Els escriptors s'han referit sovint a l’atractiu de la dona que passa, de les belleses entrevistes fugaçment pel carrer. Proust, després d’analitzar acuradament la qüestió, arriba a una sòlida conclusió: “En general, els encants de la dona que passa són directament proporcionals a la rapidesa amb què passa”. Per a ell, la bella fugissera és com un antic tors de marbre mutilat: no poder veure-la del tot n’incrementa l’encant. Perquè, al cap i a la fi, la bellesa d’aquest món potser no és altra cosa que “el complement que afegeix a una dona que passa, fragmentària i fugaç, la nostra imaginació estimulada per la recança.”
Si la visió fugaç i la recança de veure com la bella s’esmuny estimulen el desig, també hi ajuda el fet que ella s'adoni del trasbals que ens provoca, com suggereix el famós sonet de Baudelaire. Perquè, no ens enganyem, moltes vegades la bella “fuig cap als salzes però desitja ser vista”, que diu el clàssic. Sortosament, però, per a admirar la bellesa traseünt no cal ni desig ni bilateralitat. Amb els anys, l'home arriba al plàcid plaer de la contemplació altruista.
La "dona que passa" més cèlebre del món és la Helo Pinheiro. De fet viu d'això des de 1965, quan es va saber que era ella qui, a força d'anar passant per la cantonada dels carrers Montenegro i Prudente de Morais, havia inspirat al poeta que se la mirava i que havia escrit tres anys abans la cançó que va projectar arreu la MPB
http://www.garotadeipanema.com.br/historia_e_fotos_garota_de_ipanema.htm