Albert |
diumenge, 10 d'octubre de 2010 | 12:55h
Sento tornar parlar altre cop del mateix.
La xarxa, les xarxes socials i la bloquesfera en van plens.
Si vols la independència, no votis convergència, ens diuen per terra, mar i aire.
Me'n faria un fart, si volgués contestar un a un els blocaires que argumenten en aquest sentit. I la veritat és que el tema , per redundant, ja arriba a ser carregós.
Però, enmig de la campanya anticonvergent -per què el món independentista no piula mai en contra del PSC, serà pel síndrome d'Estocolm pels 7 anys de fraternal coalició?-, suposo que convé contrarestar certes argumentacions
Els partits que es proclamen obertament independentistes mostren la seva preocupació per si els 28N, la suma dels seus diputats no arriba als 21 que ara suma ERC.
Serà, entenen ells, una flagrant contradicció amb allò que es respira a la xarxa i en allò que vam demanar molts a la manifestació del 10 J.
I és ben cert, que aparentment ho és.
Si com diuen certes enquestes ERC baixa els seus escons notablement, i noves formacions com Rcat o SI no compensen aquesta baixada, on és electoralment parlant l'emergent vot independentista?
Espero no ofendre a ningú si goso afirmar que molt vot independentista està precisament a CDC. És molt agosarat i fora de lloc per part meva pensar això?
No? Gràcies.
El que cal esbrinar doncs, el que hauria de fer reflexionar a sociòlegs, politòlegs i partits polítics de tota mena, és per què un partit que NO es declara obertament independentista manté fidelitzat una part importantíssima d'independentistes entre els seus militants i votants.
I una de les raons al meu modest entendre és la credibilitat.
Una credibilitat posada al servei del nacionalisme català.
CiU és una federació nacionalista que té Catalunya com a prioritat. CiU aglutina una gran majoria -algú em sap dir un altre partit o federació a nivell europeu que des de l'any 80 hagi guanyat TOTES, totes les eleccions legislatives al pròpi Parlament?-
I és des d'aquesta gran majoria nacionalista que construirem , amb rigor i credibilitat la nostra independència.
Una credibilitat guanyada per trajectòria i per projecte.
Una credibilitat per cert, que la trajectòria recent d'ERC fa que estigui hores d'ara sota mínims.
Una credibilitat que les forces emergents i que ara es presenten amb les mans netes i la boca lliure -ho recordeu oi?- s'hauran d'anar guanyant amb el temps i que hom podrà valorar en funció de llurs estratègies. Perquè hauran de fer política també.
I un partit polític no és una plataforma sobiranista.
Un partit polític no és només una coalició electoral.
Un partit polític hi és per fer política i és en com fa política que es guanya credibilitat.
CiU no és una coalició que es declara obertament independentista. Cert.
Però CiU no és tampoc una coalició que es declara obertament unionista i autonomista.
Ambigüitat?
No senyor.
És ambigu afirmar que a la propera legislatura NO convocarem el Referèndum sobre la independència per que no veiem el país prou madur?
És ambigu afirmar que aplicarem el dret a decidir sense límits però únicament en aquells temes que tenen consens social i amplies majories?
No senyor.
No és ambigu.
No és probablement el que molts voldríem sentir - m'hi compto-.
Però és creíble. Té credibilitat.
Per a mi és molt més creíble que omplir-se la boca d'independència i a l'hora de la veritat pactar amb un partit d'obediència espanyola, i al servei de la política espanyola...
Si del 28N surt un Parlament on els diputats d'ERC, Rcat i SI no sumen ni 21, estigueu tranquils, per sort CiU serà allà per obrir camí.
Ah,
i que tothom que vulgui la independència voti a qui vulgui!
Serà, entenen ells, una flagrant contradicció amb allò que es respira a la xarxa i en allò que vam demanar molts a la manifestació del 10 J.
I és ben cert, que aparentment ho és.
Si com diuen certes enquestes ERC baixa els seus escons notablement, i noves formacions com Rcat o SI no compensen aquesta baixada, on és electoralment parlant l'emergent vot independentista?
Espero no ofendre a ningú si goso afirmar que molt vot independentista està precisament a CDC. És molt agosarat i fora de lloc per part meva pensar això?
No? Gràcies.
El que cal esbrinar doncs, el que hauria de fer reflexionar a sociòlegs, politòlegs i partits polítics de tota mena, és per què un partit que NO es declara obertament independentista manté fidelitzat una part importantíssima d'independentistes entre els seus militants i votants.
I una de les raons al meu modest entendre és la credibilitat.
Una credibilitat posada al servei del nacionalisme català.
CiU és una federació nacionalista que té Catalunya com a prioritat. CiU aglutina una gran majoria -algú em sap dir un altre partit o federació a nivell europeu que des de l'any 80 hagi guanyat TOTES, totes les eleccions legislatives al pròpi Parlament?-
I és des d'aquesta gran majoria nacionalista que construirem , amb rigor i credibilitat la nostra independència.
Una credibilitat guanyada per trajectòria i per projecte.
Una credibilitat per cert, que la trajectòria recent d'ERC fa que estigui hores d'ara sota mínims.
Una credibilitat que les forces emergents i que ara es presenten amb les mans netes i la boca lliure -ho recordeu oi?- s'hauran d'anar guanyant amb el temps i que hom podrà valorar en funció de llurs estratègies. Perquè hauran de fer política també.
I un partit polític no és una plataforma sobiranista.
Un partit polític no és només una coalició electoral.
Un partit polític hi és per fer política i és en com fa política que es guanya credibilitat.
CiU no és una coalició que es declara obertament independentista. Cert.
Però CiU no és tampoc una coalició que es declara obertament unionista i autonomista.
Ambigüitat?
No senyor.
És ambigu afirmar que a la propera legislatura NO convocarem el Referèndum sobre la independència per que no veiem el país prou madur?
És ambigu afirmar que aplicarem el dret a decidir sense límits però únicament en aquells temes que tenen consens social i amplies majories?
No senyor.
No és ambigu.
No és probablement el que molts voldríem sentir - m'hi compto-.
Però és creíble. Té credibilitat.
Per a mi és molt més creíble que omplir-se la boca d'independència i a l'hora de la veritat pactar amb un partit d'obediència espanyola, i al servei de la política espanyola...
Si del 28N surt un Parlament on els diputats d'ERC, Rcat i SI no sumen ni 21, estigueu tranquils, per sort CiU serà allà per obrir camí.
Ah,
i que tothom que vulgui la independència voti a qui vulgui!
Salut i independència!
Em sembla que CiU és el partit de l'ambigüitat en la qüestió de la independència. Fan uns càlculs per veure quants votants poden perdre pel cantó del PSC-PP, i quants en poden perdre pel cantó de ERC-SCI-Rcat, i es posen entremig per perdre els mínims. I aquí s'acaba tot. El que em temo és que després les ofertes que els faran des de Madrid seran molt temptadores. Els de Madrid no són tontos, tenen tot un aparell estatal i els catalans no tenim res, així és molt fàcil d'anar pactant amb un partit que recull vots independentistes per mantenir un status quo.
Mentre hi hagi homes com en Duran Lleida a CiU, que ens insulten a tots els catalans dient coses com que la manifestació del 10J corria el perill de convertir-se en un "aquelarre independentista", com vols que es pugui prendre seriosament que CiU ens portarà a la independència? Primer, que treguin als espanyols com Duran i Lleida, que farien millor feina pel país si formessin un partit separat que pogués fer la competència al PP.
Per la part política del teu comentari, en certa manera i sense ambigüitats et dóno la raó. Mas ha de fer equilibris. És cert. És el preu que cal pagar per governar i tenir bones majories. Però saps què passa? que si no governes tu, governen uns altres que també fan molts i molts equilibris i el país, la nació, la independència se'n van a fer punyetes....o no?
permet-me que
comenti alguns aspectes d'aquest apunt teu d'avui i que ho faci en
qualitat d'impulsor de la petició
que es fa a CiU a la xarxa i en qualitat de creador del hashtag
#votaindependencia
que, efectivament, exclou CiU de les recomanacions de vot. Però
permet-me també que ho faci des de l'autoritat que em confereix, i
que espero que em reconeguis, el fet d'haver escrit una
colla d'apunts contra el PSOE-C i, fins i tot, un
llibre, el qual, per cert, poso a la teva disposició perquè
t'alegri la precampanya. Ho dic per allò que escrius de "per
què el món independentista no piula mai en contra del
PSC?"
T'asseguro que sé
perfectament que a CiU hi ha vot i militància independentista. No ho
he negat mai i, per tant, la primera trampa que et retrec és
aquesta. Tot plegat es redueix a una qüestió de prioritats. Vull
dir que jo, com moltes altres persones, no només vull que Catalunya
sigui estat, sinó que ho vull de manera preferent, prioritària i
urgent. I el problema que em planteja CiU, per desgràcia meva, és
que el juny passat Artur Mas es va comprometre a no fer ni declaració
d'independència ni referèndum en tota la propera legislatura. Al
meu bloc he intentat anar rebatent, aquests darrers mesos, els
arguments que pretenen fonamentar aquesta determinació.
L'explicació que tu dónes en termes
de credibilitat al fet que una part de l'independentisme voti CiU em
sembla raonable. Certament, aquesta percepció de credibilitat pot
explicar en part aquest fenomen, però jo et demanaria que t'esperis
a la nit de les eleccions per poder convertir en element d'anàlisi
fonamentada això que ara perceps a partir de les enquestes. Només
aleshores podrem saber quants escons de credibilitat s'ha guanyat
cada opció.
De la mateixa manera que hi ha aquesta
part de credibilitat també hi ha, però, una part de desconfiança.
Molts no entenem per quin motiu s'exclou la possibilitat de fer un
referèndum d'independència en els propers quatre anys. Quatre anys
és molt de temps. CiU podria, simplement, no descartar aquesta
possibilitat i començar a preparar el país que ara veu immadur. Per
fer-ho, no estaria sola; segur que tindria el suport de més
formacions. Esquerra, per exemple, proposa fer aquest referèndum i
no imposa pas que hagi de ser el 2011. Es podria fer a la primavera o
a la tardor del 2014 i just abans de convocar eleccions. Amb la
majoria que farien CiU, Esquerra i les dues noves opcions, hi hauria
una majoria prou còmoda i prou àmplia per executar un full de ruta.
Ara sóc jo, per tant, qui diu: “Espero no ofendre ningú si goso
afirmar que molt vot independentista no es refia de CiU. És
molt agosarat i fora de lloc per part meva pensar això? No?
Gràcies.” I encara, a la vista de les declaracions del soci Duran
i Lleida, pregunto: és molt agosarat que no ens acabem d'enganxar a
l'esquer aquest del concert econòmic?
En definitiva, la pregunta que hi ha
darrere d'aquesta desconfiança envers CiU seria: quina estratègia
penseu desenvolupar per fer que el país arribi al punt de maduresa
que li demaneu? Perquè si ens hem de creure que ho aconseguireu amb
els vots de la gent estaria bé que no n'haguéssim de fer un acte de
fe. Esquerra, per exemple, aquests que tan critiques, han posat el
PSOE-C en una posició de govern que els ha fet aflorar totes les
contradiccions del discurs, que els ha desgastat davant del
nacionalisme espanyol del PSOE i que els ha deixat sense arguments
com a federalistes. Conseqüència: les enquestes els pronostiquen
els pitjors resultats. A vegades, Albert, la gràcia no és només
fer que els teus avancin, sinó aconseguir que els altres
retrocedeixin.
Sigui com sigui, a tu i a tants altres companys de CiU, us encoratjo a continuar treballant perquè, finalment, CiU sigui també un partit independentista. A mi, el que em cansa, és haver-vos d'excloure de les iniciatives com #votaindependencia.
Salut!
Xavier Mir
Benvolgut Xavier:
Ja saps que et llegeixo gairebé sempre i que si ho faig és perquè tens discurs i capacitat argumental.
M'agrada parlar de política i argumentar posicionaments. És des de la discrepància argumental que hom pot també enriquir els propis arguments.
T'agraeixo el to del teu comentari perquè és fet des del respecte a la discrepància.
És ben cert que t'he volgut contestar molts dels teus post -sobretot evidentament quan parles de CiU- però tampoc he volgut caure en una dialèctica constant amb tu precisament perquè crec que dia o altre ens trobarem defensant el mateix davant d'aquells que amb gran demagogia -Corbacho n'és l'exemple- defensaran el contràri i per tant, no sé fins a quin punt val la pena que ara ens tirem els plats pel cap contínuament.
Entenc la teva desconfiança cap a CiU.
Entendràs tu també la meva cap a ERC oi?
Em dius que "Esquerra, per exemple, aquests que tan critiques, han posat el
PSOE-C en una posició de govern que els ha fet aflorar totes les
contradiccions del discurs, que els ha desgastat davant del
nacionalisme espanyol del PSOE i que els ha deixat sense arguments
com a federalistes. Conseqüència: les enquestes els pronostiquen
els pitjors resultats. A vegades, Albert, la gràcia no és només
fer que els teus avancin, sinó aconseguir que els altres
retrocedeixin. "
L'argument a mi no em cola. Esquerra va fer el tripartit amb el PP governant a Espanya i res fèia pensar que el PP deixaria de governar-hi. Els lamentables fets de l'11 M van canviar la truita i ERC va gestionar molt malament el nou escenari.
Però això és aigua passada.
Com tu dius, el que ara analitzem són només enquestes.
El 28N serà el dia per veure i analitzar on ha anat a parar el vot independentista. Aquesta vegada, afirmar que s'ha quedat a casa no serveix. Les propostes independentistes són moltes i variades. No podrem buscar excuses en la manca de propostes.
Ho analitzarem!
Salut!