en un pis sobreocupat que ja no val res."
Aquest motiu de sobreocupació és un dels que poden trobar explicació al fenomen, que també passa amb gent d'altres nacionalitats, d'aquí i d'allà.
La setmana passada, en una de les trobades que miro de fer per tal de rebre i donar informació a la recerca d'idees que puguin ajudar Badalona, va sortir a la conversa la discussió sobre la idoneïtat del "retorn en pagament" o "dación en pago", figura jurídica del codi civil que dóna opció a retornar un bé hipotecat a fi de donar per cancel·lat el deute contret.
Parlo d'això perquè és evident que una ciutat amb un 20% (o més) d'atur, una població relativament jove i força immigració, no s'escapa -ho il·lustrava amb un exemple però n'hi hauria molts més, no lligats a la sobreocupació- del fenomen més dramàtic dels darrers temps, que és la imatge del "llançament judicial" per impagament reiterat de la quota hipotecària.
L'any 2008, a l'Estat se'n varen produir - de llançaments- 60.000. Per entendre la dimensió de la tragèdia, l'any 2009 la xifra es va doblar i, en el present 2010, podria arribar a les 160.000 execucions.
Aquest és un problema real que ens afecta i que no ens pot deixar indiferents. Sobretot perquè els culpables del desori no són només els qui varen firmar compromisos, sinó també els qui els varen facilitar. Bancs i caixes, moltes de les que ara han hagut de fusionar-se i que s'han menjat diners del FROB -diners de tots- tenen una altíssima responsabilitat en haver atorgat hipoteques del 100% de l'import i amb diners inclosos per al mobiliari, el cotxe, o les vacances.
La "dación en pago", avui, és una fòrmula possible però no exigible i que es deixa a la discrecionalitat de l'acreedor. És la fòrmula que s'usa en molts països del món occidental i que com tot té avantatges i inconvenients.
A l'Estat, si la recuperació del bé no és suficient per garantir el retorn de la totalitat del prèstec hipotecari, perquè ha perdut valor, el deutor queda marcat havent de pagar el que li quedi pendent, amb la qual cosa es converteix en algú expulsat a l'economia submergida, i per tant en algú que mai més no podrà tornar a demanar cap préstec, o bé se'l converteix en un ciutadà en actiu amb una motxilla plena de càrregues que li fan impossible redreçar la vida.
Es calcula que un 8% dels bens hipotecats ja valen menys avui del que valien en concedir-se el préstec, i que la tendència farà arribar la xifra al 30%.
Tindria lògica, i així ho va decidir la comissió de vivenda del Congrés dels diputats en sessió del 16 de juny d'aquest any, que s'estudiés la manera de fer forçosa la "dación en pago", adaptant-la al nostre règim jurídic. Així es va decidir amb els vots favorables d'IU, CiU, ERC, PP, en contra dels del PSOE.
Jo ho espero, per justícia social i perquè m'espanta la idea d'un rodet de llançaments judicials que facin impossible la vida en comunitat. Ens convé arribar a acords, flexibilitzar condicions, obrir-nos a solucions que facin possible encaixar aquest drama perquè no acabi en tragèdia.
El cuento “del listo de turno”
"Una caja alegre da una hipoteca alegre a un alegre ciudadano que aporta como garantía un contrato temporal y una etiqueta de anís del mono. , por falta de pago, la caja en poco tiempo es la propietaria de un piso vació, que se suma a otro en la misma comunidad,.a todo esto un ciudadano del barrio de toda la vida. Le pega la patada a las dos viviendas, con la mala suerte que solo pude puentear la corriente eléctrica de la comunidad en uno de ellos, el segundo piso que a ocupado se lo alquila a otro ciudadano de la misma etnia pero de distinta nacionalidad a un precio de mercado, las dos viviendas tienen luz y agua de forma fraudulenta, la comunidad de vecinos se ve sometida, a una cadena de actos incívicos que hacen insoportable el día a día, y el mas afectado el vecino que tienen encima a los ocupas realquilados, al que llamaremos PACO, que en poco tiempo le han inundado la casa en mas de una ocasión, a acudido a pedir ayuda(A.V , POLICIA, POLÍTICOS, ) y se da cuenta que después de probarlo todo, esta solo y en absoluta indefensión ,comprobando que la ley protege en primera instancia al que posea la llave de la cerradura de la puerta de la vivienda a la que le han dado la patada .en una ocasión PACO se encontraba en la portería de su comunidad, con el presidente de la asociación de vecinos, por el robo de la puerta por venderla como chatarra, sin saber como, se encontrado rodeados e increpados por los OKUPAS que buscaban a los vecinos que se quejaban por las molestia, y la única defensa que les ayudo a salir de la situación era un móvil y de una llamada para denunciar una agresión”
¿Cuántos PACOS sufren la inoperancia del sistema?
¿realidad, cuento, o leyenda urbana?
(Cualquier parecido con la realidad es pura coincidencia)
En lo que me muestro en desacuerdo, es en lo siguiente: ¡Son tantas las leyes que trangreden quién ó quienes a sí proceden que la autoridad que -conociéndolas- las ignora (según se intuye del escrito al que contesto) incurre en más delitos (tipificados) que el simple individuo que -inicialmente- le dá la patada a la puerta...
Quiero decir: La aplicación de la ley no es fácil. Nunca se limitará al resultado de una simple gestión...Los medios de que se dispone,tampoco son sobrados (a pesar de que los impuestos, "sí" lo son...)Pero debemos convenir que "la Ley está ahí" y quienes la deben hacer cumplir. Lo harán en virtud de la presión que reciban...Y de la insistencia. Es triste, pero es real...
Por mi parte me niego a creer que un problema -de tanta magnitud- como el que aquí se expone, se quede y mantenga -por tiempo indefinido- sin la correspondiente solución. La selva sería mucho mejor...
pero la responsabilidad es de todos, del que pide, del que da y del que tiene que velar,porque en este caso en concreto es brutal el poder de indiferencia, ese que tenemos todos cuando algo no va con nosotros. mientras que unos politicos se PRE-OCUPAN de airear y otros de tapar,ninguno se OCUPA de buscar la formula para que la comunidad que sera de caracteristicas similares a estas que viven 20 pero pagan 4 se pueda hacer cargo a traves de alguna subvención de reponer la puerta.
el otro dia el señor pujol le contesto a paco que tenia que tener paciencia porque hay cosas que tardan en solucionarse, yo no estoy de acuerdo,porque dicen" que la paciencia es para aceptar las cosas que no se pueden cambiar, el valor es para enfrentar las cosas que si se pueden cambiar y la sabiduria para poder diferenciar las cosas que se pueden cambiar de las que no se pueden cambiar."
en tiempos dificiles se aconseja apartar las diferencias e intereses y formar piña para poder salir adelante.
buenas noches.