Com a nota introductòria abans no llegiu l'experiència d'aquest foot-biker, tant sols us vull advertir -millor, afirmar- que a la colla no "fumem".
Joan LLadó
Joan LLadó
Per Rafael Floriach
El Suí, el Suí, el Suí..... encara avui em desperto per la nit recordant la pel·lícula de por del diumenge.
Estem davant un dels grans clàssics de por de sèrie B. Els actors seleccionats per a tal superproducció han estat triats d'entre els més selectes del firmament mountainbikero, homes amb rauxa, valents i talentosos que s'enfrontaran amb el monstre.
Estem davant un dels grans clàssics de por de sèrie B. Els actors seleccionats per a tal superproducció han estat triats d'entre els més selectes del firmament mountainbikero, homes amb rauxa, valents i talentosos que s'enfrontaran amb el monstre.
La introducció de la pel·lícula és la clàssica; els personatges
apareixen en escena, i son presentats dins del més genuí guió
cinematogràfic: El líder, el líder a l'ombra, el bo, el que esta
clarísim que no acabarà la pel·lícula, el que sempre ajuda als altres i
el sabotejador. Tots semblen candidats a ser devorats pel monstre, “El
Suí”. Se sap qui la comença però no qui l'acabarà.
Una vegada presentats els personatges entren de ple en acció. Es tracta de reunir un equip de valents que desplaçant-se amb bicicletes espaials i amb un bocata a la motxilla, han d'anar al cau del monstre i domar-lo com si fos un cadellet.
Bet aquí que els intrèpids domadors fan via cap a la muntanya on té el forat la bestia, tot cofois. Je, je, no saben els que els espera. Ràpidament i gràcies a l'ajut de les seves màquines voladores arriven al seu destí. La imatge és esfereidora; la muntanya s'aixeca desafiant, rodejada d'una espessa boira i al cim apareixen núvols grisos, que dic grisos, negres, envoltats de llamps i trons.
A la falda de la muntanya descansen les despulles d'altres equips que no han pogut superar les primeres dificultats.
L'aproximació es fa dura i lenta però els nostres valents estan preparats per això i molt més, i no s'arroncen amb res. Fan parada i fonda a l'arbre màgic del bosc de les fades (Castanyer de can Cuc) i una vegada recuperats de l'esforç prossegueixen l'ascensió. És en aquest moment quan el “nebot de la Trini”, un expert coneixedor del terreny, informa l'equip que està entrant en una zona desconeguda, que no apareix a cap plànol mountainbikero.
L'aproximació cada cop és més penosa. En un moment donat els poders de les bicicletes espaials deixen d'ajudar els valents i es converteixen en uns ferros que dificulten encara més l'ascensió, només el fet de la seva utilitat per la tornada i sobretot els calers que valen, fan que més d'un no la deixi tirada pel camí.
El clímax de la pel·lícula s'aproxima i cada cop el monstre està més a prop de ser domat, però la muntanya s'enfosqueix més i més i la boira no deixa veure més enllà d'un metre.
Victòria a 1.322 metres!!! Els herois han assolit el que cap mortal ha aconseguit anteriorment.
Però, encara queda tornar, sortir vius del cau i superar totes les trampes. No serà fàcil, potser més difícil i tot.
En un moment donat es veuen perduts. Els sherpas “Mamalló” i “El Professor”, experts amb la brúixola màgica (GPS) i la Carta de Navegació (alpina) es veuen superats per la dificultat del terreny; només el treball en equip porta tothom pel camí correcte.
El camí de tornada està ple de dificultats: camins empinats, estrets, pedres, arbres, curves en forma d'U, salts, ..., res es resisteix a l'habilitat innata dels nostres herois. Els pilots més hàbils en Mamalló i l'Oriol (PlaystationBiker) obren camí, la resta al darrera.
Tot sembla tancat i finiquitat però com tota bona pel·lícula de suspens sempre queda la sorpresa final. Els nostres herois són requerits per missions més quotidianes i s'ha de fer via per tornar a casa ràpidament.
Es posa el Turbo a les bicicletes espaials i ... rumb cap a casa, que hi ha pressa.
Però bet aquí que dins el grup hi ha un sabotejador que no està disposat a que la missió sigui un èxit, i amb la pitjor de les intencions, intenta desorientar el grup simulant avaries i despistes, però no una vegada sinó dues vegades (ai dolent, dolent).
Però tot i així i superant els paranys del sabotejador tots arriven a casa d'una peça.
Una vegada presentats els personatges entren de ple en acció. Es tracta de reunir un equip de valents que desplaçant-se amb bicicletes espaials i amb un bocata a la motxilla, han d'anar al cau del monstre i domar-lo com si fos un cadellet.
Bet aquí que els intrèpids domadors fan via cap a la muntanya on té el forat la bestia, tot cofois. Je, je, no saben els que els espera. Ràpidament i gràcies a l'ajut de les seves màquines voladores arriven al seu destí. La imatge és esfereidora; la muntanya s'aixeca desafiant, rodejada d'una espessa boira i al cim apareixen núvols grisos, que dic grisos, negres, envoltats de llamps i trons.
A la falda de la muntanya descansen les despulles d'altres equips que no han pogut superar les primeres dificultats.
L'aproximació es fa dura i lenta però els nostres valents estan preparats per això i molt més, i no s'arroncen amb res. Fan parada i fonda a l'arbre màgic del bosc de les fades (Castanyer de can Cuc) i una vegada recuperats de l'esforç prossegueixen l'ascensió. És en aquest moment quan el “nebot de la Trini”, un expert coneixedor del terreny, informa l'equip que està entrant en una zona desconeguda, que no apareix a cap plànol mountainbikero.
L'aproximació cada cop és més penosa. En un moment donat els poders de les bicicletes espaials deixen d'ajudar els valents i es converteixen en uns ferros que dificulten encara més l'ascensió, només el fet de la seva utilitat per la tornada i sobretot els calers que valen, fan que més d'un no la deixi tirada pel camí.
El clímax de la pel·lícula s'aproxima i cada cop el monstre està més a prop de ser domat, però la muntanya s'enfosqueix més i més i la boira no deixa veure més enllà d'un metre.
Victòria a 1.322 metres!!! Els herois han assolit el que cap mortal ha aconseguit anteriorment.
Però, encara queda tornar, sortir vius del cau i superar totes les trampes. No serà fàcil, potser més difícil i tot.
En un moment donat es veuen perduts. Els sherpas “Mamalló” i “El Professor”, experts amb la brúixola màgica (GPS) i la Carta de Navegació (alpina) es veuen superats per la dificultat del terreny; només el treball en equip porta tothom pel camí correcte.
El camí de tornada està ple de dificultats: camins empinats, estrets, pedres, arbres, curves en forma d'U, salts, ..., res es resisteix a l'habilitat innata dels nostres herois. Els pilots més hàbils en Mamalló i l'Oriol (PlaystationBiker) obren camí, la resta al darrera.
Tot sembla tancat i finiquitat però com tota bona pel·lícula de suspens sempre queda la sorpresa final. Els nostres herois són requerits per missions més quotidianes i s'ha de fer via per tornar a casa ràpidament.
Es posa el Turbo a les bicicletes espaials i ... rumb cap a casa, que hi ha pressa.
Però bet aquí que dins el grup hi ha un sabotejador que no està disposat a que la missió sigui un èxit, i amb la pitjor de les intencions, intenta desorientar el grup simulant avaries i despistes, però no una vegada sinó dues vegades (ai dolent, dolent).
Però tot i així i superant els paranys del sabotejador tots arriven a casa d'una peça.
Crèdits
Títol: 'El Suí'
Productora: Bicicorriols
Exteriors: El Montseny
Càmara: Giovanni
Vestuari: Giovanni
Actors: Àngel, Escari, Valentí, Giovanni, Albert, Carles, Oriol i Rafa (el sabotejador).
Distància: aproximadament 75Km + patejada
Desnivell: 2300 metres
Les fotos d'en Giovanni: cliqueu aquí.
<!--
@page { margin: 2cm }
P { margin-bottom: 0.21cm }
-->
Hola a tots espero que us hagi agradat
aquest relat.
Per cert si voleu encara em queden d'aquestes herbetes, en puc portar per la pròxima nocturna, així
ja no caldrà encendre les llums, només tindrem que deixar-nos fluir
una mica.
Fe d'errates.
Demano disculpes al company Anscari per
tornar-lo a batejar dos vegades més. Coses del directe ;-)
Quina enveja no poder gaudir de la vostra sortida i de la vostra companyia, amb aquests actors tant especials.
Confiem que per a la propera peli pugui venir. Esperem que no es digui "La matanza de Texas" o "Los otros".
Si-us-plau, guardeu-me també unes herbes per a mi.
Petons a totes, i bon pont remullat
Aquest xicot es pren uns bolets al.lucinògens que fan que vegis les coses de diferents maneres. Però tranquils que són inofensius!!!
No us ho creieu, aquesta no és pas la crònica de la sortida en bici del diumenge al Sui, això es el guió de la pelìcula candidata a guanyar el Festival del Cine del Terror de Sitges d’ aquest’ any!
El Rafa s’ ha begut d’ una tirada una garrafa de Rafafia del Montseny i ha fet un plagi descarat i ha fet un copia-i-enganxa de l’ article sobre aquest film d’ en Quentin Tarantino que s’ha rodat aquest hivern passat en Westfalia.
Espero que la meva dona no llegeixi aquest friki-reportatge, perquè no em deixarà sortir més amb la colla . Es pensarà que ja ens hem passat de la ratlla i fem animalades massa perilloses i que m’ agafarà un infart al mig del bosc maleït .
Tant que m’ havia costat convèncer-la que tenim molt de seny en les sortides!
Rafa, m’ espantes la família!
¿Saps que et dic, Rafa?
Raffanculo!
P.S.
De totes formes, pel cas que tinguessis que apuntar-te també a les sortides amb flaca, m’ he previngut i li he fet un “tuning” a la meva bicicleta...
http://www.google.es/imgres?imgurl=http://inventosabsurdos.com/wp-content/uploads/skeleton-bike-1.jpg&imgrefurl=http://inventosabsurdos.com/2010/03/28/bicicleta-del-terror-2010/&usg=__2ViI8Z6Fv9rYHwT5d7yoQb46DRo=&h=400&w=350&sz=143&hl=ca&start=17&sig2=IITjI5ayQBjuka0RMFTmHg&zoom=1&itbs=1&tbnid=I6WdtMTAWvQhJM:&tbnh=124&tbnw=109&prev=/images%3Fq%3Dterror%2Bbike%26hl%3Dca%26gbv%3D2%26tbs%3Disch:1&ei=e2OvTPCxGcKaOvqQndoF