carme.laura |
dilluns, 4 d'octubre de 2010 | 09:00h
El cos era allí, al taüt, a la capçalera del saló de Sant Jordi, que l'honorava, rodejat de la família estimadora i estimada. L'esperit era arreu, a l'aire, als records del passat, a l'esperança del futur, a la parla que ell, un noi de 17 anys, decidí salvar.
Joan Triadú ha estat el lluitador ferri que no permeté que el fil roig de la nostra identitat s'estronqués. Li devem molt, li ho hem dit tan bé com hem sabut, però no prou ni prou alt.
Anit, com un desgreuge, com un acte d'amor i reconeixement, he tornat a llegir el dietari del mestre adolescent dels anys 1938-1940, hi he trobat en la seva ingenuïtat la insobornable fesomia afectiva, intel·lectual, religiosa, literària, pedagògica i profundament patriòtica del gran Triadú. Del gran mestre, mestre d'alumnes, de mestres, d'escriptors, de polítics, de patriotes.
Encara no havia escrit les crítiques literàries que hem admirat com a articles literaris, ni les seves traduccions, ni havia publicat obres, ni escrit poesia, ni havia creat la xarxa clandestina d'ensenyament del català, ni s'havia enamorat de na Pilar. Però tot havia decidit fer-ho. Era un estudiant de filologia clàssica, de família humil. Un català de pedra picada, una poderosa intel·ligència i un home de fe. Respectuós i generós en judicar les opinions, actituds i obra de l'altri però insubornable en el que tocava Catalunya.
Es va anar fent gran a poc a poc, sense envellir, els anys desdibuixaven l'aspecte físic mentre enfortien, encara més, el lúcid pensament. Home fort. Ho escrigué amb orgull quan era un adolescent "Només és l'ànima que amb ningú no la compararia, de tan forta que és!".
M'entendrí sempre el seu amor per l'esposa, na Pilar, la manera intangible com la protegia quan creia que ella n'era necessitada. "Una i prou" escrigué als 18 anys. I així ha estat.
Als 18 anys el pes de la cruel guerra, la derrota de Catalunya, la persecució li fa dir "Perquè ara ja no em sembla que sigui jove. Massa coses m'han fet vell".
Però no era cert, era un jove amb "tot l'enyor del demà per Catalunya". Triadú ha estat jove sempre, amb esperança, amb fe i enyorat.
Joan Triadú ha estat un sembrador, ho volgué ser. En un esbòs de poema escrit als 17 anys ho declarà :
"Amb el vent, així com la llavor vola, furiosa, cercant una clivella, volen també els meus pensaments: el present corre amb mi, però perdut, escampats, bocins del meu passat que ja mai més no podré recollir. Déu vulgui que trobin clivelles i que darrere meu, com darrere del sembrador, creixi, curull, un camp ufanós i que cap falç no el segui mai abans d'hora".
El camp és ufanós. Gràcies, Triadú, mestre. Amb estimació i etern agraïment.
Joan Triadú, 1920-2010.
Es va anar fent gran a poc a poc, sense envellir, els anys desdibuixaven l'aspecte físic mentre enfortien, encara més, el lúcid pensament. Home fort. Ho escrigué amb orgull quan era un adolescent "Només és l'ànima que amb ningú no la compararia, de tan forta que és!".
M'entendrí sempre el seu amor per l'esposa, na Pilar, la manera intangible com la protegia quan creia que ella n'era necessitada. "Una i prou" escrigué als 18 anys. I així ha estat.
Als 18 anys el pes de la cruel guerra, la derrota de Catalunya, la persecució li fa dir "Perquè ara ja no em sembla que sigui jove. Massa coses m'han fet vell".
Però no era cert, era un jove amb "tot l'enyor del demà per Catalunya". Triadú ha estat jove sempre, amb esperança, amb fe i enyorat.
Joan Triadú ha estat un sembrador, ho volgué ser. En un esbòs de poema escrit als 17 anys ho declarà :
"Amb el vent, així com la llavor vola, furiosa, cercant una clivella, volen també els meus pensaments: el present corre amb mi, però perdut, escampats, bocins del meu passat que ja mai més no podré recollir. Déu vulgui que trobin clivelles i que darrere meu, com darrere del sembrador, creixi, curull, un camp ufanós i que cap falç no el segui mai abans d'hora".
El camp és ufanós. Gràcies, Triadú, mestre. Amb estimació i etern agraïment.
Joan Triadú, 1920-2010.
"Bon viatge per als guerrers que al seu poble són fidels"