Sergi Pàmies va publicar recentment aquest recull de relats, La bicicleta estàtica, a Quaderns Crema.
Tot seguit us deixo la meva ressenya, lletraferits.
Moltes gràcies.
Anna Maria Villalonga (Octubre 2010)
Una amiga em va dir fa unes setmanes que el seu marit rarament llegeix obres escrites per dones. Quan li vaig preguntar el motiu, l’amiga em contestà que gairebé mai no s’hi enganxa, que no hi troba punts en comú. Em va sobtar molt, perquè jo no m’havia plantejat que això pogués passar. Per a mi, el gènere d’un escriptor no ha estat mai un motiu de discriminació lectora, ni a favor ni en contra. Malgrat els rius de tinta que s’han vessat al voltant de l’existència (o no) d’una literatura femenina, sempre l’he considerat un tema escabrós i poc clar, difícil d’escatir i de justificar des del rigor filològic.
Haig de reconèixer, però, que fa un parell de dies les paraules de la meva amiga em van tornar a la ment. Fou arran de la lectura de La bicicleta estàtica, de Sergi Pàmies, recull de 19 relats molt breus publicats recentment per Quaderns Crema. I és que em va semblar, sense poder evitar-ho, que les històries de Pàmies eren absolutament masculines, totalment impossibles de ser atribuïdes a una escriptora.
Sento una estranya inquietud mentre comparteixo amb vosaltres una afirmació tan poc canònica. Em produeix la sensació d’estar traint ideologies i coneixements. Tanmateix, no puc evitar que la idea es mantingui ferma en el meu cervell. Els contes de Sergi Pàmies són magistrals, tant des del punt de vista formal (innovadors i molt atractius per al lector) com de contingut (rabiosament actuals i molt intel·ligents). El problema rau en quelcom d’eteri que envolta els relats, quelcom que té a veure amb l’emoció i la capacitat (o no) de generar sentiments.
Martine Laval, de Télérama, va escriure sobre el llibre: “Mentider, manipulador, Pàmies fa servir la seva mirada assassina i s’aprofita del seu talent de contista per mossegar la vida”. Subscric absolutament aquestes paraules. Pàmies és un contista hàbil que mossega brutalment la vida que ens envolta, que l’esmicola i la tritura. Però, en aquest viatge trencador, no s'atura aquí. Perquè s’amaga darrere d’ell mateix, dels seus sentiments i de les seves emocions, per no cedir ni una engruna d’aproximació a l'ànima del lector, de manera que els contes (com a mínim a mi) m’han deixat terriblement buida, m'han semblat aparatosament distants.
Jo, com Laval, crec que Pàmies menteix. Que en un recull on construeix ficcions a partir de materials autobiogràfics, pretén precisament no permetre ni permetre’s cap concessió a l’emotivitat, al tremolor, a la llàgrima.
És així de cínic, de sarcàstic, de fred? És la punyent ironia el seu únic llenguatge? Considera seriosament que no hi ha res a salvar en un món on ni els records semblen tenir-hi un lloc?
No. De ben segur que no. Aquest posat (masculí?: ho sento, a mi m'ho sembla) de l’escriptor i de l’home, aquest distanciament autoimposat i imposat al públic, no em convenç. Si s'hagués deixat anar una mica (sense necessitat de caure en posicions carrinclones: quedi clar que no és això el que defenso), m’hauria arribat molt més. Sabeu per què? Perquè se li nota la impostura. Perquè, en el fons, no pot evitar sentir la nostàlgia que sentim tots nosaltres.
I perquè a mi, fins i tot en parlar de la ficció literària, molt sovint em subjuga l'autenticitat.
Una abraçada, lletraferits.
Anna Maria,
entenc molt bé el que vols dir, tot i que no he llegit Sergi Pàmies ni sé explicar-me ara en quatre ratlles i morta de cansament –ai, quan podrem anar a fer un cafetó i parlar de tantes coses!
Jo tampoc no faig distincions entre escriptors i escriptores, si m’agrada el que escriuen tan se val tot altre. Com a tu m’irrita això d’una literatura femenina i tot plegat, un tema pel que algunes crítiques femenistes franceses hi tenen una veritable obsessió. Si de cas el que m’interessa són les escriptores i la seva evolució en el món des d’una perspectiva històrica, que és tot un altre tema.
Deia que entenc el que vols dir perquè m’he trobat alguns escriptors “masculins” com en Pàmies (segons el que expliques d’ell) i sé que no m’agraden perquè em produeixen una mena de rebuig visceral i molt difícil d’explicar, sobretot en quatre ratlles, morta de cansament, cap cafetó a Barcelona i etcètera.
encara no he llegit La bicicleta estàtica, però ho faré. Si menges una llimona... em van semblar uns bons contes, i pel que m´han dit aquests últims són excel.lents.
En Sergi Pàmies sempre es mostra distant, com si estigués de tornada de tot, ho dic per les vegades que l´he sentit a la ràdio, però et puc assegurar que és una persona patidora, amb un gran respecte per tot i tothom. La impostura de la que parles et diria que és una autodefensa.
En Pàmies sempre m´ agrada com parla del seu passat, amb molt de respecte, ja saps l´anar i venir dels seus pares, i també la ironia del seu present.
Crec que les percepcions d´homes i dones són diferents, i això es passa a la literatura. És un tema del mai acabar, però ja aniria bé que tothom llegis de tot, coincideixo amb l´Elisabet del Depasseig quan parla d´aquest tema.
Vagi bé
També dic que els contes són molt bons. Això és innegable.
En canvi, m'encanta la prosa que se sol considerar "masculina": seca, concisa, descriptiva de fets més que no de sensacions. Però, naturalment, aquesta és molt difícil, si és que es vol trascendir la pura anotació periodística d'un fet, perquè, quan és bona, conté igualment aquells elements "femenins". Els mestres, en la meva llista personal: Flaubert i von Kleist.
I naturalment, com que ells solets sovint no se'n surten, l'ideal és una bona escriptora que domina aquest estil. Per què, sinó, hi ha tantes dones que excel·leixen en la novel·la negra? On, per cert, de vegades els més arrauxats i emotius són ells: compareu John Connolly o Ian Rankin amb la Ruth Rendell o Sue Grafton.
NB: no m'he llegit el llibre del Pàmies, així que no sé si la cosa ve gaire a tomb, Anna.
Quan dic "masculí" i "impossible que ho signés una escriptora" em refereixo també al rerefonos del contingut. Vull dir que Pàmies sembla donar a entendre que per ser modern, demostrar intel·ligència i escriure "comme il fau aujourd'hui" s'ha de ser hiperrecontrapessimista i no creure en res. Si no, és com fer concessions a l'emoció i deixar-se anar.
Ho trobo impostat. No m'ho crec, no em convenç. Però no m'ho crec ni em convenç en ell. No vol dir que, pel que fa a obres d'altres persones, la cosa no funcioni.
Ara em ve al cap "La soledat dels nombres primers", que vaig llegir l'estiu passat, d'un italià molt jove, Paolo Giordano. És dur pensar que un noi de vint-i-pocs anys sigui l'autor d'un tal text. Més pessimista que aquesta novel·la no n'he llegit d'altres darrerament. En canvi, rutlla a la perfecció.
En els contes gairebé autobiogràfics de Pàmies tanta dosi de sarcasme, fins i tot per parlar dels pares i de la seva infantesa, no resulta creïble.
http://alsinaxavier.blogspot.com/2011/01/morales-inmorales.html
I m'alegro de coincidir en aquestes coses que comentes. No tenia molt clar si, en el fons, era una percepció meva.
(I ara sí que em desvio totalment del tema, però si no l'has llegit/comentat, et recomano vivament Xocolata desfeta, de Joan-Lluís Lluís, llaminadura per a filòlegs i altre bestiar de llibreria. La criatura ja té uns mesos, servidora no està gaire al dia de les novetats literàries, ni falta que li fa.)
Gràcies.
El llibre de Pàmies, però, és "masculí" en un sentit que a mi m'ha semblat de "carència volguda". Vinc a dir que la seva distància de segons quins fets és excessiva i la falta d'emoció necessària (no carrincloneria, que quedi clar, sinó emoció estètica de veritat), comporta que alguns relats facin aigües.
No crec que sigui necessari, per parlar d'un mateix i demostrar que alhora saps escriure, haver de resultar tan poc proper i tan expeditiu. No tots els relats són iguals, hi ha graus, però el sentiment general que m'ha causat el llibre és aquest.
De tota manera, analitzant-ho després, m'adono que no hi dec tenir gaire química amb en Pàmies, perquè les seves bromes continuades quan l'he vist a la tele a mi m'esgoten. I no serà perquè no tingui jo sentit de l'humor, sinó perquè les veig impostades. Com si darrere de la façana irònica s'hi amagués una altra persona, com si fos una pose, un personatge. Això m'irrita. Ell mateix pugna per amagar-se. I tot això rau en manca d'autenticitat. La cosa va per aquí, però no em facis gaire cas.
Tinc molt clar que és una opinió molt personal, que em surt més de les vísceres que no pas del cervell i de la professió filològica. De vegades passa i no hi ha remei!
Gràcies
Doncs jo no ho entenc. No em cansaria de llegir: Isabel Clara Simó, Maria Mercè Roca, Maria de la Pau Janer, Maria Àngels Anglada, Mercè Rodoreda, Maria Antonio Oliver, Nuria Serrahima, Maruja Torres, Margarida Aritzeta, Nuria Albó, Teresa Pàmies, Montserrat Roig, Carme Riera, Maria Barbal, Olga Xirinacs, Maria Aurèlia Capmany, Maria Jaen….. i d’altres, això per a citar algunes de la nostra terra; totes escriuen de meravella, igual como el homes, algunes millor….. És que m’ha tocat la fibra, el comentari que et van fer, perquè a mi si que m’agrada llegir a dones i alguna temporada, sense voler m’he adonat que, llegia més autores que autors.
Sí que és cert que de vegades hi ha algunes mirades femenines sobre alguns fets i d'altres masculines, però això mai no ha impedit que m'agradessin les obres.
Pel que fa al llibre que comento, no vull donar a entendre que no valgui la pena, però sí que, al meu entendre, l'autor juga aquest rol que vol jugar i, en lloc de resultar (com suposo que ell vol) modern i interessant, a mi em sembla pobre.
Tal vegada pot ser una opinió femenina...
gràcies, Jordi, pel teu comentari.