Cultura anti-feixista que és compàtible, en molts casos, amb la plena llibertat d’expressió. A Dinamarca, per exemple, els neo-nazis poden difondre els seves idees i utilitzar públicament la creu gammada, però compten amb el rebuig pràcticament unànim de la societat, no obtenen cap mena de favor per part de l’estat, per descomptat, i a cap marca comercial més o menys seriosa se li acudiria tenir-hi res a veure.
Pensava en tot això l’altre dia quan abans de començar un d’aquests westerns que fan a Intereconòmia i que, ho admeto, m’empasso el dia que puc, va sortir un senyor amb ulleres quadrades i cara de bon home a explicar que en un programa titulat Espanya en la memòria el dedicarien a un dels homes que ell havia tingut el gran honor de conèixer, en Ramon Serrano Suñer. Pels que el nom no us digui res, aquest senyor fou, a més de cunyat de Francisco Franco –el cuñadisimo, li deien-, un destacat líder falangista, dedicat en còs i ànima a estrènyer llaços amb els règim feixísta italià i nacionalsocialista alemany, impulsor de la División Azul (unitats espanyoles enquadrades a la wehrmacht al front de l’est) i artífex del pacte amb el règim nazi per enviar als camps de concentració els exiliats repúblicans capturats a França i altres països ocupats.
Un Nazi, en definitiva, com tants altres n’hi hagueren en aquell moment, que rep, encara ara, homenatges en un canal de televisió que té una licència pública i que emet anuncis de iogurts i caixes d’estalvi a la mitja part.
Així és el regne d’Espanya, on alguns s’entesten en voluer-nos mantenir, un dels estats d’Europa on el feixisme mai fou derrotat i on la cultura anti-feixista és encara dèbil i minoritària.
Atentament.