Defora, la mar pegava fort contra el roquissar i els esquitxos arribaven fins als vidres d’aquest menjador minimalista on nosaltres dos, amics de tota la vida, ens espolsàvem com podíem les puces de l’existència empesos per l’esperit de vi i aquest desig de dir la nostra amb la intensitat més bruta i brutal d’aquells que necessiten sens falta la darrera rèplica per poder caure adormits amb la tranquil·litat dels resistents. La llengua feta bisturí que fa escletxes on tot és carn estreta, atepeïda, i mostra que dins el bony s’hi pot amagar el tresor d’una supuració verinosa que amb la seva aigua règia pugui revelar allò que no ens atrevíem a dir-nos, ja sia un desig animal que canibalitzava l’altre fins a deixar-lo amb els budells a l’aire o les temptacions de convertir el contrari en carn de vas sobre la qual construir la història més avorrida que no ha volgut contar ningú mai.

Ser escriptor és deixar-se contaminar per les substàncies perilloses de l’època, per aquest motiu la literatura és de l’ordre de la primera reacció, del reflex immunitari del nostre sistema vital, i en això està extremadament lligada a l’expressivitat. Quan t’ho deia vaig veure que miraves la foto d’Agnès en maillot de bany que hi havia damunt el piano, te la menjaves amb aquells ulls de me escorxat que tant agradaven, no havia entès mai per què, a les dones del nostre redol. Ara que ja havia descobert el teu punt feble continuava atacant amb finor: per part meva particip en tots els moviments patològics, conec pràcticament totes les infeccions. I sé prendre les distàncies necessàries respecte a la meva vida.

Sabia que no m’havies escoltat i vaig aprofitar per pegar-te un cop baix amb la meva veu més innocent: hi estàs d’acord? Havies caigut en la llova de quatre potes. Intentares fer un moviment de retirada i de dissimulació però no et vaig deixar fugir d’estudi. Recordes les paraules de Paul Valéry: ara sabem que les civilitzacions són mortals. I hi vaig insistir com si no veiés la teva cara de regir, no tocaves voreres, no sabies per on anava aquella conversa però tampoc t’atrevies a confessar-ho i tornaves inconscientment, com si fos un salvavides, a la foto d’Agnès. Això em treia de solc, de polleguera, i hauria volgut cercar la frase que t’escorxàs de dalt a baix com si fossis un d’aquells màrtirs dels retaules gòtics xapats per la serra que sempre m’havien escarrufat.

En lloc d’això, amb un somriure una mica condescendent com si no m’hagués temut de la malifeta —com quan fa tants d’anys ja dugueres a la pràctica una polissonada semblant, un cop d’espasa en el meu cor—, et seguia explicant el meu parer: com que les civilitzacions són mortals la qüestió de la immunologia general es posa d’una manera més intensa i es reformula sota la forma d’una ecologia global. I en aquesta tragèdia la literatura hi té un paper. Un moment molt fecund de la literatura moderna és l’any 1348 amb la pesta a Florència. El 6 d’abril d’aquell any (un altre 6 d’abril, data fecunda) Laura de Noves va morir a Avinyó. És possible viure una vida sense ser conscient que has provocat una revolució? Que has infantat una cultura nova, un món nou, una vida nova? Deixa-ho córrer, és una altra història... però així mateix té a veure amb el que et vull contar. Recordes el passatge d’introducció del Decameró en què Boccaccio ens conta un dia florentí? Els joves més forts berenen amb els seus amics i sopen amb els seus vells. Aquesta fórmula lacònica marca la crisi de la novella: la literatura pren consciència que la voluntat de viure està amenaçada. I ens dóna la prova que els humans posseeixen un talent foll per sobreviure. Neixen un eixam de microevangelis, petites bones noves, que celebren la intel·ligència humana i la seva capacitat de plantar cara a la mort generalitzada. Des de llavors la literatura és la resistència contra la seducció frívola de la regressió i de la mort.

Conec els teus mimetismes, els teus desfressos, i per això no em va estranyar gens ni mica que duguessis la conversa cap als teus interessos més grollers, més pràctics.

Ja saps que les teves teories sempre m’han interessat. Potser hi hauries pogut afegir: i les teves dones. Però fent una cucavela ràpida has continuat: els primers textos que un descobreix a l’adolescència et marquen tota la vida. Per això vull fer Ricard II. Les ferides són com boques que parlen. I Ricard II en va ple. Ferides de tragèdia escrita en versos sofisticats, ferides d’una fantasia quasi trivial, ferides de jocs de paraules dignes de Lewis Carrol, ferides d’un rei com una puta efeminada o com un monarca taumaturg amb poder diví, ferides d’un Ricard II mafiós que roba als nobles i té visions, que contempla l’eclipsi de sol que permetrà a Déu matar tots els dolents amb l’ajuda de la foscor o veu la guerra que vindrà i la descriu amb versos d’una bellesa absoluta, ferides de l’enigma. Ricard II és un enigma! L’enigma de les ferides. No t’agrada com a títol de l’adaptació? És una aventura de despossessió, de despullament. Ara no som tan lluny de Ricard II. Xècspir parla de la dissolució del poder, del final d’una època, del pas dels Plantagenets als Lancastres, d’una reialesa de dret diví a una reialesa fundada en la força o la demagògia. Ricard II perd el poder i guanya la saviesa. No ho trobes d’ara mateix? No ho trobes acollonant?

He posat «For John Coltrane» d’Albert Ayler al lector de compactes i has callat de cop. Necessitava que la música del saxo d’Ayler et tallàs aquella logorrea sobre Xècspir i m’aturàs la dinàmica que m’empenyia a fer un desbarat. He posat aquell saxo tan fort que em feia mal a les orelles però em calmava els nervis. Tu no et bategaves i em miraves un poc regirat, com abans quan t’havia trobat amb Agnès, com aquella vegada, fa anys, quan vaig estar a punt de matar-te. He repetit mormolant molt fluixet: Ens podem asseure damunt aquesta terra de call vermell que servirà de vànova als nostres ossos i podem amollar de mala manera totes les contarelles que ens passin pel cap sobre el final lamentable dels reis i dels emperadors que acaben sempre igual, amb un sopar fred de cucs innombrables. A Albert Ayler l’havia trobat la policia de Nova York ofegat a l’East River. A tu et podria descobrir un guiri dins les aigües contaminades de la badia de Palma. A l’informe del forense de Ciutat de Mal posaria «mort per ofegament» i tendries els pulmons tots plens d’aigua sal.