Per boca de Celestino Corbacho les amenaces d'una reacció espanyolista violenta contra el procés d'independència de Catalunya han centrat les notícies de campanya les darreres hores.
Els entesos en prospectiva i prevenció de conflictes ja fa temps que analitzen tres menes de perills potencials que poden desestabilitzar la dinàmica política pròpia de Catalunya. Evidentment, en primer lloc figura l'amenaça de la reacció violenta del nacionalisme espanyol contra la llibertat nacional de Catalunya. Aquest factor té acreditats antecedents històrics i un profund arrelament en la mentalitat nacional espanyola actual: el mateix president Montilla ho va deixar caure (amb més miraments que el ministre Corbacho) apoiant el rebuig de "las casas regionales" a les consultes locals sobre la independència de Catalunya. Una "kale borroka" espanyolista no cal descartar-la en els temps a venir.
Els altres perills ón el gihadisme i els "contra-reaccionaris" (com els defineix encertadament Pierre-André Taguieff), la barreja de totalitarismes (antiliberals, anticapitalistes, antisionistes i anticatalans) que eufemísticament la premsa d'ordre anomena "antisistema". Dissortadament, cap d'aquests riscos potencials són tractats habitualment amb rigor en el debat públic per part de la classe política subalterna que aparenta governar-nos. Encara menys en campanya, tot i que les amenaces seran ben presents. Com contrarestar-les continua essent l'assignatura pendent del sobiranisme català.
En qualsevol cas, hi ha quelcom de bó en la intemperància de'n Radovan Corbacho. Al moviment independentista hi ha massa somniatruites que, en contra de la experiència històrica, es creuen que poden assolir la independència guanyant un referèndum, i com qui diu sense despentinar-se. Val més que s'adonin de que la vida no és tan fàcil abans que sigui massa tard.